La publicació de l’ODG, “Mega-infraestructura com a mecanisme d’endeutament – el risc de deute il·legítim, ecològic i de gènere”, analitza els principals mecanismes d’endeutament que comporten els projectes de mega-infraestructura, plantejant la qüestió de la il·legitimitat del deute i considerant també la creació d’altres deutes, com el deute ecològic i de gènere.
Des que la crisi financera va commocionar els Estats Units i el sistema financer internacional en 2008, els inversors privats han pressionat les agendes de la política internacional per trobar i promoure nous actius lucratius. Sobre la base del supòsit del creixement econòmic infinit, els projectes de mega-infraestructura s’estan convertint en el nou actiu per obtenir beneficis per als inversors internacionals i les empreses transnacionals. A més, els plans d’austeritat han obligat als governs del Nord a retallar pressupostos públics, posant remei a la manca de noves inversions públiques a través de nous mecanismes financers que atrauen els inversors privats.
Estem observant una tendència cap a la financiarització de les infraestructures; una nova bombolla a la vista. El finançament de projectes públics està perdent importància mentre que els actors financers privats l’estan guanyant. Una varietat d’inversors privats, inclosos fons d’inversió, bancs, asseguradores, fons de pensions i firmes de capital privat estan finançant la construcció de megaprojectes a tot el món. Aquesta tendència està recolzada per institucions internacionals com el G-20 o l’OCDE, que argumenten l’existència d’una “bretxa en el finançament d’infraestructures”, especialment als països empobrits que ‘necessiten’ aquestes grans inversions per adquirir visions occidentals de desenvolupament. La financiarització de la infraestructura comporta fortes repercussions sobre la decisió de què es construeix i qui ho fa, promovent àmpliament la mega-infraestructura i el seu model específic de finançament. El model BIG-BIG-BIG (grans projectes, grans inversions i grans corporacions) capta l’atenció dels inversors.
La financiarització de la infraestructura comporta una gran varietat d’instruments destinats a finançar projectes de mega-infraestructura. Analitzem els bons de projectes, que s’estan utilitzant especialment a Europa i Amèrica per finançar projectes d’infraestructura, i les Col·laboracions o Concessions Públic-Privats (CPPs, o PPPs en anglès), explicant com bloquegen governs amb compromisos de deute a llarg termini. Als països empobrits, molts projectes d’infraestructura d’alt risc reben suport a través d’Agències de Crèdit a l’Exportació (ECAs) estrangeres que pertanyen a països enriquits al Nord global. Expliquem com aquestes agències converteixen el deute de corporacions privades en deute públic per als països empobrits. Finalment, expliquem els mecanismes d’endeutament dels préstecs multilaterals de les Institucions Financeres Internacionals (IFIs) i argumentem que la condicionalitat associada als préstecs condueix a la pèrdua de la sobirania dels països empobrits a favor dels IFIs.
Els projectes de mega-infraestructura tenen greus impactes socials i ambientals i, sovint, són responsables de la generació de deute il·legítim. Analitzem el concepte i donem exemples. No obstant això, quan es tracta d’avaluar críticament el deute que produeix la mega-infraestructura, hem de tenir en compte el deute ecològic i de gènere que també comporta.
Autors: Nicola Scherer, Alfons Pérez i Davide Panadori.
Col·laboradora: Marta Conde
Amb el suport de:
