Ja està tot perdut? Reflexions sobre els acords de la COP28 i properes passes


La COP28, una cimera pel clima molt controvertida

El país amfitrió escollit per acollir la 28a conferència de les parts va ser els Emirats Àrabs Units (EAU),  que té una economia en gran part basada en l’extracció de combustibles fòssils i on es vulneren drets humans de manera sistemàtica. Cada any un país diferent acull la COP, i es tria de manera rotativa entre regions de les Nacions Unides. El 2023, tocava a la regió d’Àsia-Pacífic, i el país de consens va ser EAU. El país amfitrió va proposar la presidència de Sultan Ahmed Al Jaber per a aquesta COP28, el director executiu de l’empresa petroliera nacional ADNOC.

Això va generar molta preocupació entre activistes i societat civil, ja que la figura de la presidència té un rol clau en les negociacions. La tria d’una
persona directament vinculada a la indústria fòssil com a president deixava clara la voluntat de seguir fent cas omís a la ciència, que fa anys que alerta que cal deixar els combustibles fòssils sota terra per garantir la continuïtat de la vida al planeta.

A més, les COP fa anys que han perdut legitimitat per la falta d’ambició en els compromisos i de mecanismes vinculants que n’assegurin el compliment en els últims anys. Per tot plegat, grups i col·lectius activistes d’arreu del món es van unir en una crida que demanava el boicot a la cimera i proposava trobar-se a Colòmbia durant les mateixes dates per organitzar la presa d’acció climàtica real per mobilitzar-se.

En aquest context, la COP28 va ocupar força espai mediàtic a principis de desembre. El 2023, la cimera tenia, entre d’altres, l’objectiu d’acabar el text del primer Balanç Global de l’Acord de París. Aquest document recull les valoracions sobre si s’han assolit els compromisos climàtics i com s’ha fet des del 2015 i estableix el full de ruta sobre els passos a seguir per assolir-los en els propers cinc anys.

Hi ha hagut avenços en aquesta cimera pel clima?

Com ja és habitual en aquestes cimeres, les negociacions no es van aconseguir tancar el dia i hora previstos. La COP28 es va allargar tot un dia sencer, fins al 13 de desembre. I és que assolir acords de consens no és fàcil en un espai de negociació multilateral entre països amb posicions i interessos molt diferents. Així doncs, quin és aquest acord? Quins han estat els punts calents? I quines implicacions té per al futur de la vida al planeta?

La paraula clau a les COP és “combustibles fòssils”. Ara bé, fins ara, no s’havia aconseguit incloure’ls en cap dels acords. Aquesta és, doncs, la medalla que s’ha penjat Al Jaber: a la COP28 s’inclou, per primera vegada, una menció als combustibles fòssils. Tanmateix, això no és cap victòria. Concretament, el text del balanç global parla de “transicionar per deixar enrere els combustibles fòssils”, ja que reconeix la gravetat de la situació climàtica i la necessitat de reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle fent referència explícita a la ciència.

Ara bé, no especifica si això implica un abandonament complet ni a quina velocitat s’ha de dur a terme aquesta “transició” –parla d’assolir la neutralitat climàtica el 2050. Només demana l’abandonament complet dels subsidis fòssils “ineficients”. A més, s’inclouen altres mesures trampa que han d’acompanyar-la:

→ Triplicar la capacitat global de generació d’energia renovable i duplicar-ne l’eficiència el 2030, sense requerir que vagi acompanyat d’una reducció de la producció d’energia a partir de combustibles fòssils, és a dir, que serveixi per substituir-los. Per tant, permet seguir com fins ara: augmentant la producció d’energia global, afegint noves fonts sense reduir la producció fòssil i, en conseqüència, les emissions.

→ Esforçar-se per reduir la producció a partir de carbó “no compensat”, una mesura molt insuficient, ja que caldria abandonar per complet tots els combustibles fòssils per tenir possibilitats de contenir l’escalfament global per sota d’1,5 graus, com ha reconegut l’IPCC. 5 D’altra banda, el llenguatge de “no compensació” obre la porta a mecanismes de mercat de compravenda d’emissions i a tecnologies, com la captura i  emmagatzematge de carboni, molt problemàtiques i que fins ara no han aconseguit èxits destacables en la reducció real d’emissions.

→ Promoure la captura i emmagatzematge de carboni i l’hidrogen “baix en carboni”. Les tecnologies de captura i emmagatzematge de carboni són una invenció de la mateixa indústria fòssil per legitimar la continuïtat de la seva expansió. L’hidrogen “baix en carboni” és en realitat hidrogen blau, és a dir, produït a partir de gas fòssil però que se n’han capturat les emissions. Ara bé, per fer-ho, cal un procés molt intensiu en energia i no està demostrat que les emissions que se’n deriven es puguin “emmagatzemar” indefinidament i sense pèrdues.

→ Legitimar el gas fòssil sota l’etiqueta de “combustible de transició” i també la nuclear, que si bé no és una energia fòssil, és molt perillosa per a la salut de les persones i el medi ambient i depèn de l’extracció d’urani, un recurs finit i no renovable.

Així, la feina dels lobbistes no ha estat en va: el 2023 es va batre el rècord d’individus de lobbies fòssils participant a la COP. Encara que el debat al voltant dels combustibles fòssils, en el marc del primer Balanç Global aprovat, va ser el que va omplir les portades, a les negociacions també es van tractar altres temes.

Hi ha tres pilars per fer front al canvi climàtic: mitigació, adaptació i pèrdues i danys. No obstant, el primer sempre predomina per sobre de la resta perquè és el més convenient per als països enriquits, que són els emissors històrics, i perquè és el pilar del qual es pot treure més rèdit econòmic i, per tant, interessa més al sector privat.

Pel que fa a l’adaptació, s’han inclòs indicadors i un llenguatge més ferm sobre els mitjans d’implementació a través de l’Objectiu Global d’Adaptació. Tot i així, caldria que els països enriquits proporcionessin aquests mitjans i la manca de finançament per a l’adaptació segueix essent evident. Es calcula que els països del Sud Global necessitaran entre 215.000 i 387.000 milions de dòlars anuals fins a 2030 per a l’adaptació.

Alhora, com més s’inverteixi en mitigació i adaptació, menys s’haurà d’invertir en pèrdues i danys. Però davant els efectes del canvi climàtic, els compromisos insuficients per fer-hi front i la manca de finançament, les llars i les comunitats cada vegada han d’assumir més els costos econòmics i no econòmics de les pèrdues i danys. S’estima que caldrien 400.000 milions de dòlars l’any per poder cobrir-ne els costos. Els països més afectats per les pèrdues i danys són els països empobrits, ja que són els més vulnerables davant el canvi climàtic.

Així doncs, adreçar les pèrdues i danys és una qüestió de justícia climàtica. La societat civil, els activistes i els països del Sud Global portaven una trentena d’anys reclamant el Fons de Pèrdues i Danys que es va acordar el primer dia de la COP (possiblement per fer un anunci que distragués de totes les crítiques al voltant de la presidència). De totes maneres, és un acord agredolç. Els països enriquits no estan obligats a posar diners al fons, no s’han fixat objectius de finançament, els fons promesos no són nous ni addicionals, es deixa la porta oberta perquè el finançament sigui en forma de préstecs i el Banc Mundial, malgrat l’oposició dels països empobrits i de la societat civil, s’encarregarà de gestionar el fons durant els primers quatre anys.

Com a novetat, també es va acordar el Programa per a la Transició Justa, que malauradament ha quedat molt aigualit. Les negociacions sobre aquest text van estar marcades per una clara divisió entre aquells Estats que el volien limitar a l’àmbit laboral –majoritàriament del Nord Global–, i aquells que volien que tingués un abast més ampli –majoritàriament del Sud Global. Si bé el llenguatge del preàmbul és potent en matèria de drets humans i el reconeixement de la responsabilitat comuna però diferenciada dels països davant del canvi climàtic, no estableix mitjans financers per implementar el programa. Sense recursos, resulta poc creïble. La transició justa ho ha de ser per a tothom. No es tracta d’assegurar només que les persones que treballen al sector fòssil segueixin tenint feina un cop desaparegui el sector. La transició justa ha de tenir en compte el context i necessitats de cada territori, com es veuen afectats pel canvi climàtic i com impactarà la necessària transformació socioeconòmica. Alhora, cal una planificació de l’economia, que prioritzi aquells sectors realment necessaris per a la vida i amb una mirada de justícia global.

Ningú no vol pagar el compte

El que no ha estat una novetat és la falta de finançament. Després de les demandes dels països del Sud Global en les negociacions de la necessitat d’un finançament anticipat i transparent i de les denúncies d’incompliment dels acords, el text del Balanç Global reconeix que hi ha una bretxa molt gran de finançament i que no s’ha complert amb la fita dels 100.000 milions de dòlars anuals a partir del 2020. Tanmateix, encara que es lliurés, aquesta xifra continuaria essent insuficient atès que es calcula que els països del Sud Global necessitaran entre 5,8 i 5,9 bilions de dòlars fins a 2030 per poder complir amb els seus compromisos climàtics.

Alhora, al text final també s’apel·la al rol clau del sector privat com a proveïdor de finançament climàtic però, com ja hem apuntat, el poder corporatiu busca obtenir rendibilitat en les inversions i, per tant, no vol posar diners a adaptació o a pèrdues i danys.

A l’últim, tot i que en versions anteriors es parlava de la necessitat de l’espai fiscal, a la versió final del text del Balanç Global només es fa menció del deute una vegada, quan, sovint, els països empobrits es troben en una mena de cercle viciós: els països més vulnerables davant el canvi climàtic majoritàriament també es troben en una situació de crisi del deute. Per fer front al deute extern, que s’ha de pagar en moneda estrangera, necessiten orientar la seva economia cap a l’exportació. Això reforça el paper que els països empobrits han tingut des de l’era colonial: exportar matèries primeres a preus baixos i importar productes elaborats als països enriquits a preus elevats. L’obtenció d’aquestes matèries primeres –com combustibles fòssils, minerals o monocultius com la soja o l’oli de palma– contribueix a agreujar la crisi climàtica. Alhora, aquests països han de fer front als deutes existents, per la qual cosa tenen menys capacitat per invertir en mesures de mitigació o adaptació al clima. Finalment, els desastres climàtics fan que hagin d’afrontar les pèrdues i danys ocasionats i, per tant, novament hagin de demanar préstecs a uns interessos molt alts que tornen a agreujar la situació d’endeutament extern. Així doncs, cal seguir treballant per un finançament públic, anticipat, transparent, just i en forma de subvencions i no de préstecs que generin més deute.

La COP29 a l’Azerbaidjan: un nou amfitrió polèmic

Una altra de les decisions que es van prendre a la COP28 és on tindria lloc la següent. El 2024, la regió a qui toca acollir la cimera és Europa de l’Est. Però en un context de guerra per la invasió russa d’Ucraïna, trobar un país amfitrió que acceptessin tots els països de la regió ha costat. Finalment, es va decidir que seria l’Azerbaidjan. Un cop més, un país no democràtic amb una economia directament dependent dels combustibles fòssils. De fet, més d’un 60% del PIB prové de l’extracció d’hidrocarburs. A més, l’Azerbaidjan ha estat assenyalat pels alts nivells de corrupció.

El president de la COP29 triat pel país amfitrió serà Mukhtar Babayev, actual ministre de medi ambient i que havia treballat per SOCAR, l’empresa petroliera nacional, durant 26 anys. Per acabar-ho d’adobar, el comitè organitzador proposat inicialment estava format per 28 homes. Després de rebre dures crítiques, l’Azerbaidjan va rectificar afegint 12 dones i 2 homes més al comitè.

El protagonisme a Dubai el van tenir els combustibles fòssils; a Baku serà la quantificació monetària i l’escrutini de les institucions financeres internacionals. I és que es preveu que la COP29 se centri en el finançament climàtic. L’any següent, a Belem (Brasil), es revisaran les Contribucions Determinades a Nivell Nacional (NDCs, per les seves sigles en anglès). Per això, molts països ja tenen la mirada posada en aquesta COP30, que tindrà lloc al costat de l’Amazones en territori on viuen grups de població indígena. Una zona molt afectada per l’extractivisme durant segles, que ja pateix els impactes de l’emergència climàtica i símbol de la mobilització social i la resistència des del Sud Global. A més, molts grups de la societat civil s’han marcat el 2025 com a fita per assolir la cancel·lació del deute per als països del Sud Global, i, per tant, dels països de l’Amazones. La COP30 pot ser el moment estratègic d’aconseguir-ho. Serà una cimera previsiblement transcendental i s’espera una alta participació. Tanmateix, no s’espera arribar als nivells de participació de la COP28: ha estat, i serà, la més nombrosa de la història.

Més enllà de les COP

Les COP són un espai de trobada entre tots els països del món per buscar solucions globals a un problema global: l’emergència climàtica. A la mateixa COP28 es va presentar un estudi 16 que identificava alguns punts de no retorn –com el col·lapse de la capa de gel de Groenlàndia i de l’Antàrtida occidental, la mortaldat dels coralls o la fusió accelerada del permafrost– que si es traspassen generaran un efecte cascada catastròfic, atès que tots els sistemes de la Terra estan interconnectats. Per això, calen compromisos reals i actuacions immediates per evitar la pujada de la temperatura. I com que el problema és global, les COP representen una oportunitat única per abordar el canvi climàtic.

De la mateixa manera que els sistemes de la Terra estan interconnectats, fruit de la globalització i de l’extensió del sistema capitalista arreu, també hi ha una sèrie de problemàtiques socioeconòmiques i ambientals que es relacionen d’una manera o altra amb l’emergència climàtica, com la crisi alimentària en alguns països, els desplaçaments climàtics, les crisis de deute, l’augment de les desigualtats entre països, la pèrdua de biodiversitat… Així doncs, és clau ampliar la mirada de les negociacions. De res no servirà fixar uns objectius que només puguin complir els països que tinguin diners, basats en la tecnologia i al servei del poder corporatiu per poder seguir creixent econòmicament sense tenir en compte els límits biofísics de la Terra.

Calen mesures de reparació i que els països enriquits –emissors històrics i que, per tant, acumulen un deute ecològic amb el Sud– posin diners a sobre de la taula sense generar més endeutament econòmic. També cal que una major diversitat d’actors pugui formar part de les negociacions perquè hi siguin presents els diferents coneixements i veus: científiques, dels pobles originaris, de les persones que treballen la terra i estan patint les conseqüències del canvi climàtic, de representants de les ciutats (com a grans consumidores i emissores) i també de les administracions subnacionals (que es troben més a prop dels territoris i en poden fer una gestió més propera)…

I fent la panoràmica, cal abordar el problema amb totes les seves arestes. Les mesures aïllades no són suficients: cal posar en qüestió el sistema socioeconòmic que ens ha portat fins aquí. Això requereix una planificació de l’economia que prioritzi aquells sectors realment essencials per a la vida i així reduir les emissions d’aquells que no siguin necessaris, com per exemple, els productes de luxe. I en definitiva, cal avançar cap a transicions justes a escala global, amb perspectiva ecofeminista i adaptades a cada territori.

Contingut relacionat

Grècia: passat, present i futur

emma

Mapatge 2.0. Ampliant els límits de la cartografia crítica.

emma

Oferta de feina | Personal de comunicació i sistemes

MartaPerez