En un context de guerra pels recursos energètics, tindrà lloc a Santa Marta la primera cimera internacional que podria posar fi a la dependència dels combustibles fòssils.
Mentre l’economia global trontolla per l’encariment de l’energia derivat de l’augment de les tensions geopolítiques, del 24 al 29 d’abril, Santa Marta, Colòmbia, acollirà la primera cimera internacional per abordar l’abandonament dels combustibles fòssils. Una iniciativa que va sortir a la passada Cimera del Clima (COP30) de Belém, Brasil, liderada per Colòmbia amb el suport de Països Baixos. En un context de crisi climàtica cada cop més present, i de vulnerabilitat davant la dependència dels combustibles fòssils, aquesta cimera és una finestra d’oportunitat per abordar la urgència de trencar amb el sistema fòssil.
Fins ara, 61 països [1] han confirmat la seva participació en la cimera. Si bé els principals productors de combustibles fòssils en són absents, sí que hi seran alguns exportadors rellevants com Mèxic, Austràlia, Canadà, Brasil i Noruega. Hi seran també els estats de la Unió Europea, però amb diferents nivells de representació. En el cas de l’Estat espanyol, hi assistirà la ministra de Transició Ecològica Sara Aagessen.
Aquesta cimera no substitueix els espais multilaterals de negociació per abordar el canvi climàtic de les Nacions Unides – les COPs. Tanmateix, en un context d’erosió del multilateralisme i de bloqueig a l’abordatge efectiu de les causes de la crisi climàtica pot servir de plataforma per a aquells Estats que volen avançar cap a l’abandonament efectiu dels combustibles fòssils. A diferència d’altres espais multilaterals, aquesta cimera no qüestiona si la transició s’ha de fer o no, sinó que fa un pas endavant i es proposa treballar el “com”.
La cimera pretén abordar la dependència econòmica, l’oferta i la demanda, i els mecanismes de cooperació internacional. Més enllà, el resultat hauria d’alimentar el full de ruta per abandonar els combustibles fòssils que està treballant el govern del Brasil de cara a la COP31, així com el procés del segon balanç global que hauria de començar enguany.
Si bé és probable que no en surti un document acordat, s’espera que s’estableixi els pròxims passos per avançar en la transició. Així, el govern colombià preveu que tingui lloc una segona cimera per a deixar enrere els combustibles fòssils l’any vinent a Tuvalu, una illa del Pacífic, per seguir avançant en la feina començada a Santa Marta.
A banda dels governs, també hi haurà una trobada del món acadèmic, que es reunirà en un congrés científic, que s’espera que, a diferència de l’IPCC, conclogui amb un seguit de recomanacions polítiques per a la transició. A més, també hi haurà àmplia presència de la societat civil, organitzada en la Cimera dels Pobles per a un Futur Lliure de Combustibles Fòssils que tindrà lloc del 24 al 26 d’abril. Hi ha programats més de 1.000 esdeveniments i s’han organitzat iniciatives com la flotilla climàtica, que navega pel Carib fins a arribar a Santa Marta per demanar un Tractat vinculant sobre Combustibles Fòssils. A més, pel 27 d’abril, està prevista una Assemblea dels Pobles i una àmplia mobilització a favor d’una transició globalment justa.
Quin seria el millor resultat?
L’assistència dels països a Santa Marta llença un missatge de voluntat d’activar la transició, però no garanteix que aquesta es materialitzi. Per enviar un missatge clar, caldria que tots els participants mostressin la voluntat col·lectiva d’avançar en l’abandonament dels combustibles fòssils. A més, la participació en la cimera hauria d’anar acompanyada de compromisos dels països a escala nacional.
Per tal que la cimera fos un èxit, caldria que tots els participants es posessin d’acord en un full de ruta per a una transició realment justa, que no es limiti a la substitució de les fonts d’energia fòssil per les renovables, si no que comporti una reestructuració integral del sistema econòmic i que inclogui:
- El reconeixement que per abandonar els combustibles fòssils cal necessàriament reduir la demanda energètica global, especialment dels països del Nord global. Alhora, s’ha de garantir el dret a l’energia per a una vida digna, per a totes les persones del planeta. Això implica que alguns territoris haurien d’incrementar el consum per sobre de l’actual.
- El desmantellament de la indústria fòssil actual, acompanyat de mesures de pal·liació dels impactes per al personal que hi treballa, i un compromís ferm a la no-proliferació de fòssils: d’una banda, a no fer inversions en el sector de l’energia fòssil per no encadenar el nostre futur; de l’altra, a posar fi als subsidis als combustibles fòssils i a la creació de nous impostos que els penalitzin.
- L’eliminació de barreres estructurals a la descarbonització. Una de primordial és el deute extern, que obliga a aquells països amb reserves fòssils a seguir-los extraient i exportant per poder pagar els seus deutes. La cancel·lació del deute és un prerequisit per possibilitar la transició. Un altre és la fi del sistema de tractats de comerç i inversió, que opera pel conegut mecanisme ISDS, per mitjà del qual els inversors poden posar demandes amb xifres astronòmiques als Estats que emprenen acció climàtica quan aquesta posa en risc els seus beneficis.
- El reconeixement de les responsabilitats històriques dels països i la presa de mesures de reparació pels danys causats pertinents. Això ha d’anar acompanyat de l’aportació de finançament climàtic en format de subvencions directes, no préstecs, per a aquells territoris que en pateixen les pitjors conseqüències i que, en canvi, hi han contribuït menys.
Tot plegat, hauria d’anar acompanyat d’un calendari clar amb fites per avançar en el compliment dels compromisos. L’èxit de la cimera es mesurarà no només pels compromisos acordats, sinó també per la capacitat d’impulsar un procés global més ampli per trencar amb el sistema fòssil.
[1] Antigua i Barbuda, Austràlia, Àustria, Angola, Bangladesh, Barbados, Brasil, Bèlgica, Cambodja, Camerun, Canadà, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Dinamarca, República Dominicana, UE, Fiji, Finlàndia, França, Alemanya, Ghana, Guatemala, Islàndia, Irlanda, Itàlia, Jamaica, Kiribat, Luxemburg, Maldives, Illes Marshall, Maurici, Mèxic, Mongòlia, Nepal, Països Baixos, Nova Zelanda, Nigèria, Noruega, Pakistan, Palau, Panamà, Papua Nova Guinea, Filipines, Portugal, Senegal, Singapur, Sri Lanka, Espanya, Eslovènia, Saint Kitts i Nevis, Suècia, Suïssa, Tanzània, Turquia, Tuvalu, Regne Unit, Uganda, Uruguai, Vanuatu, Vietnam