Mapa | La transició verda i digital de Barcelona i els seus impactes al Sud Global


Quines implicacions materials tenen l’aposta per la mobilitat elèctrica, la digitalització i el desplegament de les renovables sense un replantejament en termes de decreixement?

Publiquem amb Lafede.cat un mapa elaborat col·laborativament sobre els impactes de la transició verda i digital de Barcelona al Sud Global.

Aquest mapa il·lustrat és el resultat d’un procés col·lectiu amb diferents grups, entitats, organitzacions i institucions que treballen temes relacionats amb la justícia global i en connexió amb altres territoris. El mapa complet es va presentar el divendres 2 de febrer en un acte presencial a Lafede.cat i es pot descarregar aquí. També disposem de còpies en paper de mida A2 que es poden passar a buscar a Lafede.cat en horari d’obertura.

En un context d’emergència climàtica, crisi energètica, guerres i desigualtats creixents, les institucions del Nord global han fet un viratge cap al llenguatge de la securitizació a la vegada que promouen la transició “verda”. A la Unió Europea, la transició verda s’ha presentat com una transició bessona, verda i digital, que han de liderar les grans corporacions. Aquesta transició requereix una quantitat de matèries primeres enorme per fabricar els dispositius que permeten capturar energies renovables i la digitalització. Així, s’ha intensificat l’interès pel negoci de la transició verda, per capturar les etapes de la cadena de valor de les tecnologies «verdes» i digitals, i ha començat una cursa per les matèries primeres crítiques.

 

La base material per a la transició

Els minerals necessaris per aquesta transició es troben repartits al món de manera desigual. Molts dels territoris rics en aquests recursos són al Sud global, i s’han convertit en el focus de governs i empreses per garantir l’influx de matèries crítiques per a la transició. Com es pot veure en el mapa, l’extracció de matèries primeres a països del Sud Global està generant nombrosos conflictes socioambientals. L’increment de la demanda associada a les tecnologies de descarbonització – turbines eòliques, panells fotovoltaics, vehicles elèctrics, etc-  podria arribar a representar el 2040 el: 40% de la demanda global de coure, 40% per les terres rares, 60-70% pel níquel, 60-70% pel cobalt i el 90% de liti. Aquests minerals també són necessaris per les tecnologies digitals com els telèfons mòbils o dispositius bluetooth.

Per altra banda, la Xina controla part del mercat tant de tecnologies «verdes» com digitals. Així, molts dels productes manufacturats que arriben a Europa, i, per tant, a Barcelona, venen de la Xina: un 30% dels electrolitzadors, un 60% dels aerogeneradors, un 60% dels panells solars i un 40% dels cotxes elèctrics.

Model energètic

La captura d’energies renovables té una base material: per a fabricar les tecnologies que ho permeten, són necessaris molts dels minerals que la UE ha llistat com a crítics o estratègics. Actualment, només un 7% de l’energia total consumida a Barcelona prové de fonts renovables. Per tant, canviar les fonts d’origen fòssil per renovables tindrà impactes, ja que requerirà l’extracció de minerals per fabricar els aerogenereadors, panells fotovoltaics, bateries d’emmagatzematge de l’electricitat generada, etc.

Per altra banda, infraestructures com el port tenen un consum energètic important a la ciutat. Enlloc de planificar el decreixement dels creuers i minimitzar el consum energètic de les infraestructures vinculades al port, l’Ajuntament planteja electrificar el port. Si l’electricitat ha de ser de fonts renovables, això implica un increment de la demanda d’energia renovable de la ciutat.

Moure’ns per la ciutat

El mapa destaca l’impacte de la transició de la mobilitat en la demanda total de minerals. La substitució de vehicles de combustió per vehicles elèctrics és el principal impulsor de l’increment de la demanda de matèries crítiques: representa un 50-60% del total. En concret, necessiten sobretot liti, cobalt, terres rares, grafit, níquel, coure, manganès i alumini. Es preveu que la demanda mineral per la producció de vehicles elèctrics es multipliqui per 40 el 2040.

A Barcelona, el parc total de vehicles era de 811.673 el 2021, mentre que el número de vehicles elèctrics i híbrids pel percentatge del total és d’un 5%. Polítiques com la Zona de Baixes Emissions o el Plan Renove promouen la compra de nous vehicles híbrids i elèctrics per substituir els vehicles actuals. Si s’haguessin de substituir tots els vehicles privats existents, implicaria un augment exponencial de la demanda de minerals per fabricar-los.

Per altra banda, una altra de les solucions proposades en la mobilitat són els vehicles d’hidrogen. Per exemple, el Pla estratègic TMB 2025 preveu 46 autobusos d’hidrogen pel 2025, amb una aposta per l’hidrogen verd. Promoure l’hidrogen verd permet externalitzar els impactes de la  necessària expansió de renovables per produir-lo a altres territoris. És a dir, permetria transportar l’hidrogen produït amb energia eòlica al Marroc o l’Alt Camp per cremar-lo en vehicles a Barcelona. De fet, a Barcelona hi ha l’única hidrogenera (estació de recàrrega d’hidrogen) d’ús públic de l’Estat espanyol, propietat d’Iberdrola de 2,5 MW i finançada amb fons europeus amb 3,8M€.

Pel que fa a altres mitjans de transport, l’aviació és el mitjà de transport més contaminant. Per això la indústria diu que substituirà el querosè (el combustible fòssil que utilitzen els avions) per biocombustibles i hidrogen. Actualment, els biocombustibles representen menys del 0,01% de tot el combustible d’aviació utilitzat, i incrementar-ne la producció requereix més monocultius. De fet, a dia d’avui, els biocombustibles que es consumeixen a Europa ocupen una superfície de 9,6 milions d’hectàrees; més que tota l’illa d’Irlanda.

D’altra banda, l’hidrogen no serà viable per als vols de mitjà i llarg recorregut abans del 2050. Fins aleshores només es podria reconvertir el mercat regional i de curta distància, una gran part del qual es pot substituir per carretera o ferrocarril. Però abans que els avions d’hidrogen siguin una realitat, s’han de resoldre molts problemes tècnics. El desplegament d’hidrogen “verd” a l’aviació requeriria grans quantitats d’electricitat renovable, cosa que privaria a altres sectors de la necessitat de descarbonitzar-se.

La cara invisible de la digitalització: és material

Totes les tecnologies digitals necessàries per a la digitalització de la vida també tenen una base material: necessiten minerals per fabricar-se. La ciutat acull cada any el Mobile World Congress (MWC), una fira que busca desenvolupar la xarxa 5G. Internet genera el 3,7% de les emissions de CO2 globals i té un creixement del 4% anual de la intensitat energètica. El 45% del consum es realitza als centres de dades i el 24% a les xarxes de comunicació.

A més, el MWC també fomenta el consum de nous telèfons mòbils. Si cada persona major de 15 anys té un smartphone, hi hauria a Barcelona 1.461.547 smartphones en funcionament (a banda dels antics a la calaixera de cadascú). Promoure esdeveniments com el MWC implica incentivar la compra de noves tecnologies i incrementar la pressió sobre la demanda mineral.

Per altra banda, a Barcelona hi ha diversos edificis de servidors. Aquestes màquines tenen un enorme consum energètic per a la refrigeració, ja que que necessiten mantenir la temperatura adequada per a tots els sistemes informàtics en ple funcionament les 24h del dia i els 7 dies de la setmana. Per tant, la digitalització té implicacions materials.

 

El final del cicle

Els aparells elèctrics i electrònics continuen sent un dels fluxos de residus de més ràpid creixement a la UE, amb una taxa de creixement anual del 2%. A més, es tracta de residus que contenen tòxics, i la taxa de recollida dels quals encara és baixa: menys del 40% dels residus electrònics es reciclen a la UE).

Durant l’any 2019 es van generar 53,6 milions de tones de residus electrònics al món, de les quals només el 17,40% es van reciclar adequadament. A Barcelona, es recullen anualment al voltant de 500 tones de residus d’aparells electrònics. Hi ha incertesa sobre una quantitat significativa de residus electrònics que acaben en tràfic il·legal enviat a països com Ghana, on no hi ha recursos per reciclar adequadament. Agbogblishe, un dels abocadors electrònics més grans del món, es troba a Accra. Sense protecció ni mitjans adequats per garantir un reciclatge adequat, les persones que hi treballen estan exposades a manipulacions tòxiques que, amb freqüència, acaba causant danys molt greus a la seva salut.

 

Quines són les alternatives?

En aquest context, és urgent replantejar el model econòmic. Per fer front a la crisi climàtica amb justícia global, cal avançar en la descarbonització de l’economia alhora que es redueix dràsticament la demanda de minerals. Un model econòmic basat en el creixement infinit és incompatible amb aquest imperatiu. Per tant, cal plantejar escenaris de decreixement econòmic al Nord global en general, i a Barcelona en concret, per arribar a la suficiència que garanteixi vides dignes per a tothom i la continuïtat de la vida al planeta.

La mineria urbana pot contribuir a caminar en aquesta direcció. Es tracta de la recuperació de minerals ja extrets de deixalles electròniques i altres residus presents a la ciutat és una via fins ara poc explorada però prometedora. Si bé no és un substitut per la demanda en augment de matèries primeres, la mineria urbana pot contribuir al seu subministrament amb menor impacte climàtic i social.

A més, és cabdal repensar d’arrel la transició de la mobilitat: per reduir la demanda mineral, cal abandonar el paradigma del vehicle individual. També promoure la mobilitat a peu i en bicicleta mentre es potencia el transport col·lectiu i públic.

 

Descarrega el mapa

Més informació:

Contingut relacionat

Ciudades VS multinacionales

emma

COLONIALISME ENERGÈTIC: L’ACAPARAMENT DEL GAS DE LA UE A ARGÈLIA

emma

TURISME: el nou ‘El Dorado’ per als capitals financers internacionals

MartaPerez