Pròximament, programa complet i inscripcions. La participació és gratuïta.

• Divendres 5 de juny, de les 17 h fins a les 23 h
• Bloc4BCN | Can Batlló – Barcelona
• Al vespre, tindrem pica-pica i música a La CantinaLab

Velocitat i intensitat. Aquestes dues coordenades estan marcant els esdeveniments que se succeeixen a la tercera dècada del segle XXI. Tot just quan es començava a sortir de la pandèmia de la COVID-19, va arribar la guerra a Ucraïna, seguida de la intensificació de l’ocupació israeliana i del genocidi a Gaza. Enguany, el segrest de Nicolás Maduro i Cilia Flores i el recent atac dels EUA i de l’Estat d’Israel a l’Iran, el bloqueig agreujat a Cuba.

Agressions imperialistes, rearmament militar, onada reaccionària i violències racistes patriarcals, consolidació de l’extrema dreta en posicions de poder, ecocidi accelerat, crisi energètica, pujada del preu de la vida… Aquests fets han situat l’imperialisme, el bel·licisme i l’acaparament de recursos com a pivots de les relacions internacionals en un món sobreescalfat per l’emergència climàtica, el gran repte civilitzatori que sembla caigut en l’oblit. 

Lluny de buscar la desescalada, els Estats augmenten la despesa militar. L’any 2024, el pressupost global de defensa va assolir la xifra rècord de 2,7 bilions de dòlars. Aquest increment, el més gran des del final de la Guerra Freda, reflecteix un canvi d’època: la diplomàcia i el dret internacional queden cada cop més subordinats a la llei del més fort. Tot plegat en pro d’un model econòmic que persegueix el creixement infinit sense tenir en compte els límits biofísics, i que beneficia l’acumulació de capital en mans d’unes poques corporacions. Tots aquests esdeveniments, notícies, declaracions que fins ara semblaven impossibles es van acumulant a les nostres retines i als nostres estómacs provocant en nosaltres emocions que van des de la ràbia i la por a l’apatia o la frustració i ens deixen en una posició d’abatiment i paràlisi.

Com hem arribat fins aquí? Com es vinculen tots aquests processos, i quines són les claus per entendre el moment històric en què estem? Com podem fer una anàlisi del context que no ens immobilitzi i ens permeti sortir del catastrofisme a què ens veiem abocades? Com podem reprendre la idea de transicions ecofeministes en un context de guerra com l’actual? Què podem aprendre de les resistències a primera línia en diferents llocs del món, des dels carrers de Minneapolis a les fàbriques de Florència, des de les mines de Sèrbial a les de Súria? Com poden inspirar-nos aquestes lluites per continuar construint futurs més justos des dels internacionalismes?

Aquest seminari és una invitació a parar per activar. Us convidem a escoltar, debatre, menjar i ballar. Només des del pensament crític col·lectiu i la construcció de comunitat podrem fer front als reptes que se’ns presenten en aquest context convuls. Contra l’apatia, activem les aliances i passem a l’acció, contra l’aïllament, trobem-nos i conspirem sortides col·lectives a la frustració i la paràlisi.

The post Construir un antiimperialisme popular | Seminari ODG 2026 appeared first on ODG.

Es tracta d’un curs digital, de 20 hores, que permet entendre la relació entre empreses, drets humans i polítiques públiques en contextos d’ocupació i conflicte. Durant quatre mòduls, s’estudien els marcs internacionals (per exemple, el dret internacional dels DDHH, o el dret internacional humanitari), passant pels mecanismes de regulació empresarial. Aquesta formació analitza especialment com estan vinculades les vulneracions de drets humans a territoris com Palestina o el Sàhara Occidental, i els interessos privats d’empreses i multinacionals.

Alhora, es posa atenció a la responsabilitat dels governs i, fins i tot, a la seva complicitat. Quin és el paper dels Estats i de les seves polítiques públiques? S’està fent una feina activa i efectiva per prevenir aquests abusos? Tenint en compte la importància de la coherència de les actuacions administratives, en particular quan parlem de contractació pública o bé d’acció exterior. Finalment, el curs ofereix alguns exemples de bones pràctiques, alternatives i d’experiències situades que impulsen models econòmics més justos i responsables. Per avançar cap a la justícia global, destaquem eines útils per fomentar la rendició de comptes empresarial.

Per part de l’ODG, hi participa la nostra companya Júlia Martí, investigadora especialitzada en la fiscalització del poder corporatiu, l’ecofeminisme i el Decreixement, i la defensa dels béns comuns, La inscripció és gratuïta, i podeu fer-la en aquest enllaç.

The post Impunitat empresarial en contextos d’ocupació i conflicte appeared first on ODG.

• Ha servit com a espai pels 57 països participants per tal d’abordar directament la causa principal del canvi climàtic: la crema de combustibles fòssils. Ara bé, la voluntat d’abandonar-los també s’emmarca en el nou context polític que ha fet evident que la dependència fòssil genera inestabilitat al sistema econòmic. Així, d’una banda es justifica per la necessitat d’autonomia energètica i seguretat econòmica, i de l’altra es desencalla el tabú que impera als espais de les COP. Ara cal veure si es poden traslladar les converses a la COP31 de Turquia, en què hi participaran més de 190 països.
• S’ha engegat un procés que té com a propera cita una segona Cimera a Tuvalu, co-presidida per Irlanda. Es treballara en tres eixos: fulls de ruta a escala nacional, canvis al sistema financer, alineació entre producció i consum de combustibles fòssils.
• S’ha reconegut l’existència de barreres estructurals a la transició, com els subsidis a la indústria fòssil, les clàusules ISDS, el deute extern dels països, o la falta de finançament. Però falta concreció sobre com abordar-les.
• Alguns països han demanat la necessitat d’un instrument internacional vinculant per dur a terme la transició (que han anomenat «Fossil Fuel Treaty»), és a dir, que pugui «governar la producció i abandonament dels combustibles fòssils», però no s’ha acordat com a tal ni establert un calendari concret per negociar-lo.
• S’ha establert un consell assessor científic per acompanyar els països en la transició. Cal veure com es relaciona i si es trepitja amb la feina del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC).
• Els 14 estats membre de la UE que hi han participat no reconeixen la seva responsabilitat històrica ni la necessitat de reduir la seva demanda energètica per possibilitar la transició. Si realment es vol avançar en l’abandonament dels fòssils, cal que s’estableixi un calendari clar i vinculant per dur-lo a terme.
• La Cimera dels Pobles prèvia a la trobada dels Estats va llençar una declaració que situa la crisi climàtica com a conseqüència del capitalisme, el colonialisme i el militarisme, alhora que exigeix que el Nord global assumeixi el seu deute ecològic amb els territoris del sud global.
• Preguntes que romanen sense resoldre: com s’amplia l’abast de la cimera a la resta de països perquè realment serveixi de catalitzador per a la una transició realment justa? Participarà la Xina, el principal emissor mundial però també dels líders en el desplegament de tecnologies renovables, en la propera trobada a Tuvalu?

Els següents mesos veurem si esl governs concreten els següents passos per avançar en la transició i confirmar que Santa Marta haurà estat l’inici del procés de trencament amb el sistema fòssil de manera justa.

Altres reaccions de xarxes amb qui col·laborem:

• https://climatenetwork.org/2026/04/30/santa-marta-plants-the-seeds-of-a-fossil-free-future-civil-society-will-hold-governments-to-account/
• https://caneurope.org/news/santa-marta-conference-marks-turning-point-in-fossil-fuel-phase-out-momentum/
• https://gasnoessolucion.org/2026/04/30/la-conferencia-de-santa-marta-da-un-paso-hacia-una-coalicion-de-paises-para-dar-una-salida-justa-a-los-combustibles-fosiles/

The post Què n’ha sortit de la 1a cimera sobre combustibles fòssils? appeared first on ODG.

Mentre l’economia global trontolla per l’encariment de l’energia derivat de l’augment de les tensions geopolítiques, del 24 al 29 d’abril, Santa Marta, Colòmbia, acollirà la primera cimera internacional per abordar l’abandonament dels combustibles fòssils. Una iniciativa que va sortir a la passada Cimera del Clima (COP30) de Belém, Brasil, liderada per Colòmbia amb el suport de Països Baixos. En un context de crisi climàtica cada cop més present, i de vulnerabilitat davant la dependència dels combustibles fòssils, aquesta cimera és una finestra d’oportunitat per abordar la urgència de trencar amb el sistema fòssil.

Fins ara, 61 països [1] han confirmat la seva participació en la cimera. Si bé els principals productors de combustibles fòssils en són absents, sí que hi seran alguns exportadors rellevants com Mèxic, Austràlia, Canadà, Brasil i Noruega. Hi seran també els estats de la Unió Europea, però amb diferents nivells de representació. En el cas de l’Estat espanyol, hi assistirà la ministra de Transició Ecològica Sara Aagessen.

Aquesta cimera no substitueix els espais multilaterals de negociació per abordar el canvi climàtic de les Nacions Unides – les COPs. Tanmateix, en un context d’erosió del multilateralisme i de bloqueig a l’abordatge efectiu de les causes de la crisi climàtica pot servir de plataforma per a aquells Estats que volen avançar cap a l’abandonament efectiu dels combustibles fòssils. A diferència d’altres espais multilaterals, aquesta cimera no qüestiona si la transició s’ha de fer o no, sinó que fa un pas endavant i es proposa treballar el “com”.

La cimera pretén abordar la dependència econòmica, l’oferta i la demanda, i els mecanismes de cooperació internacional. Més enllà, el resultat hauria d’alimentar el full de ruta per abandonar els combustibles fòssils que està treballant el govern del Brasil de cara a la COP31, així com el procés del segon balanç global que hauria de començar enguany.

Si bé és probable que no en surti un document acordat, s’espera que s’estableixi els pròxims passos per avançar en la transició. Així, el govern colombià preveu que tingui lloc una segona cimera per a deixar enrere els combustibles fòssils l’any vinent a Tuvalu, una illa del Pacífic, per seguir avançant en la feina començada a Santa Marta.

A banda dels governs, també hi haurà una trobada del món acadèmic, que es reunirà en un congrés científic, que s’espera que, a diferència de l’IPCC, conclogui amb un seguit de recomanacions polítiques per a la transició. A més, també hi haurà àmplia presència de la societat civil, organitzada en la Cimera dels Pobles per a un Futur Lliure de Combustibles Fòssils que tindrà lloc del 24 al 26 d’abril. Hi ha programats més de 1.000 esdeveniments i s’han organitzat iniciatives com la flotilla climàtica, que navega pel Carib fins a arribar a Santa Marta per demanar un Tractat vinculant sobre Combustibles Fòssils. A més, pel 27 d’abril, està prevista una Assemblea dels Pobles i una àmplia mobilització a favor d’una transició globalment justa.

Quin seria el millor resultat?

L’assistència dels països a Santa Marta llença un missatge de voluntat d’activar la transició, però no garanteix que aquesta es materialitzi. Per enviar un missatge clar, caldria que tots els participants mostressin la voluntat col·lectiva d’avançar en l’abandonament dels combustibles fòssils. A més, la participació en la cimera hauria d’anar acompanyada de compromisos dels països a escala nacional.

Per tal que la cimera fos un èxit, caldria que tots els participants es posessin d’acord en un full de ruta per a una transició realment justa, que no es limiti a la substitució de les fonts d’energia fòssil per les renovables, si no que comporti una reestructuració integral del sistema econòmic i que inclogui:

• El reconeixement que per abandonar els combustibles fòssils cal necessàriament reduir la demanda energètica global, especialment dels països del Nord global. Alhora, s’ha de garantir el dret a l’energia per a una vida digna, per a totes les persones del planeta. Això implica que alguns territoris haurien d’incrementar el consum per sobre de l’actual.
• El desmantellament de la indústria fòssil actual, acompanyat de mesures de pal·liació dels impactes per al personal que hi treballa, i un compromís ferm a la no-proliferació de fòssils: d’una banda, a no fer inversions en el sector de l’energia fòssil per no encadenar el nostre futur; de l’altra, a posar fi als subsidis als combustibles fòssils i a la creació de nous impostos que els penalitzin.
• L’eliminació de barreres estructurals a la descarbonització. Una de primordial és el deute extern, que obliga a aquells països amb reserves fòssils a seguir-los extraient i exportant per poder pagar els seus deutes. La cancel·lació del deute és un prerequisit per possibilitar la transició. Un altre és la fi del sistema de tractats de comerç i inversió, que opera pel conegut mecanisme ISDS, per mitjà del qual els inversors poden posar demandes amb xifres astronòmiques als Estats que emprenen acció climàtica quan aquesta posa en risc els seus beneficis.
• El reconeixement de les responsabilitats històriques dels països i la presa de mesures de reparació pels danys causats pertinents. Això ha d’anar acompanyat de l’aportació de finançament climàtic en format de subvencions directes, no préstecs, per a aquells territoris que en pateixen les pitjors conseqüències i que, en canvi, hi han contribuït menys.

Tot plegat, hauria d’anar acompanyat d’un calendari clar amb fites per avançar en el compliment dels compromisos. L’èxit de la cimera es mesurarà no només pels compromisos acordats, sinó també per la capacitat d’impulsar un procés global més ampli per trencar amb el sistema fòssil.

[1] Antigua i Barbuda, Austràlia, Àustria, Angola, Bangladesh, Barbados, Brasil, Bèlgica, Cambodja, Camerun, Canadà, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Dinamarca, República Dominicana, UE, Fiji, Finlàndia, França, Alemanya, Ghana, Guatemala, Islàndia, Irlanda, Itàlia, Jamaica, Kiribat, Luxemburg, Maldives, Illes Marshall, Maurici, Mèxic, Mongòlia, Nepal, Països Baixos, Nova Zelanda, Nigèria, Noruega, Pakistan, Palau, Panamà, Papua Nova Guinea, Filipines, Portugal, Senegal, Singapur, Sri Lanka, Espanya, Eslovènia, Saint Kitts i Nevis, Suècia, Suïssa, Tanzània, Turquia, Tuvalu, Regne Unit, Uganda, Uruguai, Vanuatu, Vietnam

The post Santa Marta, una oportunitat per trencar amb el sistema fòssil appeared first on ODG.

Ens trobem en un context de crisi global —climàtica, econòmica, social, cultural— marcada per l’augment de l’escalada bèl·lica i una extrema dreta en auge que promou i justifica actituds i discursos d’odi amb total impunitat. Un context en què s’estén una ideologia antidrets, xenòfoba, masclista, negacionista i obertament feixista. De Palestina al B9 de Badalona, de Minneapolis a Torrepacheco, de l’Argentina de Milei al Ripoll de Sívia Orriols, tot sota una mateixa estela imperialista, securitària i neoliberal que busca culpabilitzar les classes populars en comptes d’assenyalar les elits.

En aquest context, al nostre país centenars de milers de persones veuen vulnerats els seus drets essencials com la regularització administrativa, l’accés a l’habitatge i a una feina en condicions dignes, o pateixen actuacions policials discriminatòries i perfilacions racials. Creixen les agressions contra les dones i les persones LGBTIQ+, especialment contra les persones trans i no binàries.

Però no tot està perdut. Davant d’aquest panorama, hi ha moviments de resistència cada vegada més forts. La llarga lluita de RegularizaciónYa, que ha aplegat i mobilitzat forces molt diverses, ha aconseguit una gran victòria; caldrà seguir pressionant per fer-la efectiva. La forta resistència i solidaritat en resposta davant el desnonament racista de 400 veïnes i veïns de l’institut B9 de Badalona. A diferents indrets del país, i especialment a Salt, moltes famílies, amb el suport dels grups d’habitatge, estan fent front al racisme immobiliari.

SIGNA EL MANIFEST I SUMA’T A LA MANIFESTACIÓ

Arreu del país, moviments i xarxes estan assumint la necessitat de combatre el racisme i l’extrema dreta: en el món laboral, en l’habitatge, en l’educació i molts altres àmbits. El moviment de solidaritat amb el poble palestí davant el genocidi també és símbol de resistència contra el racisme i l’extrema dreta arreu del món.

Per això, volem demostrar que les persones que ens oposem a l’odi som majoria. El pròxim 28 de març sortim als carrers de Barcelona en resposta a la crida global amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. El moviment ecologista ens hem de sumar a la crida del 28M per demostrar que estem del costat de les que defensen la vida.

The post 28M Les que plantem cara a l’odi som majoria appeared first on ODG.

El punt de partida del nostre viatge és la Unió Europea, i el focus, les terres rares. Així, en aquesta sèrie titulada Un viaje a la ruta europea de las tierras raras, ens desplaçarem a llocs tan remots com el Cercle Polar Àrtic suec, i la frontera russa d’Estònia, passant per les realitats territorials del darrer poble indígena europeu, i la influència de l’old school soviètica en la novetat europea.

A hores d’ara, és de sobres conegut l’interès de les grans potències mundials per les terres rares. Aquest conjunt de disset elements químics que es mantenien anònimes, ara són motiu de disputa pública d’ençà que Donald Trump les va mencionar, imposant-les com a moneda de canvi en l’acord amb Ucraïna. A saber, la Xina controa la cadena de subministre de les terres rares, i això li otorga un poder que perturba a Washington.

A la UE també s’ha mogut fitxa des de que Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va posar a la mateixa escala de rellevància el liti i les terres rares, respecte el petroli i el gas. És sabut que la guerra d’Ucraïna va disparar la cerca de rutes alternatives de submnistre energètic fora de l’òrbita russa, però també de primeres matèries fonamentals, l’input necessari per a la pretesa reindustrialització verda Made in EU que garantia el Reglament de Matèries Primeres Fonamentals Europeu (Critical Raw Materials Act), del març de 2024. Aquest documentat va representar un autèntic avenç de la frontera extractiva que irrompia, dins i fora de les fronteres de la UE, en la carrera global per aconseguir liti, coure, níquel, cobalt, manganès, grafit, i terres rares, entre altres elements químics necessaris per a les anomenades tencologies netes.

• La febre per les terres rares a l’Àrtic suec
• De la mina a l’imàn
• La veu del territori

LLEGIU L’ESPECIAL AL COMPLET

The post Viatge a dos punts estratègics per a les terres rares a Europa appeared first on ODG.

El país vol posicionar-se com un actor estratègic per a la transició verda a escala global. L’elevada producció d’energies renovables el situa com a potencial productor i exportador d’hidrogen verd, principalment a la UE. A més, alberga un seguit de minerals crítics, com el niobi (actualment produeix un 92% del total global) o les terres rares (s’estima que en té el 23% de les reserves mundials).

Donada la feina de l’ODG sobre terres rares i seguiment de les COPs, es va planificar una gira de trobades amb comunitats del territori prèvia a la cimera, que va tenir lloc del 10 al 22 de novembre. Així, del 27 d’octubre a l’11 de novembre de 2026, un equip de l’ODG vam viatjar pel territori brasiler per trobar-nos amb lluites de resistència a l’extractivisme de terres rares. Es van teixir nous vincles, intercanviar sabers i construir estratègies de mobilització conjuntes. La gira va passar pels Estats de Bahia i Goiás, va fer una parada a São Paulo per participar en la trobada antiextractivista coorganitzada amb el Pacto Ecosocial e Intercultural del Sur, i va acabar a Belém, a l’Estat de Pará.

Extrem Sud de Bahia: organització popular contra la mineria

Després de trobar-nos amb activistes del MAM, el Moviment per la Sobirania Popular de la Mineria, a Salvador de Bahia, per intercanviar experiències de resistència a l’extractivisme i entendre el context polític, vam anar l’Extrem Sud d’aquest Estat. Allà, entre els municipis de Caravelas i Prado, vam coorganitzar una Escola de Formació sobre terres rares, juntament amb el MAM i l’MST (Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra). Hi ha un projecte de terres rares propietat d’Energy Fuels, una empresa d’Estats Units que vol extreure ilmenita, rútil, zircó i monazita. L’empresa té permís d’exploració però no encara d’extracció. Les disset concessions que ha adquirit l’empresa afecten territoris del poble indígena Pataxó, així com zones protegides de pesca artesanal i diversos assentaments i terrenys de l’MST. Fins ara, el projecte era poc conegut per les comunitats locals, però gràcies a l’escola es va donar a conèixer i començar a articular la resistència.

A l’escola hi van participar un total de 40 persones: membres de l’MST, del MAM, regidors locals i representants de comunitats indígenes. Vam compartir la feina de l’ODG sobre terres rares, l’experiència de les comunitats de Madagascar que lluiten contra Energy Fuels recollida a l’informe Neocolonialisme en nom de la transició verda, i vam projectar el documental Les terres, per viure (2025), que mostra les veus de persones que resisteixen contra tres projectes d’extracció de terres rares a Madagascar.

En darrer lloc, vam anar fins a Caravelas per conèixer una de les zones que estaria directament afectada per la construcció d’infraestructures per a la mina de la mà d’una de les participants de l’escola, i hi vam poder conèixer un dels pescadors artesanals de la reserva protegida.

São Paulo: Trobada sobre colonialisme verd i transicions postextractivistes

Vam continuar la gira fins a São Paulo, per trobar-nos amb membres del Pacto Ecosocial e Intercultural del Sur, en el marc de l’esdeveniment Colonialisme verd i transicions postextractivistes. La investigadora de l’ODG Júlia Martí va fer una ponència a la taula sobre Transformacions Ecosocials i Futurs Postextractivistes el 5 de novembre, en què va destacar la importància del diàleg entre les lluites feministes i territorials, i del potencial emancipador de transformar el sistema de cures i reproducció de la vida.

Goiàs: de la mineria de niobi a l’amenaça invisible de les terres rares

Des de São Paulo vam anar a Catalão, a l’Estat de Goiàs, una zona que fa anys que pateix els impactes de l’extracció i processament de niobi —un mineral que també es considera crític, sobretot per les aplicacions militars, i del qual el Brasil és el principal productor mundial (90 % del total). Vam visitar les mines de niobi existents (a cel obert), que han desplaçat a 1500 famílies camperoles des dels seus inicis fa 50 anys. Ens va acompanyar el Marco, un camperol a qui van desplaçar als inicis i que, ara, hauria de ser desplaçat de nou. Actualment, hi ha una mina de fosfats i niobi, operada per Mosaic (d’Estats Units) i una altra operada per China Molybdenum Corp (empresa xinesa), que abans havia sigut propietat d’Anglo American. Totes dues empreses han mostrat interès a extreure terres rares de les seves mines.

De fet, a la zona hi ha un laboratori de terres rares de l’administració de Goiàs, el govern de Brasil i la universitat, un projecte únic d’aquest tipus al Brasil. Tot i així, la potencial amenaça que suposa l’extracció de terres rares per al medi-ambient, la vida quotidiana i la salut de les comunitats és invisible i, per ara, no ha despertat grans onades de resistència. Les terres rares suposen un tema molt nou i hi ha poc coneixement. La mineria (fins ara, de niobi i fosfats) és una realitat a la zona i les demandes de les comunitats són millors compensacions i el dret a decidir, però no hi ha una oposició frontal. Vam entrevistar el Marco, camperol afectat, i en Ricardo, un investigador de la Universitat de Goiàs (la capital) sobre mineria. També vam projectar el curt documental Les terres, per viure a Goiàs, i vam debatre’l amb un grup d’investigadors de la universitat de la capital.

Belém: mobilització social per la justícia climàtica

La gira va tenir com a destí final Belém, per a participar en la Cimera dels Pobles, les mobilitzacions per a la justícia climàtica a la ciutat i fer seguiment comunicatiu de la COP30. A Belem, ens va acompanyar una jove activista malgaix, amb qui vam compartir espais de mobilització i enxarxament. Entre d’altres, vam participar en accions de la Campanya Debt for Climate i de la coalició Fossil Free Politics. També vam ser a la gran manifestació que va omplir els carrers de Belém el dissabte 15 de novembre per demanar justícia climàtica.

Després d’aquesta experiència, l’ODG tenim el compromís de seguir col·laborant amb els col·lectius que hem conegut i de donar suport a les comunitats que defensen els seus territoris davant l’extractivisme de terres rares, així com de facilitar l’enxarxament entre els pobles de Madagascar i Brasil. 

• Per a més imatges, aquí podeu trobar el recull.
• Per a més informació sobre plans d’hidrogen verd i terres rares, us recomanem aquest article.

Amb el suport de la Fundació Rosa Luxemburgo i de l’Ajuntament de Barcelona

The post Gira de trobades anti-extractivistes a Brasil 2025 appeared first on ODG.

En l’espai Administració es va posar en relleu greus mancances en la planificació i gestió del risc davant les emergències, especialment pel que fa a l’urbanisme en zones inundables, la manca de coherència entre informes tècnics i decisions polítiques, i la feble coordinació entre administracions. Es va criticar que moltes decisions es prenen d’esquena a la ciència, condicionades per interessos econòmics, i que la legislació actual no dona resposta als riscos reals del canvi global, més enllà del canvi climàtic. També es va assenyalar la necessitat de plans d’actuació clars, informació transparent i sistemes d’alerta que no només informin sinó que orientin l’acció, evitant alhora la generació de por o falses alarmes. Es va remarcar la importància de reforçar la prevenció, revisar l’ordenació del territori amb criteris més restrictius, valorar el cost —econòmic i social— de no actuar, i protegir especialment els col·lectius més vulnerables.

Alhora, es va destacar el paper clau del teixit comunitari i la necessitat d’avançar cap a un model de protecció civil público-comunitària. La comunitat hauria d’estar present des de l’inici en l’elaboració dels plans, aprofitant el seu coneixement del territori i la seva capacitat d’organització, com ja passa amb experiències com els comitès de reconstrucció o les ADF en la gestió d’incendis. Es van proposar iniciatives com els Resilience Hubs en equipaments públics, amb gestió comunitària i sistemes autònoms d’energia i comunicació, així com la replicació de les alertes a través de xarxes locals. Finalment, es va subratllar que l’administració ha de deixar de veure la societat civil com un contrapoder, cedir responsabilitats i capacitat de gestió, i posar-se realment al servei de la comunitat, tant en la prevenció com en la postemergència.

En l’espai Comunitat es va destacar la importància de recuperar i sistematitzar els aprenentatges de contextos recents com el de València, així com d’experiències del Sud global, com Moviac a El Salvador. Es va fer valdre el paper de les xarxes comunitàries ja existents i la necessitat que l’administració les reconegui i els transfereixi recursos per poder preparar-se adequadament. Aquestes xarxes poden actuar com a canals clau d’informació, com a espais des d’on organitzar l’ajuda i comunicar necessitats, i com a estructures amb un coneixement profund del territori, de les veïnes i de les necessitats concretes, especialment pel que fa a les persones en situació de vulnerabilitat.

També es va assenyalar que en aquells territoris on existien xarxes prèvies, la resposta a les emergències va ser millor, mentre que fins i tot les unitats d’emergència van trobar dificultats per actuar a causa del desconeixement del territori. En aquest sentit, es va subratllar la necessitat de millorar la comunicació entre xarxes i sectors, com ara ateneus, espais comunitaris i federacions veïnals, així com de generar més consciència dins els espais comunitaris. Finalment, es va remarcar la importància de garantir la participació de la població en l’elaboració dels plans d’emergència municipal.

les xarxes comunitàries poden ser canals clau d’informació, espais des d’on organitzar l’ajuda i comunicar necessitats, i estructures amb un coneixement profund del territori, de les veïnes i de les necessitats concretes, especialment pel que fa a les persones en situació de vulnerabilitat

En l’espai Ciència es va destacar, en primer lloc, la necessitat de fomentar el treball interdisciplinari com a eina clau per afrontar els reptes actuals, així com la importància de construir un llenguatge comú que permeti l’entesa i la col·laboració efectiva entre disciplines diverses. Aquesta necessitat es va vincular estretament amb la transferència de coneixement, entesa no només com un exercici de comunicació, sinó també com un procés de sensibilització i de creació de ponts entre la ciència i la comunitat.

En aquest marc, es va subratllar que la transferència de coneixement no hauria de ser unidireccional, sinó que hauria de facilitar espais d’interacció i diàleg, cosa que permet l’intercanvi entre el món científic i la societat. Això va conduir a la reflexió sobre el paper de la ciència en la presa de decisions, posant sobre la taula la qüestió de com el coneixement científic pot i ha d’acompanyar aquests processos.

Dels espais de debat i tancament se’n poden extraure algunes conclusions:

1. La realitat estructural. Segons l’àmbit, s’apunta l’urbanisme, l’ordenació del territori, les zones inundables, els refugis climàtics; o s’anomena com a interessos econòmics, model econòmic o sistema capitalista. La realitat és que la intervenció en les emergències es dona en una realitat estructural que no li és favorable.
2. Cal millorar la coordinació entre els tres àmbits però també dins dels mateixos àmbits, és a dir, les diferents branques de l’acadèmia, les diferents administracions públiques i els diferents grups socials implicats.
3. Hi ha una absència de la Comunitat com un dels espais de referència per la resposta d’emergències. La “unitat de referència” acostumen a ser els individus, la ciutadania, la família, però no s’apel·la al teixit comunitari perquè no està ben identificat.
4. Cal seguir innovant en models de governança compartida que permetin articulacions més complexes entre els actors de la societat civil, l’acadèmia i l’administració pública, per exemple, a través de col·laboracions publicocomunitàries

Intervencions des de l’àmbit administratiu, científic i comunitari

Compartim algunes de les idees clau recollides durant l’espai formatiu de la jornada que vam dur a terme el desembre passat.

Carme Llasat Botija, catedràtica de Física de l’Atmosfera del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona i presidenta de l’Observatori de la Inundabilitat, ha explicat que la fórmula del risc depèn de tres factors: la perillositat, la vulnerabilitat i l’exposició. Avui en dia, s’identifiquen un gran nombre de llistat de fenòmens meteorològics extrems, també a Catalunya, que comporten la creació de nous protocols de protecció civil. Per exemple, les inundacions que ens afecten són sobtades i amb temps de resposta molt curts.

L’impacte del canvi climàtic antropogènic ha causat una pujada de temperatura. Actualment, es troba en 1,6 °C respecte al període preindustrial. Què implica? Tenim un augment de l’evaporació i l’evapotranspiració, quelcom vinculat molt directament a la sequera. Ara són més intenses. L’evaporació més gran provoca un augment de la massa d’aigua a l’atmosfera, i això pot comportar una quantitat més elevada de pluja, però que cau irregularment. També tenim un augment de la temperatura del mar, afavorint l’escalfament de la massa d’aire i la pèrdua de vapor. Tot plegat contribueix al naixement de grans tempestes. Sobre com afrontar aquests fenòmens, Llasat assenyala que necessitem garantir la capacitat de detecció, seguiment, anàlisi, predicció, per després poder fer l’alerta, disseminar-la; i la preparació i capacitat de resposta. Tot plegat són moments d’un cronograma que ha d’estar actiu durant tot l’any, a predisposició de les emergències sobrevingudes o de les quals podem tenir una certa previsió.

Per Montserrat Font Fabra, cap del Servei de Gestió d’Emergències del Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT, la ciutadania tenim dret a rebre informació i participar en les emergències, i uns deures d’autoprotecció i d’actuació. Cal tenir en compte totes les fases d’actuació, que inclouen la planificació, la formació i traspàs d’informació a la població, la previsió (Servei Meteo, ACA, etc.). I si cal, aleshores toca activar els plans d’emergències, però que han d’arribar amb tota la feina prèvia feta si volem garantir el benestar col·lectiu.

Sergi Varela Pertegàs, docent i investigador del Departament de Psicologia Social i Psicologia Quantitativa (UB), ha fet l’última intervenció formativa. La societat percep el risc o processa la informació del risc de manera emocional o cognitiva que passa per tot una sèrie de criteris vinculada a creences, biaixos o heurístics. Però la major part de la percepció del risc és social en relació amb la creació de significats sobre l’entorn i sobre les situacions i compartir-los. Per tant, hi ha una construcció social del risc.

No podem estar permanentment en alerta, els nostres cossos i les nostres ments no poden sostenir-ho. Però com la percepció del risc és de construcció social, la comunitat pot reforçar-la a l’alça o la baixa. Si treballes la construcció social del risc, és més fàcil que es pugui afrontar de manera comunitària.

The post Fenòmens meteorològics extrems i intervenció en l’emergència appeared first on ODG.

Si pensem en el Cercle Polar Àrtic des de les nostres latituds ens envaeixen les imatges de paisatges blancs i despoblats, on el rigor climàtic dona avantatge a una naturalesa pristina i inalterable. Però l’Àrtic també és territori d’explotació de recursos, des d’Alaska fins a la península de Yamal. Kiruna no és una excepció. És impossible arribar a aquesta ciutat i no percebre que està travessada per la història de la mineria.

Kiruna va ser fundada a la fi del segle XIX quan es va construir la línia ferroviària entre Gällivare i el port de Narvik a Noruega, per a explotar les immenses vetes de ferro de les muntanyes de Luossavaara i Kiirunavaara. Actualment produeix el 80% del ferro europeu. Com sol succeir, l’activitat extractiva eclipsa altres coses que succeeixen en paral·lel: el reclam turístic de les aurores boreals i els paisatges nevats, i la vida de l’únic poble indígena europeu: els Sámi. La companyia nacional minera LKAB, que pren les seves dues primeres inicials de les dues muntanyes abans esmentades, ofereix tours turístics per a visitar la mina de ferro subterrània més gran del món, un autèntic publireportatge de les bonances de l’empresa. Els Sámi, en canvi, lluiten per tenir visibilitat i agència a través del museu i hotel Samegården en la mateixa ciutat o en el museu de Jukkasjärvi , a 20 quilòmetres de Giron –literalment, perdiu blanca, la denominació del poble sámi per a Kiruna–, llocs de visita obligatòria per a aquells que vulguin conèixer més del paisatge humà de la regió.

El gener de 2023 saltava la notícia que LKAB havia descobert el major dipòsit de terres rares d’Europa. El seu CEO, Jan Moström, no va trigar a dir que eren bones notícies per a “la regió i els suecs, però també per a Europa i el clima”. I va afegir: “Patim un problema de subministrament. Sense mines no hi ha cotxes elèctrics”, va dir apel·lant a les dependències de l’exterior i al vincle interessat entre l’activitat econòmica de la seva empresa i el futur de la transició ecològica basada en tecnologies netes.

La fiebre por las tierras raras en el Ártico sueco

Des de la vivència en primera persona, Karin K Niia, portaveu i propietària d’un ramat de rens de la Comunitat Sámi de Gabna, ens explica com resisteix el poble sámi a la febre per les terres rares. “Estem enfrontant les conseqüències del Reglament i de les decisions preses per la Unió Europea. Dos dels projectes afecten la meva comunitat. Un és el dipòsit de terres rares de Per Geijer, que és aquí en Kiruna. I l’altre és Talga, Nyunjasvara, per a l’extracció de grafit. La companyia LKAB ha presentat números nous respecte a la mina existent en Kiruna i la conseqüència és que dues terceres parts de la ciutat han de ser demolides i la gent ha de deixar les seves cases”.

No era el pla inicial: a causa de l’ambició de l’extractivisme, s’ha ampliat i més de 6.000 persones hauran d’anar-se a causa de l’expansió de la mina durant la dècada vinent. “I, per descomptat, aquestes persones han de viure en algun lloc. El terreny on construiran és el terreny que necessitem per al pasturatge de rens. Així que aquesta notícia ens ha posat en una situació encara pitjor que fa pocs mesos. I després tenim la reobertura de la mina de coure. La zona dels aerogeneradors, als afores de Kiruna, és el lloc on la companyia Viscaria va començar a obrir l’antiga mina de coure, bombant aigua contaminada de l’explotació en l’aigua potable, que és necessària per a nosaltres com a humans, però també per als rens. A més, han expandit els seus plans per a la mina i han obtingut nous permisos per a investigar i minar en altres llocs pròxims. Així que, en general, la situació s’ha tornat encara pitjor”, explica.

El extractivismo en Kiruna: «Más de 6.000 personas tendrán que irse debido a la expansión de la mina durante los próximos 10 años»

Però l’aposta pels recursos de Groenlàndia o Suècia no tindrien sentit sense les capacitats industrials d’Estònia, una mescla de know-how soviètic i injecció de diners públics europeus que la posicionen en un lloc privilegiat per al processament de terres rares i la fabricació d’imants permanents. La creació de cadenes de subministrament de les terres rares, la qual cosa en l’argot industrial es podria cridar ‘de la mina a l’imant’, fora de l’òrbita xinesa és un assumpte d’alta prioritat per a la Unió Europea. Pràcticament al mateix temps que es descobria el dipòsit de Per Geijer en Kiruna, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, declarava que el desenvolupament de la mineria de terres rares a Groenlàndia i la capacitat de processament a Estònia permetran la primera cadena de subministrament europea «de la mina a l’imant» europea. Pocs mesos després se signava un acord d’associació estratègica amb Groenlàndia sobre “cadenes de valor sostenibles de les matèries primeres”.

La ruta europea de les terres rares és un trajecte encara per consolidar, però no hi ha dubtes de l’interès de Brussel·les a aconseguir que funcioni. A saber, els impactes socials, ambientals, la injecció de recursos públics a empreses privades, etc. són danys col·laterals que s’han d’assumir per a aconseguir el bé superior: la descarbonització.

Però el fi no justifica els mitjans. Si bé és cert que la relocalització de les cadenes de subministrament de matèries primeres a Europa pot ser vist com un exercici, no solament d’autonomia estratègica, sinó de responsabilitat i justícia global, no és menys cert que reprodueix patrons extractivistes a la interna i genera una llarga bateria de preguntes: cal traslladar el poble de Kiruna per a ampliar la mina o cal reduir el ritme d’extracció minera? S’ha d’obrir el dipòsit de Per Geijer o es pot avaluar la demanda de terres rares per a saber si és estrictament necessària més extracció primària? Conservem i enaltim el llegat ancestral de la cultura Sámi o donem prioritat a l’activitat extractiva? Alimentem amb fons públics el processament de terres rares i la fabricació d’imants permanents, encara que alimentin a la indústria de defensa?

Des de Kiruna fins a Luleaͦ i des de Sillamäe fins a Narva, la projecció de la cadena europea de subministrament de terres rares té més a veure amb un cicle d’expansió que amb una transició verda. Un raonament ben distint seria plantejar una reconversió industrial que tingués en compte una dràstica reducció de la demanda de matèries primeres, una aposta decidida pel reciclatge o extracció secundària i, sota la premissa de l’extracció indispensable, una democratització de la producció primària i del flux de materials.

De la mina al imán

The post La ruta europea de les terres rares appeared first on ODG.

La recurrència i virulència dels fenòmens meteorològics extrems i altres esdeveniments relacionats amb la crisi climàtica, ha augmentat de manera molt visible en l’última dècada. Tot i que el diagnòstic climàtic ja apuntava cap a aquesta nova i punyent realitat, cada episodi sembla superar la capacitat de previsió i intervenció.

Els últims esdeveniments viscuts, des de la sequera i l’increment de les onades de calor a Catalunya, la DANA al País Valèncià o els incendis forestals d’aquest estiu a Catalunya, Madrid, Extremadura, Galícia, Castella i Lleó i Castella-la Manxa, i les recents inundacions a Alcanar; han tingut conseqüències tràgiques i demostren que la seva magnitud necessita la reconsideració i aprofundiment de les estratègies d’intervenció.

A la vegada, la negligència institucional en alguns casos, i les limitacions d’una administració debilitada pels efectes del neoliberalisme en els serveis públics, ha situat l’autoorganització veïnal com a garant de la resposta immediata davant del desastre. El suport veïnal, les brigades voluntàries o l’enviament de material, tant fa més de 20 anys amb el desastre del chapapote a Galícia, com fa 1 any amb la Dana al País valencià o fa uns mesos amb els incendis a la península ens recorden com en moments de catàstrofe, el sentiment de comunitat emergeix i dona resposta a les necessitats més immediates.

Tot i les fortaleses de les estructures populars i associatives que han estat capaces de reaccionar amb rapidesa, ens hem vist limitades, per manca de preparació col·lectiva, per desconeixement, per falta de material i coordinació. Quins són els marges de millora de la resposta col·lectiva al desastre? Com podem enfortir les capacitats de la ciutadania i de les organitzacions i col·lectius? Quines potencialitats i quins límits té? Sols el poble salva el poble? O és necessària una coordinació público-comunitària?

De tot això en volem parlar en l’esdeveniment “Com enfortim la resposta comunitària al desastre?”. Volem crear un espai per compartir aprenentatges, errors, preocupacions i desitjos, que pugui iniciar un debat sobre el paper dels moviments, les organitzacions i les entitats socials davant les emergències. 

Dia: Dijous 11 de desembre
Hora: 18:30h-20:30h
Lloc: Sala d’Actes del BLOC 4 (Can Batlló. Barcelona)
Amb la participació de:

Rut Moyano, Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció de Benetússer
Toni Valero, del Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció d’Alfafar
Dra. Venecia Butler Pérez, co-investigadora de”Enraizando ante la crisis climática”, sobre salut mental i crisis climàtica a Puerto Rico
Alfons Pérez, investigador en energia i clima de l’ODG

Modera Txell Rigol, periodista de La Directa

The post Esdeveniment | Com enfortim la resposta comunitària al desastre? appeared first on ODG.