BLOC: Pactes Verds en temps de pandèmies. El futur es disputa ara

Pactes verds en temps de pandèmies. El futur es disputa ara té diverses intencions que estan condensades en el títol. Primer, dos plurals que pretenen, d’una banda, mostrar la diversitat de pactes verds que han nascut en poc més d’un any i, de l’altra, constatar que la COVID-19 és una pandèmia, però també ho són el capitalisme, el patriarcat i el colonialisme.

Des d’aquesta intenció, de tenir una mirada àmplia, multidimensional i de complexitat, el text s’obre amb un primer capítol que explica breument l’origen dels pactes verds neoliberals, keynesians, decreixentistes, postextractivistes, ecofeministes, etc., i justifica la necessitat de centrar-se en l’anàlisi crítica del Pacte Verd Europeu (PVE) perquè és, alhora, el més important a escala global i la nova estratègia de recuperació verda per a la Unió Europea.

Després d’aquesta breu explicació, el capítol sobre creixement verd aborda les diferències entre el desacoblament relatiu i l’absolut, i incideix en els efectes de l’externalització de la producció i la innovació tecnològica, i el miratge del desacoblament absolut a escala global.

Amb aquesta reflexió, el capítol 4 explora la base material de la renovació tecnològica, que implica, bàsicament, aprofundir en l’extractivisme. La cursa per aconseguir matèries primeres crítiques com ara cobalt, liti, níquel, neodimi o disprosi se sustenta en projeccions de demanda que superen els límits biofísics i que poden generar una infinitat de conflictes socioambientals.

Tot seguit trobem el capítol central, “La recuperació verda com a estratègia del Pla Verd Europeu”. En aquest capítol s’analitza una primera fase de rescat corporatiu amb diners públics sense criteris ambientals ni socials, i una segona de recuperació pretesament verda on es mobilitzen gran quantitat de recursos públics sota el pla Next Generation EU. El capítol aprofundeix en les conseqüències que el Next Generation EU afavoreixi les grans corporacions. També s’examinen les condicions que imposa la UE als estats per rebre els diners perquè podrien comportar una intervenció de les sobiranies nacionals i generar endeutament futur.

Després d’aquests tres capítols troncals, s’exploren més breument les conseqüències del Pacte Verd Europeu en el sector del treball, posant l’accent en els impactes de la digitalització i la necessària aposta pels treballs essencials i socialment necessaris. També es revisen diferents estratègies de les corporacions per intensificar el seu rentat verd en temps de pandèmia.

Per acabar, es reflexiona sobre les alternatives amb la intenció d’abordar la complexitat i esbossar una estratègia per ser debatuda sobre la utilització o no del concepte de “pacte verd” com a marc de discussió política i com a element tàctic.
A més, el text es nodreix de nombrosos quadres que intenten aclarir conceptes, aprofundir en temes rellevants i obrir reflexions que poden apuntalar idees. Tot això amb la intenció que Pactes verds en temps de pandèmia tingui una orientació més pedagògica i divulgativa, però reconeixent que el text inclou passatges tècnics i complexos que necessitaran una digestió més lenta.

Quedi aquí la intenció de l’Observatori del Deute en la Globalització de posar a la vostra disposició un correu per contactar-nos, sia per dubtes personals o per muntar grups de lectura, presentacions del llibre, intervencions o allò que la vostra creativitat imagini. Que no us faci cosa, utilitzeu-lo!

pactes.verds@odg.cat

Bona lectura!

La redacció d’aquest llibre es va iniciar a començament de 2020 i es tanca el mateix any. Tot apuntava al fet que el 2020 havia de ser “l’any del clima” perquè el 2019 havia estat l’avantsala perfecta. Es van crear xarxes internacionals d’activistes, es van organitzar accions de tota mena i manifestacions històriques. El canvi climàtic va escalar posicions en l’agenda política, es van formular lleis i declaracions d’emergència climàtica, i els mitjans de comunicació van prestar una atenció inusitada.

Aquí va arribar el primer error de càlcul: l’any 2020 no serà recordat com l’any del clima. Al principi, ens semblava extremadament rellevant posar damunt de la taula una lectura crítica del Pacte Verd Europeu pel seu continuisme acrític amb el paradigma del creixement, pels impactes que podia generar fora de les fronteres dels estats membres i per la quantitat de diners que s’invertirien en aquesta “obra verda”. De fet, posar al mateix nivell Ocasio-Cortez, Bernie Sanders o Ursula von der Leyer al costat d’altres pactes verds construïts des de baix era un exercici intencionat per mostrar propostes que anaven a les causes dels problemes del segle XXI. Però quan va arribar la pandèmia, el pacte verd va desaparèixer del mapa. Semblava que el crit de “salvem l’economia!” seria una carta blanca per dilatar l’ambició climàtica i tornar a subordinar l’ambiental i el social als rescats de l’economia. El “massa gran per caure” tornava a sobrevolar els caps de la classe política a Europa. La crítica i la denúncia, llavors, s’havien de dirigir cap al rescat d’una “economia grisa”. El text d’aquest llibre estava caducat i sentenciat.

Encara que, una altra vegada, ens vam tornar a equivocar. El 2020 no serà l’any del clima, però tampoc de la “recuperació grisa”, almenys en la retòrica institucional. Les accions preses des de les institucions europees han revitalitzat i projectat el Pacte Verd Europeu com la recuperació per a una modernització verda i digital de l’economia. A la Unió Europea, l’aposta també és un acte d’autoafirmació per tenir un lideratge més gran en el panorama internacional. Llavors sí, valia la pena treure el llibre del calaix i reinterpretar-lo en temps de pandèmia. Hi ha coses que ja s’afirmaven que continuen estant en vigor, potser amb més força: la inconsistència i incoherència del creixement verd, els límits biofísics de les matèries primeres crítiques, les estructures financeres, etc. Altres temes són més nous: els nous fons carregats de milions, el “consens verd” més ampli d’actors centrals en el capitalisme, la digitalització exprés del treball, etc. i, el més important, l’acceleració de totes les propostes.

El Pacte Verd Europeu s’ha convertit en l’estratègia per a la recuperació verda, un impuls accelerat d’una agenda verda i digital que, sorprenentment, no ha après res del que estem sofrint amb el virus. No es tractava de reforçar la salut i la sanitat? No hem experimentat els riscos de les cadenes globals de subministrament? No hem vist que hi ha treballs invisibles que són essencials i socialment necessaris? Hi ha una infinitat de preguntes a les quals no contesten ni el pacte ni la recuperació.

De fet, encara hi ha més qüestions: ens volem recuperar a costa de quina i de qui? L’eurocentrisme passa per alt els impactes del pla en poblacions en situació de vulnerabilitat de Congo, Indonèsia, Bolívia, Xile, Argentina i un llarg etcètera. Fins i tot ignora deliberadament els límits de les reserves del cobalt, liti, níquel, neodimi o disprosi. Tampoc resol aquest futur digital que comporta treballs especialitzats altament masculinitzats i amb grans empreses preparant la substitució de persones per màquines.

Amb tot això, i reconeixent que els anys que estan per venir no s’auguren ni fàcils ni senzills, haurem de redoblar esforços i redoblar cures. Davant de tant de verd de mirada miop i interessada, no sabem si convocar-nos sota la construcció de pactes verds, ecosocials, ecofeministes, per guanyar la vida, per la vida, per la transició justa, etc.; serà el cop d’efecte que necessitem. La tasca és enorme, però és la que ens toca emprendre. Ja sabíem que el segle XXI era el segle dels grans reptes globals, però sembla que la pandèmia s’obstina a repetir-nos-ho cent vegades.

Si volem ser protagonistes del nostre futur, la disputa comença ara.

Direcció de Justícia Global
i Cooperació Internacional