Aquest diumenge 6 de novembre de 2022 comença la COP27, la 27a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic a Egipte. Què n’hem d’esperar?
El context internacional (l’augment de les desigualtats en sortir de la pandèmia, els efectes de la guerra entre Rússia i Ucraïna, les tensions entre Estats Units i la Xina…) no sembla massa favorable perquè sorgeixin grans acords climàtics. De totes maneres, sembla que el nou Secretari Executiu de la secretaria de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic, Simon Stiell, ex-ministre de Resiliència Climàtica i Medi Ambient del Govern de Granada -un país insular del Carib- ha posat sobre la taula afectacions al Sud Global que fins ara passaven més desapercebudes. A més, que la COP27 se celebri a Egipte pot ser una oportunitat per visibilitzar les reivindicacions del Sud Global.
Quines són aquestes reivindicacions?
Pel que fa a la justícia climàtica i financera, les podríem enumerar en 4:
- Que s’assoleixi l’objectiu de finançament promès a l’Acord de París dels 100.000 milions de dòlars que s’haurien d’atorgar anualment des del 2020.
- Que, més enllà de la mitigació es destinin més diners a adaptació. L’escalfament global provoca canvis que són irreversibles i als que cal anticipar-se i adaptar-se contínuament. Les mesures de mitigació i el finançament d’aquestes són les que han estat més promogudes, en gran part, perquè beneficien principalment al Nord Global com a responsable històric de les emissions. No obstant, cal desenvolupar l’Objectiu Global d’Adaptació així com posar diners a disposició de l’adaptació –més urgent per a països del Sud Global que han estat baixos emissors i que estan patint més intensament les conseqüències del canvi climàtic.
- Que es compleixi l’Article 8 de l’Acord de París sobre pèrdues i danys que s’habilitin mecanismes de finançament al respecte. S’entenen per pèrdues, els impactes la reparació o restauració dels quals resulta impossible, i per danys, aquells que només seria possible reparar amb un canvi significatiu d’una forma de vida o dels mitjans de vida existents. En són exemples els desplaçaments humans, la destrucció de collites o la pèrdua d’infraestructures socials (escoles, hospitals, etc.) que els països empobrits ja estan patint i davant dels quals no disposen de suficients recursos econòmics per a fer-hi front.
- Que els diners es proporcionin en forma de subvencions i no de préstecs -que empitjoren la situació d’endeutament en què es troben alguns d’aquests països- i que s’alleugereixin els processos burocràtics complexos per a poder-hi accedir. Perquè, no hi ha justícia climàtica sense justícia financera.
Però aquestes no són les úniques demandes. Davant la situació d’emergència climàtica i la necessitat d’aturar la crema de combustibles fòssils s’han posat en marxa polítiques de transició energètica arreu del món.
Una COP marcada per la crisi energètica a Europa
El desembre de 2019 es presentava el Pacte Verd Europeu amb el titular que es volia fer d’Europa “el primer continent neutre en emissions pel 2050”. Ara bé, en un context de crisi energètica a Europa s’han posat en marxa polítiques de securitització sota la justificació que són necessàries per garantir el subministrament energètic del continent. Així, mitjançant el pla REPowerEU “per acabar amb la dependència russa” s’ha habilitat la possibilitat de l’ús del carbó per generació elèctrica i la inversió en infraestructures de gas i petroli. Així, el consum de carbó al continent europeu ha augmentat un 10% respecte el primer semestre de l’any passat. On queda l’ambició de lideratge climàtic de la Unió Europea?
D’altra banda, les transicions cap a energies renovables mitjançant la construcció de macroprojectes i les polítiques d’electrificació i de digitalització que estan al capdamunt de l’ordre del dia, tenen una implicació material també molt important. Davant d’aquesta situació, més de 230 organitzacions han fet una crida als i les líders de la COP perquè garanteixin que els minerals de transició no soscavin una transició energètica justa i equitativa.
Per últim, a més del “No Climate Justice without Debt Justice” i del “No Climate Justice without Social Justice”, una reivindicació d’enguany també és la “No Climate Justice without Open Civic Space”. La Coalició Egípcia de Drets Humans sobre la COP 27 ha llançat una petició per exigir l’alliberament de les persones detingudes arbitràriament per exercir els seus drets a la llibertat d’associació, reunió i expressió i obrir l’espai cívic a Egipte.
Perquè… on es fa la COP27?
A Xarm el-Xeikh (la Badia del Xeic), una ciutat de 70.000 habitants a la costa del Mar Roig concebuda per ser un resort turístic internacional. S’ha volgut construir una imatge de Xarm el-Xeikh com a ciutat verda, segura i de llibertats, però podríem dir que es tracta d’un gran miratge enmig del desert.
- “Ciutat verda”: S’han invertit 650 milions de dòlars en construir infraestructures de cares a la COP27: carrils bici, plantes fotovoltaiques, busos elèctrics… però la ciutat és un gran resort de luxe, amb camps de golf i jardins exòtics i consums desorbitats d’aigua i energia.
- “Ciutat segura”: O més aviat podríem dir, ciutat de la vigilància, ja que, com afirma Hussein Baoumi d’Amnistia Internacional, serà la COP més vigilada de la història, amb càmeres interiors als taxis i una aplicació mòbil oficial de la COP27 que requereix la introducció de diverses dades personals i l’autorització de la geolocalització. A més, ja el 2019 es va construir un mur de pràcticament 30km que expulsava les comunitats locals i beduïnes.
- “Ciutat de llibertats”: S’ha habilitat un espai restringit per manifestacions lluny de la conferència en un país que, de facto té suspès el dret a reunió i manifestació. El govern d’El-Sisi ha negat l’entrada a organitzacions egípcies crítiques amb el seu govern i les internacionals que no disposin d’acreditació. A més, Egipte té una llista de més de 60.000 presos polítics, entre els quals, Alaa Abd el-Fattah, activista i escriptor.
Els alts preus dels hotels, les dificultats per accedir al país i els visats, les polítiques de vigilància i les vulneracions de drets humans han suposat tot de traves per l’organització de la contra-cimera i el desplaçament d’activistes a la zona. El dia 12 de novembre, però, es preveu com el dia de la mobilització, enguany però, descentralitzada arreu del planeta.
