ODG
relocalization.jpg

La relocalització com a estratègia per la transició energètica


Alfons Pérez. Observatori del Deute en la Globalització ODG i Xarxa per la sobirania energètica XSE.

Els debats sobre la transició energètica, entenent-la com a inevitable per l’esgotament dels combustibles fòssils, són sovint encarats com un repte tècnic i tecnològic de substitució d’una quantitat de quilowatts hora (kwh) o de
quilotones equivalents de petroli (ktep), per una altra quantitat d’energia, en el relocalitzaciomillor dels casos, d’origen renovable.

Però què passaria si afrontéssim la discussió sobre la transició energètica situant a les persones en el centre del debat? La primera conseqüència seria que el debat inclouria nous actors, obriria noves perspectives, enfrontaria consideracions estructurals i aflorarien qüestionaments d’arrel. Energia per a què i per a qui? Qui defineix les polítiques energètiques i sota quins criteris? Com afecta el nostre model energètic a les poblacions i comunitats més enllà de les pròpies fronteres?

En el marc de la Unió Europea, per exemple, s’està imposant el gas natural com el combustible de transició. Si analitzem però, l’estratègia que hi ha al darrera, percebem una necessitat imperant de substituir la dependència del gas de Rússia i la perpetuació d’un model controlat per grans empreses transnacionals que requereix de costoses infraestructures d’extracció, processament, emmagatzematge, transport i distribució (1).

Per aquest motiu, per esvair les cortines de fum que busquen “canviar-ho tot per a que tot continuï igual”(2), calen propostes ciutadanes que creïn nous espais de debat sobre l’energia. És aquí on la relocalització pot jugar un paper clau, definint-se com una estratègia col·lectiva que ha de permetre la satisfacció de les nostres necessitats en l’escala local. Comporta doncs, reconsiderar  àmbits com l’alimentació, mobilitat, llar, lleure i béns i serveis; per satisfer-los ben aprop, retrobant el significat d’allò local i gaudint-ne plenament.

La relocalització té una influència cabdal en els usos i el control de les energies, depassant així debats quantitatius de kwh o ktep i donant la benvinguda a la participació de la ciutadania en la construcció d’un nou model energètic (3).

(1)    Un cas paradigmàtic d’infraestructura costosa en molts sentits és el projecte Castor

http://bloc.odg.cat/anticooperacio-financera/financiando-proyectos-inutiles-las-deudas-del-proyecto-castor.html

(2)    Frase popularitzada per la nove·lla “El gatopardo” de  Giuseppe Tomasi di Lampedusa

(3)    En aquest mateix sentit, vegeu la definició de sobirania energètica de la Xarxa per la sobirania energètica http://xse.cat/definim-la-sobirania-energetica/

Contingut relacionat

Mostra de Cinema Internacional del Baix Llobregat

emma

Deute de cures – Presentació i debat

emma

El TTIP: La dictadura de les corporacions

emma