Des de l’ODG volem regalar-vos aquest llibre, una lectura necessària per navegar temps que auguren canvis profunds.

Pots descarregar-lo en pdf aquí o encarregar-lo imprès escrivint un correu a pactes.verds@odg.cat.

Encara no ens havíem recuperat de la crisi financera del 2008 quan, de manera totalment inesperada, un virus microscòpic i obstinadament contagiós va irrompre en les nostres vides i es va propagar pel món a través dels canals teixits per la globalització. El seu impacte en l’economia ha estat sever, però culpar de tot la COVID-19 seria massa fàcil. La pandèmia ha accelerat l’arribada d’un nou cicle de crisi que mai no va desaparèixer del tot i que s’entrellaça i s’amplifica amb altres reptes globals del segle XXI.

Pactes verds en temps de pandèmies s’ha redactat i actualitzat en aquest context complex, inquietant, incert i, per a algunes persones, dramàtic. La seva intenció neix de la certesa que, tot i viure en un moment d’intersecció d’emergències (sanitària, climàtica, ambiental, feminista, etc.) i de restriccions de tot tipus (confinaments totals, parcials, perimetrals, tancaments sectorials, tocs de queda, etc.), no volem ser meres espectadores del futur que ha de venir.

Cada vegada més, podem trobar més coincidència en el diagnòstic entre la classe política. I és que la ciència pressiona. D’una banda, declara que estem a prop del col·lapse ecològic, amb un augment continuat de les emissions de CO2 i amb la pèrdua massiva de biodiversitat. D’altra banda, certifica que l’avanç de l’activitat humana en els ecosistemes facilita el salt de virus d’animals a la nostra espècie, com ha passat amb la COVID-19. Amb aquests arguments, és difícil no reconèixer que alguna responsabilitat deu tenir el model econòmic i els seus màxims beneficiaris.

Sota l’assumpció d’aquesta situació crítica ara acrescuda per la pandèmia, van néixer, fa poc més d’un any, nombroses propostes institucionals que plantejaven programes de reformes de l’economia. El concepte que les aglutina és el Green New Deal, un corrent dinàmic que ha estat percebut com una finestra d’oportunitat per fer visibles altres pactes verds de naturalesa, origen, enfocament i profunditat ben diversos. Tant és així que podem trobar posicions neoliberals i neokeynesianes, com el Pacte Verd Europeu, posicions progressistes dels demòcrates als EUA, protagonitzades per Alexandra Ocasio-Cortez, coalicions d’activistes i investigadors europeus que van publicar el Nou Pacte Verd per a Europa, organitzacions llatinoamericanes postextractivistes que han impulsat el Pacte Ecosocial del Sud o pactes verds feministes que tracen les seves demandes des de l’ecofeminisme.

L’arribada de la pandèmia a Europa, en comptes de fer callar les polítiques verdes de les institucions, ha establert una “relació virtuosa” entre elles: el Pacte Verd Europeu ha passat a ser el marc de referència per a la recuperació econòmica. El pacte era cridat a ser la nova estratègia de creixement d’una economia verda i digital que ressituarà la Unió Europea com un actor més protagonista de l’escenari global. Doncs bé, la pandèmia, en comptes de subordinar aquest pla, l’ha projectat al capdamunt de les agendes polítiques; però els seus problemes i controvèrsies associades emergeixen amb més força: creixement verd sota el supòsit que es pot créixer i, a la vegada, reduir dràsticament el consum i les emissions; extractivisme per a la transformació tecnològica sense importar massa la seva viabilitat biofísica o els impactes en comunitats del Sud global; ocupació sota una digitalització que masculinitza el treball i que vol més màquines i menys persones, i una recuperació verda amb instruments com el Next Generation EU, carregat de milers de milions de diners públics, que està ampliant el “consens verd” de les grans corporacions per l’oportunitat que ofereix per transformar el seu model de negoci.

Davant d’aquesta situació, caldria preguntar-nos què podem fer. Sembla lògic pensar que és el moment de connectar-nos més i millor, teixir xarxa i generar fronts comuns des de la diversitat. És important abordar temes de fons i complexos, com la desmercantilització, la despatriarcalització i la descolonització de les nostres pràctiques i imaginaris, sota la construcció o no d’un pacte verd que ens serveixi com a element tàctic. Però també convocar-nos per entrar a debatre temes que preocupen la gent; segurament els dos més rellevants són, ara mateix, la salut i el treball.

Amb tots aquests elements, Pactes verds en temps de pandèmies apunta a aquest moment històric on les institucions estan prenent una gran quantitat de decisions a molta velocitat, unes decisions que poden determinar les nostres vides i les de les properes generacions. Per tant, caldrà redoblar esforços i tenir molta cura, perquè el futur es disputa ara.

Autor: Alfons Pérez
Suport a la redacció: Mario Díaz, Pilar Fontseré, Josep Nualart, Judit Alonso
Revisions de contingut: Olga Margalef, Mònica Guiteras, Javier Lechón, Nicola Scherer, Blanca Bayas, Joana Bregolat, Eduard Vàzquez, Anna Pérez, Emma Avilés, Samuel Martín-Sosa i Marta Conde

Revisió i traducció al català: L’Apòstrof, SCCL
Traducció a l’anglès: Joanne Craven
Disseny i maquetació: Atajo

The post BLOC: Pactes Verds en temps de pandèmies. El futur es disputa ara appeared first on ODG.

Ens trobem en un moment clau: avui es decideix la legalitat a aplicar en la gestió i execució del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència ‘España Puede’, i en els mesos vinents es repartiran aquests fons milionaris, coneguts amb el nom Next Generation EU.

Fins a 140.000 milions d’euros poden arribar a l’Estat espanyol per a una transformació cap a una economia ‘verda i digital’. Aquesta pluja de diners, però, ens pot empènyer cap al camí equivocat.

Avaluem els riscos d’aquest mecanisme i les propostes necessàries per a una recuperació justa i sostenible.

El juliol de 2020, la Comissió Europea (CE) va anunciar el paquet d’estímul econòmic més gran de la història de la Unió Europea. Per reforçar el pressupost plurianual 2021-2027, que estarà dotat amb 1,074 bilions d’euros, la CE va decidir crear un fons per a la recuperació econòmica: el Next Generation EU (NGEU), que mobilitzarà 750.000 milions d’euros en els tres anys vinents (2021-2023). D’aquests fons, 390.000 milions d’euros es transferiran com a subvencions als estats membres, és a dir a fons perdut, i 360.000 milions d’euros es destinaran a préstecs. En total, aquestes dues eines de finançament europeu representen uns 1,8 bilions d’euros en ajudes per a la recuperació de l’economia europea.

L’objectiu del fons Next Generation EU és la transformació de les economies dels Estats membres -que arrossegaven una situació de respiració assistida des de la darrera crisi de 2008-, i la recuperació econòmica després dels impactes generats per la pandèmia de la COVID-19. La Comissió Europea aprofita el moment per finançar una transformació i modernització de les indústries i economies, com ja estava prevista en el Pacte Verd Europeu, indicant que aquesta transformació serà en clau ‘verda i digital’: el 37% dels fons hauran d’anar a la transició verda i el 20% a la digitalització.

Entre els diferents instruments del Next Generation EU, el Mecanisme per la Recuperació i Resiliència (MRR) és el més important amb diferència perquè està dotat amb el 90% del pressupost total.  L’Estat espanyol i Itàlia son els països que més fons rebran, fins al 40% del total, i la major part d’aquests fons, el 70%, s’hauran d’executar entre 2021 i 2022.

El Govern de Pedro Sánchez presentarà en les setmanes vinents el pla definitiu del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència “España Puede” perquè sigui aprovat per la Comissió Europea i per rebre els primers fons de finançament a finals de l’any 2021.

Riscos dels fons europeus Next Generation EU

1. Sobreendeutament

Per finançar el seu paquet d’estímul econòmic, la UE emetrà bons, és a dir deute mutualitzat, on els riscos seran compartits entre els estats membres. En els propers 5 a 30 anys, la Unió Europea haurà de retornar els diners als mercats financers i, per tant, haurà d’haver recaptat aquests diners dels estats, molt probablement aplicant mesures d’austeritat.

En aquest sentit, els fons europeus, les subvencions, no són gratuïtes, venen amb condicions. Quan es reactivi el Pacte d’Estabilitat i Creixement i els sostres de dèficit, és molt probable que ens esperi una nova onada de reformes estructurals i retallades en despeses públiques. De fet, el debat públic actual sobre la reforma del sistema de pensions, va molt en la línia de les polítiques de privatitzacions i d’austeritat que ja hem viscut i patit després de l’última crisi financera de 2008.

2. Repartiment dels diners – que les grans empreses es quedin amb els fons

Fins ara les propostes sobre la taula es caracteritzen per ser grans projectes, grans empreses i grans inversions. Són projectes d’infraestructures i reformes de gran dimensió, on empreses com Endesa o Repsol s’emportaran milers de milions de diners públics.

Veiem amb preocupació que la tendència d’atorgar amb urgència, facilitar i flexibilitzar l’ús i l’accés de grans empreses als fons Next Generation EU es materialitza també en el Reial Decret Llei 36/2020, que avui, dijous 28 de gener de 2021, està previst que es convalidi al Congrés dels Diputats.

Els fons europeus haurien d’anar cap al sector públic, les petites i mitjanes empreses (les PIMEs), les treballadores autònomes i l’economia social i solidària. Són les que més han patit la crisi, i a la vegada són els actors principals del nostre teixit econòmic i els que més llocs de treball creen. Són, a més, els que tenen més potencial de transformar la nostra economia actual cap a una economia més verda, justa, inclusiva i, especialment, més resilient.

3. No apunten a les lliçons de la pandèmia i poden ser un rentat de cara verd (Greenwashing)

La majoria de les propostes per grans projectes que ara estan sobre la taula, tindran impactes ambientals i climàtics, però també impactes greus sobre els territoris i les poblacions locals. Aquests projectes poden entrar en els plans de recuperació gràcies a un rentat de cara verd descarat. Els que guanyen són les grans empreses contaminants, com poden ser Naturgy, Iberdrola, Endesa i Repsol.

Sens dubte, els criteris d’elegibilitat, les llistes d’exclusió, les condicionalitats, la taxonomia, el principi de “no causar dany significatiu” i qualsevol element que determini què és verd o què és climàtic i què no ho és, serà clau per a afrontar l’emergència climàtica.

La pandèmia ha posat encara més de rellevància la importància de la inversió en salut i dels treballs de cures, l’activitat socialment necessària i la que no ho és. La dedicació dels fons de recuperació hauria d’estar centrada a proveir d’aquests recursos, en lloc de les actuals prioritats mencionades.

PROPOSTES concretes i viables a curt, mitjà i llarg termini per a una recuperació econòmica  en claus de transformació eco-social

1. Transparència i l’accés a la informació són una prioritat en democràcia. Tots els processos d’atorgament, gestió i justificació dels fons públics del NGEU han de ser públics, anteposant l’interès públic als criteris comercials. Així mateix, s’han de garantir, i no relaxar, els seus mecanismes de supervisió de la gestió i ús, com proposem des de la plataforma Open Generation EU.

2. Buscar finançament alternatiu a l’endeutament

El Govern central hauria de considerar la possibilitat de finançar la recuperació a través d’altres mecanismes, no només a través dels mecanismes del NGEU. Es poden aconseguir fons alternatius a través d’una fiscalitat justa i impostos especials com la taxa Covid o la taxa Google, impostos a les grans fortunes, sobre beneficis extraordinaris que algunes empreses han obtingut durant la pandèmia, etc.

3. Suport públic per a projectes i empreses socials

El NGEU hauria de suposar, en primer lloc, un suport públic perquè projectes i empreses públiques i de l’àmbit social puguin accedir als fons de recuperació per aconseguir el salt d’escala que permeti realment crear feines de qualitat i avançar en nous models econòmics i socials. En aquest sentit s’haurien de prioritzar les ajudes al sector públic, a les persones autònomes, PIMEs, l’Economia Social i Solidària, i a aquelles empreses amb una activitat que contribueixi a una transició ecològica justa.

4. Alinear el NGEU amb objectius climàtics, ecològics i de justícia social

El NGEU ha de respondre a una planificació estratègica amb un horitzó clar de transició verda i justa i evitar que es financin la transició de grans empreses, com les energètiques i evitar el rentat verd. Per això es necessiten criteris que han d’incloure fites i indicadors que mostrin contribucions mesurables als objectius nacionals i de la UE en matèria d’eficiència energètica i climàtica.

5. 5. Promoure la desprivatització i desmercantilització de serveis bàsics

El NGEU hauria de promoure la desprivatització i desmercantilització de serveis bàsics i sectors estratègics per recuperar la gestió, les decisions i el control públic i social sobre elements bàsics com l’educació, la salut, l’habitatge, l’energia, les telecomunicacions, l’aigua, el transport públic i els serveis socials. El NGEU hauria d’enfortir els models públics o públics-comunitaris i  evitar les col·laboracions publico-privades, que sovint serveixen els interessos privats i no a l’interès públic, facilitant els casos de corrupció, sobrecostos, o socialització de pèrdues en diversos sectors. Considerem aquest punt clau per construir un sistema de protecció i una economia més resilient per al futur.

The post Next Generation EU: uns fons bilionaris històrics amb llums i ombres appeared first on ODG.

Un documental ODG per Cintia Nakatsuka i Aleix Plana.

Sinopsi: El documental “el temps que resta” explica com en un context d’emergència el moviment de justícia climàtica fa un pas endavant. Molt marcat per l’energia de les joves, encarnades per les Fridays for Future, i per la determinació de passar a l’acció a través de la desobediència civil de col·lectius com Rebel·lió o Extinció o 2020 Rebelión por el Clima, el documental vol posar en valor tot el treball fet pel moviment creant xarxa, connectant empaties, aprenent dels ecofeminismes i de les companyes del Sud Global i, en definitiva, eixamplant el marc de la justícia climàtica.

Documental sencer:

Vam estrenar el documental a Barcelona el Dv 16 d’octubre

A l’Auditori de la Universitat Pompeu Fabra, Campus de la Ciutadella (Carrer Ramon Trias Fargas, 25, 27)

Organitzen:

Amb el suport de:

The post Documental “El temps que resta” appeared first on ODG.

Ambició climàtica insuficient, models de finançament que agreugen la crisi del deute i confiança cega en uns mercats que especulen amb l’emergència climàtica

La 26a Conferència de les parts (COP26) de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic (UNFCCC) a Glasgow havia de ser un punt d’inflexió en la lluita institucional contra l’emergència climàtica. L’arribada de la pandèmia va provocar la seva suspensió i ara, a l’any 2021, se celebrarà en un context de recuperació econòmica que està fent créixer les emissions altra vegada.

Volem destacar els punts més rellevants que es debatran a la COP-26 i l’anàlisi crítica i les propostes de l’Observatori del Deute en la Globalització:

1. Ambició climàtica

Les contribucions nacionalment determinades (NDCs per les seves sigles en anglès) són plans que contenen accions, polítiques i objectius per la lluita contra el canvi climàtic en el context de l’Acord de París. Els primers plans es van presentar l’any 2015 i es va marcar l’any 2020 a la COP26 de Glasgow (prorrogat al 2021, última data 12/10/21) com a data per entregar un nou pla o revisar el passat. De moment grans contaminants com la Xina, Rússia o l’Índia no els han presentat.

Un recent informe sobre els NDCs ressalta que la suma de les contribucions de tots els països entregats fins avui suposaria un augment de les emissions amb efecte d’hivernacle pel 2030 del 16% i comportarien un increment de la temperatura de 2,7 graus.

La ciència, de la mà de l’IPCC, marca la necessitat de reducció del 45% pel 2030 per un escenari d’increment global de la temperatura d’1’5ºC i del 25% per un escenari de 2ºC, estarem parlant d’una bretxa o “manca d’ambició” del 41% pels 2ºC o del 61% pel 1,5ºC1.

Però l’ambició climàtica no es pot entendre només en termes d’indicadors quantitatius. L’ambició climàtica també s’ha de valorar en termes qualitatius d’actors, dinàmiques de poder i justícia social i ambiental.

Les institucions públiques, sobretot en el context europeu, associen de manera indestriable l’ambició climàtica a l’aprofundiment d’una agenda publicoprivada que posiciona les grans corporacions com a actors centrals de la transició ecològica. En el mateix sentit, s’aproven pactes verds com l’European Green Deal on el suposat pacte no té una contrapart social que faci de contrapès al poder corporatiu.

Un altre exemple de que l’ambició climàtica no es pot abordar només en termes quantitatius, és quan s’assegura que es possible un creixement verd. Nombrosos documents oficials de la UE esmenten que del 1990 al 2017 s’ha aconseguit reduir les emissions un 22% però només entre 2002 i 2019 es van multiplicar per quatre les importacions de la Xina.

2. Finançament climàtic

El finançament climàtic es refereix, principalment, al finançament que proporciona recursos als països en desenvolupament per abordar el canvi climàtic, principalment les accions de mitigació i adaptació.

Els països desenvolupats s’han compromès a mobilitzar fins a 100.000 milions de dòlars en finançament climàtic cada any a partir de 2020.

Problemes detectats:

• No s’arriba al 100.000 milions
L’anàlisi feta per l’OCDE indica que el 2019 només s’havia arribat a la xifra de 79.600 milions i que difícilment s’assoliran els 100.000 milions pel 2020.

• La majoria són préstecs.
Dos terços del finançament climàtic és en forma de préstecs i això fa augmentar el nivell d’endeutament dels “països en desenvolupament”.

• La majoria va a mitigació
Més d’un 60% del finançament es destina a mitigació – és a dir, la reducció de les emissions- però les necessitats de molts països del Sud estan relacionades amb l’adaptació, que seria la lluita contra els impactes que ja estan patint.

• És insuficient per fer front als desafiaments que han d’enfrontar els països del Sud Global
Podem comparar ordres de magnitud de mobilització de recursos en altres àmbits. Per exemple, els fons europeus Next Generation EU estan dotats amb 750.000 milions d’euros per 3 anys i només afavoririen als 27 estats membres. En el cas dels 100.000 milions de dòlars anuals del financament pel clima haurien d’arribar a més de 100 països.

• Actualment no hi ha un pressupost assignat al mecanisme de pèrdues i danys
El mecanisme de pèrdues i danys es refereix als danys que van més enllà d’allò al que ens podem adaptar “associats als impactes del canvi climàtic, inclosos els fenòmens meteoreològics extrems i els de generació lenta” .

3. El mercat de CO2

El plantejament de “reforma del mercat” o de crear “nous mecanismes de mercat” reforça un instrument que s’ha mostrat ineficaç per lluitar contra l’emergència climàtica. Ho demostra el continu creixement de les emissions a nivell global, les dinàmiques de CO2lonització1 amb els projectes dels MDN i, sobretot, perquè la seva pròpia lògica desvia l’atenció de la necessitat de canvis estructurals i vincula la lluita contra el canvi climàtic a l’especulació financera.

4. Propostes

– El reconeixement de l’existència d’un deute climàtic que el nord global deu al sud. Aquest reconeixement hauria de conduir a reparacions estructurals i financeres, inclòs el reconeixement d’obligacions financeres climàtiques i la cancel·lació del deute, així com la restauració ecològica, l’eliminació gradual dels subsidis als combustibles fòssils, la fi de l’extractivisme i el canvi a modes de producció, distribució i consum descarbonitzats.

– El lliurament urgent de finançament climàtic nou i addicional, que no generi deute, més enllà de l’objectiu no complert de 100.000 milions de dòlars per any, que sigui suficient i respongui a les necessitats de mitigació, adaptació i pèrdues i danys climàtic dels pobles i comunitats del sud Global. El finançament climàtic també ha de ser públic i desemborsat per a programes i projectes públics enlloc d’iniciatives privades amb fins de lucre o associacions publicoprivades.

– Un mecanisme automàtic per a la suspensió de pagaments del deute, cancel·lació i reestructuració de deute, que cobreix a prestadors públics i privats, després d’esdeveniments climàtics extrems, a més de l’accés immediat a recursos no generadors de deute per cobrir pèrdues i danys. Un desastre relacionat amb un perill meteorològic, climàtic o hídric ha passat diàriament de mitjana en els últims 50 anys – matant a 115 persones i causant US $ 202 milions en pèrdues diàries. Els governs del nord global han d’establir un mecanisme addicional i separat per pèrdues i danys en reconeixement de la seva responsabilitat de causar l’augment de la freqüència i gravetat d’aquests esdeveniments extrems.

– L’ambició climàtica hauria de reforçar allò públic i comunitari garantint que les accions que se’n deriven estan sota el seu control i no de les corporacions que són causants de la situació i han jugat un paper històric de negació del problema. Per això cal impulsar un altre tipus de col·laboracions que facilitin una agenda publicocomunitària per habitatge social, producció agroecològica, reindustrialització verda, comunitats energètiques, etc.

– Els horitzons 2030 i 2050 han de tenir nous marcs d’acció com els ecofeminismes i el decreixement, i les propostes que se’n deriven, com són la defensa dels comuns, les sobiranies i els drets col·lectius socials en equilibri amb el medi. El capitalisme fòssil s’ha mostrat incapaç de trobar veritables solucions a l’emergència climàtica. Per tant, és el moment de construir escenaris futurs on es qüestioni el model econòmic i es representi la importància dels límits biofísics, del treball reproductiu i de cures, i la garantia dels drets socials per a totes.

Podeu descarregar el document complet aquí.

The post L’ODG davant la COP-26 a Glasgow: una perspectiva crítica appeared first on ODG.

L’emergència climàtica està alimentant l’acumulació de deutes als països del sud global. Els països que pateixen els impactes de l’emergència climàtica, tot i que són els que menys hi han contribuït, s’enfronten a majors costos d’endeutament a causa de les seves vulnerabilitats climàtiques. No tenen gairebé més opció que demanar préstecs per mitigar els impactes, per adaptar-se i per a la recuperació després d’un fenomen climàtic extrem, quedant així la càrrega financera sobre les espatlles del sud global.

D’altra banda, els països que han acumulat nivells de deute insostenibles, han reduït l’espai fiscal i les oportunitats per invertir en adaptació i mitigació, així com per recuperar-se de les pèrdues i els danys després d’un desastre climàtic.

En aquest context, una transició global cap a una economia més sostenible i equitativa no serà possible sense un finançament climàtic sostenible, responsable, just, que no generi més deute i que no exacerbi les vulnerabilitats del sud global. Per això, necessitem la cancel·lació del deute i un marc de resolució del deute just perquè els països puguin afrontar els reptes del canvi climàtic i perseguir una recuperació verda i inclusiva.

En poques paraules, la justícia climàtica no serà possible sense la justícia financera. I la justícia financera no serà possible sense la justícia climàtica.

Això significa reconèixer el deute climàtic que el nord deu al sud global i proporcionar finançament climàtic suficient i de qualitat, així com la cancel·lació del deute. Però la reparació del deute climàtic també té a veure amb la restauració ecològica, el fi de l’extractivisme i el canvi cap a nous models de producció, distribució i consum. Es tracta de doncs, de canviar els sistemes.

Com participar-hi?

Signa la declaració, si ets una organització. La declaració està disponible en anglès, castellà, francès, portuguès i holandès. Fes clic aquí per veure la llista completa de signants.

Per a més informació:

Global action for debt cancellation «No hay justicia climática sin justicia de deuda»
Briefing EURODAD «The Climate Emergency: What’s debt got to do with it?«
Briefing «Debt and the climate crisis: a perfect storm»
Informe EURODAD «Una historia de dos emergencias» | El Webinar
OXFAM Informe paralelo de 2020 sobre financiación climática

The post No hi ha justícia climàtica sense justícia financera appeared first on ODG.

L’ objectiu és incidir en els processos i eines institucional que assentaran les bases de la governança i distribució d’aquests fons històrics i necessaris. Com?

Ens estem reunint amb partits polítics per a conèixer les seves propostes i punts de vista sobre els fons Next Generation EU i sobre el Reial Decret Llei 36/2020 publicat al BOE el 30 de desembre de 2020. Aprova diverses mesures per a la modernització de l’Administració Pública i per a l’execució del Plan de Recuperación, Transformación y Resiliencia, però amb prou feines menciona garanties de transparència i d’accés a la informació, deixant moltes incògnites i poca definició sobre com es podrà accedir a ells.

S’ha aconseguit que aquest RDL es convalidi pels grups parlamentaris i sigui votat per a tramitar-se com a projecte de llei amb caràcter d’urgència, la qual cosa obre la possibilitat de presentar esmenes per a millorar-lo.

Des de la societat civil organitzada hem entregat a partits polítics esmenes treballades per la plataforma, per a que es tinguin en compte en aquest procés de revisió.

És clau incloure criteris, processos i òrgans supervisors que garanteixin la transparència per a saber qui i per a qui es concedeixen aquests fons històrics i tan necessaris.

És necesari un procés que garanteixi els principis de publicitat, transparència, concurrència, objectivitat i no discriminació d’accés, dotant-lo de les eines legals i òrgans institucionals i fiscalitzadors necessaris, en un procés accessible per a grans i petits (PIMES, autònoms, agents de l’economia social…) i auditable per la ciutadania.

Amb el suport de:

The post Open Generation EU appeared first on ODG.

L’estiu del 2020, fruit del treball fet en el darrer pla estratègic i donant resposta a les inquietuds socials del moment, l’Observatori del Deute en la Globalització vam prendre el compromís de fer una mirada cap endins des de l’ecofeminisme, que ens permetés reflexionar profundament sobre com volíeu aplicar els nostres valors i principis en la organització interna de l’entitat.

Gràcies a la subvenció “Enfortim” de l’Ajuntament de Barcelona hem pogut comptar amb elsuport de l’Esberla per ser acompanyades en aquest procés.

El “Pla de transició ecofeminista i decolonial” -com vam anomenar el procés- sintetitza tres dels grans reptes que les entitats i moviments socials abordem actualment: la incorporació pràctica del feminisme, l’ecologisme i l’antirracisme a tots els nivells del funcionament intern de l’entitat (imaginari i valors compartits, estructura i relacions humanes), per tal de seguir avançant cap a la coherència, la justícia social i la cura.

La missió principal de l’acompanyament és incorporar de manera transversal i connectada la perspectiva ecofeminista, decolonial i de l’ètica de la cura a tots els processos interns i impactes externs de l’ODG; contribuïnt, així, a construir un món més just, segur, curós, sostenible amb les persones, les comunitats i la natura.

Els objectius que ens marquem en el procés:

● Prendre consciència i responsabilitzar-se de totes les activitats diàries (consum, treball, mobilitat, relacions […]) arrelades en el capitalisme i l’heteropatriarcat que impacten en la reproducció de les opressions de gènere i de l’explotació de la natura i de les comunitats del sud global.

● Identificar els àmbits de millora i els aspectes a potenciar en matèria d’equitat de gènere, justícia global, ecofeminisme i ètica de la cura a nivell intern i d’impacte extern.

● Incorporar i consolidar pràctiques transformadores en ecofeminisme, justícia global, ètica de la cura i igualtat d’oportunitats que l’entitat ja ha anat implementant en els últims anys, i altres de noves.

● Estructurar i sistematitzar els objectius i les accions a dur a terme els propers tres anys per tal d’incorporar la perspectiva ecofeminista i interseccional, l’ètica de la cura en les relacions, la cultura i l’estructura de la organització.

Partim de les següents premises sobre com ha de ser el procés:
– Tant important és el procés com el resultat.
– Participat per totes les persones que formen part de l’entitat: equip tècnic, Assemblea i sòcies.
– Donar-nos temps entre sessions per poder assimilar el treball realitzat.
– Compartit. Elaborar materials per explicar el procés i resultats a d’altres entitats i col·lectius que es plantegin aquest repte.

El calendari
El procés d’acompanyament per a l’elaboració del “Pla de transició ecofeminista i decolonial” s’ha estructurat al llarg d’un any – de desembre de 2020 a novembre de 2021 – i comprèn les següents fases de treball:

• Desembre – Febrer: organització del procés i recollida bàsica d’informació de l’entitat
• Març – Maig: treball de camp
• Juny – Setembre: elaboració de la diagnosi
• · Octubre – Novembre: elaboració del pla d’accions

La metodologia
La recollida d’informació i diagnosi es farà a través de l’anàlisi de la documentació de l’entitat, així com d’entrevistes personals i grups de discussió. Les sessions per elaborar el pla d’accions seran reunions obertes amb tot l’equip i l’assemblea.

The post L’ODG engeguem un pla de transició ecofeminista i decolonial appeared first on ODG.

En el curso de los cuatro últimos meses, el Gobierno ha aprobado diversas partidas procedentes del presupuesto estatal para el rescate de empresas. Estas ayudas forman parte de la respuesta institucional a la emergencia sanitaria y los impactos económicos asociados a la COVID–19.

Las grandes partidas comprometidas entre marzo y junio incluían 100.000 millones de euros para avalar préstamos de empresas y autónomos y para la compra de pagarés empresariales, mecanismo de deuda reservado para grandes empresas. Además, hace dos semanas se anunciaron otros 40.000 millones de euros en avales para empresas y otros 10.000 millones para un fondo destinado a garantizar la solvencia de empresas estratégicas mediante la compra de acciones. A estas ayudas directas habría que sumarles otras indirectas, como son los ERTEs, las contrataciones públicas adjudicadas por vía de emergencia sin licitación previa, así como las ayudas de comunidades autónomas y ayuntamientos.

Desde OMAL, Ecologistas en Acción y ODG -impulsoras de esta campaña-, hemos observado que una parte de las ayudas estatales (en torno al 30% del total) ha sido asignada o planea asignarse a grandes empresas. Entre estas, empresas de las industrias que más han contribuido al calentamiento global, que cuentan con un historial de impactos ecológicos, climáticos, sociales, de género y/o de puertas giratorias a sus espaldas, que tienen filiales en paraísos fiscales y/o que se han descapitalizado repartiendo cuantiosos dividendos entre sus accionistas los últimos años.

También vemos injustificable la falta de transparencia del proceso y la ausencia de condicionantes en materia económica, social, de género y ambiental en las ayudas comprometidas, así como la actitud del Gobierno al respecto. Si bien en un primer momento apoyó la enmienda para la incorporación de estos condicionantes a las ayudas en el contexto de la Comisión para la Reconstrucción Social y Económica, seguidamente pactó con Ciudadanos la retirada de la misma.

Además, el importe de las ayudas estatales a las empresas contrasta con el de otras partidas aprobadas en el contexto de la pandemia, como el fondo destinado a la sanidad y la educación en las comunidades autónomas, que cuenta con una financiación de 16.000 millones. Resulta desproporcionado que se destine tal cantidad de recursos a las empresas en detrimento de la financiación necesaria para asegurar el bienestar, la protección social y la puesta en marcha de medidas de transición socioecológica.

Las ayudas hacen peligrar el cumplimiento de los compromisos climáticos y los recursos necesarios para financiar la llamada ‘transición justa’

Hemos remitido una carta (abierta a adhesiones) a los grupos parlamentarios del Congreso para denunciar el alto coste que supondrán las ayudas para el erario público, así como la falta de transparencia y de criterios financieros, económicos, sociales, de género y ambientales en la asignación de las mismas. Insistiendo en la necesidad de introducir criterios de transparencia, económicos y socioambientales que excluyan de las ayudas a empresas como las mencionadas. En relación a las ayudas ya comprometidas a empresas específicas, se pide que se obligue a aquellas que no cumplan con dichos criterios a presentar planes de reconversión de sus actividades o de resolución de las causas por las que quedarían excluidas. También se pide la introducción de cláusulas de obligado cumplimiento en materia social, de género, ambiental, climática, financiera y económica en los contratos con las empresas receptoras de ayudas, así como a sus filiales, contratistas y subcontratistas dentro y fuera del Estado español.
Es la última oportunidad para introducir dichas propuestas en las conclusiones de la Mesa de Reconstrucción del Congreso tendrá lugar próximamente en el Pleno del Congreso en el que se votarán las enmiendas presentadas.

Medidas concretas sobre cómo debería ser el apoyo y la recuperación del tejido económico post COVID–19, por ejemplo incluyendo condiciones socioambientales, económicas y de transparencia a las ayudas públicas.

Es posible y necesario elaborar medidas para garantizar la transparencia y la buena gobernanza en la gestión de las ayudas. Por un lado, las instituciones concesionarias de ayudas deben publicar el nombre de las compañías que hayan recibido financiación pública superior a 250.000 euros y otra información clave para el control democrático. Por otro, la creación de órganos de supervisión que cuenten con una representación equilibrada de todos los grupos afectados, que lleven a cabo el seguimiento del cumplimiento de los contratos por parte de las empresas y que establezcan un procedimiento para la recepción de quejas por parte de las personas y la sociedad civil.

The post Rescates Reloaded en contexto Covid19 appeared first on ODG.

Platja i muntanya, art i entreteniment, luxe i senzillesa, història i innovació … Tot el que pugui somiar, el trobareu a Barcelona. Descobreixi els barris de Barcelona com si fossin el seu propi, sorprenent-se a cada pas davant com història i modernitat conviuen en perfecta harmonia.

Living-In Bcn · @LivingInBcn · FB LivingInBcn

Una campanya de l’Observatori del Deute en la Globalizació (ODG) i l’Observatorio DESC, amb la colaboració d’Atajo i Fotomovimiento.

Imagines viure a Barcelona?

1) El Model de Turisme a Barcelona
El turisme està saturant la vida a les nostres ciutats. Com hem arribat fins aquí?

A cada crisi hi ha hagut un procés d’intensificació turística i ara pràcticament tot és turístic, és una penetració de dalt a baix i en tots els àmbits de la nostra vida. Es destinen molts fons públics per fomentar ‘el model’ de turisme a Barcelona i s’exporta com un model d’èxit. Però la pregunta clau que cal fer-se és: ¿qui és el beneficiari últim d’aquestes inversions? Estem davant d’un model turístic i estratègia del capital financer i immobiliari, que troben en aquesta indústria els mecanismes perfectes per extreure rendibilitat de les nostres ciutats, dels nostres espais de vida.

2) La Cara B del turisme
El turisme impacta en les nostres vides; en el treball, l’habitatge, a l’espai públic… en la nostra salut.

La crisi fa saltar pels aires la idea que el turisme no es toca, que tots vivim d’ell. Precarització laboral, problemes d’accés a l’habitatge, deteriorament les relacions comunitàries, impactes greus en la salut; amb increment de la contaminació, problemes per dormir, estrès… A les zones molt turístiques es massifiquen els espais de vida, desplaçant a la població local, que lluita per fer les compres, anar a l’escola, fer vida de barri. Impactes que requereixen fer una lectura global per revertir-los, replantejar aquest model que impedeix la vida en els nostres barris.

3) Responsables del model de turisme a Barcelona
La marca Barcelona està en mans privades.

Barcelona Turisme és un consorci amb un model públic-privat:
Ajuntament de Barcelona: 45%,
Cambra de Comerç de Barcelona: 45%
Fundació Barcelona Promoció: 10%.
On és la representació publico-comunitària? Per què es va decidir donar més pes al sector privat?

Les grans empreses turístiques tenen capacitat per pressionar els governs i obtenir ‘condicions de favor’, repercutint en una reducció d’ingressos socials i regressió de les polítiques socials. Lleis, infraestructura i inversions internacionals han empès l’expansió del turisme. Governs europeu, estatal i autonòmic han aprovat lleis que han obert les portes de la ciutat a la inversió internacional. Nous intermediaris multinacionals, com Airbnb o altres plataformes, tenen una gran capacitat per influir sobre el model turístic. Sovint tenen les seves seus a l’estranger i no es pot actuar contra elles des del local.

Amb el suport de:

The post Living In Barcelona appeared first on ODG.

• El ex Ministro de Industria, Comercio y Turismo JOAN CLOS MATHEU – PSOE (8 de septiembre 2006 – 13 de abril 2008)
• El ex Ministro de Industria, Comercio y Turismo MIGUEL SEBASTIÁN GASCÓN – PSOE  (14 de abril 2008 – 22 de diciembre 2011)
• El ex Ministro de Industria, Energía y Turismo JOSÉ MANUEL SORIA LÓPEZ – PP (22 de diciembre 2011 – 15 de abril 2016)
• El presidente de la constructora ACS y accionista mayoritaria de la mercantil ESCAL UGS SL, FLORENTINO PÉREZ RODRÍGUEZ 
• La ex Ministra de Fomento MAGDALENA ÁLVAREZ ARZA – PSOE (18 de abril 2004 – 7 de abril 2009) y ex Vicepresidenta del banco Europeo de Inversiones
• La ex Ministra de Medio Ambiente y Agricultura ELENA ESPINOSA MANGAN – PSOE  (14 de abril 2008 – 20 de octubre 2010)
• El presidente de la mercantil ESCAL UGS SL RECAREDO DEL POTRO GÓMEZ
• El ex Secretario General de Energía del Ministerio de Industria, Comercio y Turismo IGNASI NIETO MAGALDI (15 de septiembre 2006 – 17 de abril 2008)
• El ex Consejero de Medio Ambiente, Agua, Urbanismo y Vivienda de la Generalitat de Valenciana JUAN GABRIEL COTINO FERRER (31 de agosto 2009 – 22 de junio 2011)

The post Caso Castor appeared first on ODG.