View this post on Instagram

 

A post shared by Laura Grau (@laura._grau)

Què és l’imperialisme? Per què es torna a parlar d’imperialisme en els darrers anys? Com explica la periodista Olga Rodríguez, l’imperialisme busca la dominació dels territoris a través de l’extractivisme, l’adquisició il·legítima i violenta de recursos i riqueses alienes. Ho fa a través de la indústria bèl·lica, que al final acaba sent un objectiu per si mateix: perpetuar la guerra i els conflictes armats per lucrar-se amb la compra-venda d’armes, la tecnologia militar, etc. Per això, entra totalment dins dels interessos imperialistes el rearmament actual i la reindustrialització que es vol imposar a la Unió Europea a través de l’impuls público-privat del sector bèl·lic.

En un moment, a més, de crisi sistèmica del capitalisme, en què molts sectors altament contaminants perillen davant la necessitat urgent d’una transició verda realment justa, s’ofereix com alternativa irrebutjable la reconversió de les indústries que encara no s’han deslocalitzat a Europa, per passar a formar part del complex entramat global de l’armamentística.

Per contra, l’antiimperialisme popular és una reacció a la geopolítica de conquesta i espoli, no només per frenar l’expansió devoradora, sinó també per reemplaçar-la per sistemes i formes d’habitar el món més curoses, sostenibles i justes. Com apunta Salvetti, requereix interconnectar totes les lluites, plantar cara als enemics comuns des de fronts diversos i practicant el suport mutu a totes les escales: “cal vincular totes les lluites socials, la lluita contra la catàstrofe climàtica, contra el genocidi a Gaza i on sigui, per una vida digna…”.

Per això, des de Collettivo de Fabbrica GKN, un exemple de reindustrialització verda sense cedir al xantatge de la indústria bèl·lica, defensen que cal reorientar tota la producció cap al bé comú, i no als interessos d’una minoria a costa del benestar col·lectiu.

Un cas pràctic d’aquesta interconnexió de lluites és Revoltes de la Terra, explica Júlia Martí, un moviment col·lectiu que organitza accions de defensa del territori massives a través de la intervenció directa i l’enxarxament de moviments de tota mena, des de l’ecologisme fins al sindicalisme. L’última acció que han fet, en denúncia del dany que causa ICL a Sallent i a Súria, i a tot el riu Llobregat, també ha estat una estratègia de solidaritat internacional. ICL és una empresa sionista, amb lligams amb les IDF que ocupen i massacren Gaza, i que des de fa més de 75 anys roben les terres palestines braç a braç amb el colonialisme dels assentaments. Per tot plegat, assenyalar l’impacte d’ICL a Catalunya mai es pot deslligar de denunciar la seva responsabilitat i complicitat amb el règim d’ocupació de l’Estat d’Israel a Palestina i Cisjordània. 

Amb el suport de:

Aquest vídeo ha estat cofinançat per la Unió Europea. Les perspectives i opinions són només de l’ODG, i no reflecteixen necessàriament la visió de la Unió Europea. La Unió Europea no se’n fa responsable.

The post Fem antiimperialisme popular sense saber-ho? appeared first on ODG.

El passat 5 de juny hem viscut l’emocionant jornada ‘Construir un antiimperialisme popular. Anàlisi, resistències i acció davant la paràlisi’, un espai de trobada, debat, reflexió i construcció d’esperança davant del context convuls actual. La voràgine global i l’acceleracionisme capitalista són dues eines bàsiques per mantenir les estructures que sostenen les opressions sistèmiques que travessen el nostre món. Enfront d’aquest aclaparament emocional, social i material, el Seminari ODG ha volgut fer una radiografia panoràmica i valorar, especialment, les llavors de resistència i les lluites que planten cara.

En la primera taula, la periodista Olga Rodríguez i l’investigador Hamza Hamouchene han conversat sobre les estructures que els feixismes polítics i econòmics empren a escala global, amb quines complicitats compta el poder corporatiu extractivista, i quines aliances podem teixir. Olga Rodríguez ens ha convidat a exigir-ho tot, a no limitar-nos en la nostra ambició d’aconseguir garantia de drets, de guanyar batalles i d’imaginar quin futur volem.

La segona taula oferia una finestra a resistències arreu del món. En primer lloc, la vivència des de Minneapolis en la resistència civil contra l’ICE, el cos parapolicial que juntament amb les forces federals frontereres, està segrestant, retenint i deportant a centenars de milers de veïnes arreu dels Estats Units. Després, l’aposta de reindustrialització verda i reapropiació dels mitjans de producció que exemplifica el cas de Collettivo de Fabbrica GKN, a Florència. I finalment, les lluites germinades de Revoltes de la Terra, amb les dues accions de mobilització massiva que han impulsat a Mont-Roig del Camp (2025) i a Sallent/Súria (2026).

Durant el Seminari ODG, també hem volgut fer un recordatori a la Maria Campuzano. Amiga, activista, referent i companya de moltes lluites, la Maria ens va deixar aquesta primavera. Recordar-la i reivindicar el seu llegat, per mantenir viva i continuar la seva perseverança en la garantia de drets contra el poder corporatiu. La Blanca Bayas, companya de l’ODG des de fa molts anys, ens ha regalat el seu coneixement íntim de la Maria.

Finalment, per tancar l’acte, el poeta i sindicalista David Caño ha fet una cloenda poètica, portant-nos les paraules de Nanni Balestrini, poeta italià, i de Rafeef Zidah, poeta palestina.

Amb el suport de:

Aquesta activitat ha estat cofinançada per la Unió Europea i l’Ajuntament de Barcelona. Les perspectives i opinions són només de l’ODG, i no reflecteixen necessàriament la visió de la Unió Europea. La Unió Europea no se’n fa responsable.

The post És moment d’exigir-ho tot, per un antiimperialisme popular appeared first on ODG.

Aquest cap de setmana, l’ODG hem participat en les Jornades Feministes de Catalunya a Barcelona, coorganitzant amb les nostres aliades una sessió sobre economies feministes. L’espai ha inclòs dinàmiques, presentació d’iniciatives transformadores i un taller. Aquesta activitat és fruit d’un procés col·lectiu entre organitzacions, xarxes i espais diversos, en complicitat amb la XES, FETS-Finançament Ètic i Solidari, Entrepobles, CooperAcció, la Red Estatal de Economía Feminista, Sindillar, Coop57, La Col·lectiva – Ateneu Cooperatiu de l’Hospitalet, la Càtedra d’agroecologia i sistemes alimentaris de la UVIC, i Mujeres Migrantes Diversas.

Ha estat un espai de confluència per fer memòria, genealogia i reflexió, i pensar juntes què han aportat les economies feministes als moviments feministes a Catalunya. També hem volgut imaginar i recollir com respondre al context actual, i què està ja passant en resposta: una construcció d’alternatives que va més enllà de la urgència accelerada global. Finalment, amb la metodologia dels “escenaris de futur”, hem imaginat pronòstics i hem construït un avenir ecofeminista. Per tancar, les companyes de Sindillar han fet una performance que celebrava i recordava totes les fites dels moviments antirracistes i migrants a l’Estat espanyol en els últims vint anys.

Davant d’un sistema capitalista, patriarcal, colonial, racista i extractivista que explota cossos, territoris, temps i natura, les economies feministes posen sobre la taula la contradicció intrínseca del model capitalista entre el capital i la vida. Denunciem que l’acumulació de beneficis es fa a costa de la sostenibilitat i els drets de la vida de les persones i el planeta. Les economies feministes proposen repensar l’economia des d’aquests drets i aquesta sostenibilitat. 

De tot plegat, concloem que:

1. Ja estan en marxa les alternatives necessàries. Com ens (auto)-organitzem? Des de la pluralitat i transversalitat de les lluites feministes anticapitalistes, els feminismes migrants, des de les economies comunitàries, de l’economia social i solidària, l’agroecologia, finances ètiques, cooperació internacionalista i feminista, l’ecologisme, la crítica al deute, les pràctiques antiracistes…
2. Reivindiquem les utopies i les ecotopies com a eines necessàries, possibles i arrelades a les pràctiques transformadores del present. Reivindiquem la imaginació col·lectiva com a dret i com a espai de lluita, des dels afectes extremadament urgent per fer front als totalitarismes i el feixisme.
3. Reivindiquem la necessitat de desbordar la paraula, i donar espai a les expressions artístiques, culturals i performatives com a formes de memòria, denúncia i transformació. I destaquem la importància cabdal de recordar les genealogies de lluites feministes interseccionals, i recuperar experiències que encarnen el conflicte capital-vida.

50 anys de “Feminismes en Revolta”

Més de 2.000 dones, lesbianes i trans* ens hem trobat a la Fabra i Coats durant tres dies per debatre, abraçar-nos, escoltar-nos, formar-nos i gaudir-nos. L’edició d’enguany ha estat una efemèride molt important, ja que es compleixen 50 anys de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades l’any 1976 a la Universitat de Barcelona. Aquella trobada es considera el punt d’eclosió del moviment feminista de segona onada a casa nostra. Des d’aleshores, els feminismes han viscut moltíssimes transformacions i processos, i han ampliat el subjecte polític, per anar més enllà de la dona cis que n’era protagonista en el seu moment. Per això, els feminismes en què ens sentim còmodes avui són transinclusius, antiracistes, decolonials, anticapacitistes, assemblearis, horitzontals i antiautoritaris. 

Amb el suport de:

Aquesta activitat ha estat cofinançada per la Unió Europea. El seu contingut és responsabilitat exclusiva de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i no necessàriament reflecteix les opinions de la Unió Europea.

The post Economies feministes en acció en els 50 anys de les Jornades Feministes appeared first on ODG.

Programa complet i inscripcions. La participació és gratuïta.

17 h Obertura de portes

17.30 h – 18.30 h
Imperialisme i guerra pels recursos en un planeta en flames
Un diàleg amb:
Olga Rodríguez, periodista especialitzada en informació internacional, orient mitjà i drets humans
Hamza Hamouchene, investigador i activista al Transnational Institute, especialista en justícia ambiental al Nord d’Àfrica

18.45 h – 20.30 h
Resistències populars enfront de les emergències globals
Zir, activista indígena i queer a Minneapolis (EUA)
Revoltes de la Terra
Dario Salvetti, Collettivo di Fabbrica (Florència, Itàlia)

• Divendres 5 de juny, de les 17 h fins a les 23 h
• Bloc4BCN | Can Batlló – Barcelona
• Al vespre, tindrem pica-pica i música a La CantinaLab

Velocitat i intensitat. Aquestes dues coordenades estan marcant els esdeveniments que se succeeixen a la tercera dècada del segle XXI. Tot just quan es començava a sortir de la pandèmia de la COVID-19, va arribar la guerra a Ucraïna, seguida de la intensificació de l’ocupació israeliana i del genocidi a Gaza. Enguany, el segrest de Nicolás Maduro i Cilia Flores i el recent atac dels EUA i de l’Estat d’Israel a l’Iran, el bloqueig agreujat a Cuba.

Agressions imperialistes, rearmament militar, onada reaccionària i violències racistes patriarcals, consolidació de l’extrema dreta en posicions de poder, ecocidi accelerat, crisi energètica, pujada del preu de la vida… Aquests fets han situat l’imperialisme, el bel·licisme i l’acaparament de recursos com a pivots de les relacions internacionals en un món sobreescalfat per l’emergència climàtica, el gran repte civilitzatori que sembla caigut en l’oblit. 

Lluny de buscar la desescalada, els Estats augmenten la despesa militar. L’any 2024, el pressupost global de defensa va assolir la xifra rècord de 2,7 bilions de dòlars. Aquest increment, el més gran des del final de la Guerra Freda, reflecteix un canvi d’època: la diplomàcia i el dret internacional queden cada cop més subordinats a la llei del més fort. Tot plegat en pro d’un model econòmic que persegueix el creixement infinit sense tenir en compte els límits biofísics, i que beneficia l’acumulació de capital en mans d’unes poques corporacions. Tots aquests esdeveniments, notícies, declaracions que fins ara semblaven impossibles es van acumulant a les nostres retines i als nostres estómacs provocant en nosaltres emocions que van des de la ràbia i la por a l’apatia o la frustració i ens deixen en una posició d’abatiment i paràlisi.

Com hem arribat fins aquí? Com es vinculen tots aquests processos, i quines són les claus per entendre el moment històric en què estem? Com podem fer una anàlisi del context que no ens immobilitzi i ens permeti sortir del catastrofisme a què ens veiem abocades? Com podem reprendre la idea de transicions ecofeministes en un context de guerra com l’actual? Què podem aprendre de les resistències a primera línia en diferents llocs del món, des dels carrers de Minneapolis a les fàbriques de Florència, des de les mines de Sèrbial a les de Súria? Com poden inspirar-nos aquestes lluites per continuar construint futurs més justos des dels internacionalismes?

Aquest seminari és una invitació a parar per activar. Us convidem a escoltar, debatre, menjar i ballar. Només des del pensament crític col·lectiu i la construcció de comunitat podrem fer front als reptes que se’ns presenten en aquest context convuls. Contra l’apatia, activem les aliances i passem a l’acció, contra l’aïllament, trobem-nos i conspirem sortides col·lectives a la frustració i la paràlisi.

Coorganitza:

Amb el suport de:

Cofinançat per la Unió Europea. Les perspectives i opinions són només de l’ODG, i no reflecteixen necessàriament la visió de la Unió Europea. La Unió Europea no se’n fa responsable.

The post Construir un antiimperialisme popular | Seminari ODG 2026 appeared first on ODG.

The storymap ‘Resisting Hydrogen Futures’ ofereix una visió panoràmica dels impactes que les comunitats locals afronten sota l’amenaça d’un gasoducte gegantesc que travessaria la península Ibèrica per exportar hidrogen a Alemanya i altres països d’Europa Central. El lloc web stoph2med.org l’ha creat per kollektiv gazpacho, un grup d’activistes i estudiants de l’àrea de Rhein-Ruhr a Alemanya i l’estat espanyol. A la primavera de 2025, van recórrer el traçat previst de l’oleoducte H2Med/Hidrogen Espanyol entre Xixón (Asturies) i Huelva (Andalusia) com a part d’un projecte de recerca activista en col·laboració amb l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i Ecologistes en Acción.

Europa està planejant una gran xarxa de gasoductes per a transportar hidrogen i gas fòssil. Se suposa que la majoria de l’hidrogen transportat procedeix del nord d’Àfrica i de les zones rurals del sud d’Europa. L’hidrogen “verd” és àmpliament considerat una solució “sostenible” per a un creixement econòmic industrial infinit sense emissions de CO₂ i una solució única per a la crisi climàtica en la qual ens trobem. No obstant això, al llarg dels oleoductes, les comunitats locals qüestionen aquesta història, patint els impactes sobre les persones i la terra. Estan construint el seu propi futur en resistència a aquesta mega infraestructura energètica.

Què és el gasoducte?

L’H2Med és un projecte a gran escala dissenyat per transportar hidrogen des de la península Ibèrica fins a Europa Central. S’està promovent com una part clau de la transició verda d’Europa, prometent futurs d’energia neta i creixement econòmic. Però darrere d’aquesta visió hi ha una realitat diferent. Les corporacions d’energia multinacionals ja estan expandint la infraestructura massiva al llarg del gasoducte, mentre que les comunitats locals i els activistes qüestionen per a qui és aquest “futur verd”, qui es beneficia i qui paga el preu.

Què és l’hidrogen “verd”?

L’hidrogen sovint es presenta com una solució d’energia neta, però no tot l’hidrogen és el mateix. Avui en dia, més del 99% encara es produeix a partir de combustibles fòssils. Només una petita fracció és “verda”, utilitzant electricitat renovable a través d’un procés intensiu en energia anomenat electròlisi. La producció, l’emmagatzematge i el transport d’hidrogen és complex, costós i ineficient. Això planteja una pregunta clau: si és tan difícil de manejar, per què estem construint infraestructures massives com H2Med al seu voltant?

Com impacta l’H2Med a la terra, l’aigua i les comunitats rurals?

L’anomenat hidrogen “verd” no surt del buit. La seva producció industrial requereix d’infraestructures massives. Al llarg de la ruta H2Med, això significa nova producció de biogàs, parcs eòlics, camps solars i oleoductes que remodelen territoris sencers. Aquests projectes ocupen terra, consumeixen aigua i transformen les zones rurals en zones de producció d’energia per a mercats distants al nord d’Europa. A les regions amb poca aigua, la producció d’hidrogen corre el risc d’esgotar els aqüífers ja estressats. Al mateix temps, les terres de cultiu es reutilitzen cada vegada més per a la generació d’energia en lloc de la producció d’aliments. El que es presenta com una transició verda pot, per tant, exercir pressió sobre els mitjans de vida locals, els ecosistemes i els futurs rurals. Paral·lelament, l’energia produïda s’exporta en altres llocs.

És l’H2Med la pròxima onada de colonialisme energètic?

Per a moltes comunitats, l’H2Med se sent com una continuació d’una llarga història d’extracció d’energia. Les regions que ja acullen preses, centrals nuclears o megaprojectes renovables s’estan convertint una vegada més en proveïdors d’energia en nom del creixement econòmic. El patró continua sent el mateix: l’energia es produeix a les regions perifèriques, mentre que els beneficis i el poder de decisió es mantenen en altres llocs. Al mateix temps, l’H2Med compta amb el suport d’una gran inversió privada i suport polític malgrat la incertesa de la demanda i les preocupacions d’eficiència. Corre el risc de bloquejar territoris en noves infraestructures que serveixen principalment als interessos industrials i d’exportació. Per a molts activistes, això no és una transició justa, sinó una continuació del colonialisme energètic sota una etiqueta verda.

The post Resisting Hydrogen Futures – Storymap appeared first on ODG.

Es tracta d’un curs digital, de 20 hores, que permet entendre la relació entre empreses, drets humans i polítiques públiques en contextos d’ocupació i conflicte. Durant quatre mòduls, s’estudien els marcs internacionals (per exemple, el dret internacional dels DDHH, o el dret internacional humanitari), passant pels mecanismes de regulació empresarial. Aquesta formació analitza especialment com estan vinculades les vulneracions de drets humans a territoris com Palestina o el Sàhara Occidental, i els interessos privats d’empreses i multinacionals.

Alhora, es posa atenció a la responsabilitat dels governs i, fins i tot, a la seva complicitat. Quin és el paper dels Estats i de les seves polítiques públiques? S’està fent una feina activa i efectiva per prevenir aquests abusos? Tenint en compte la importància de la coherència de les actuacions administratives, en particular quan parlem de contractació pública o bé d’acció exterior. Finalment, el curs ofereix alguns exemples de bones pràctiques, alternatives i d’experiències situades que impulsen models econòmics més justos i responsables. Per avançar cap a la justícia global, destaquem eines útils per fomentar la rendició de comptes empresarial.

Per part de l’ODG, hi participa la nostra companya Júlia Martí, investigadora especialitzada en la fiscalització del poder corporatiu, l’ecofeminisme i el Decreixement, i la defensa dels béns comuns, La inscripció és gratuïta, i podeu fer-la en aquest enllaç.

The post Impunitat empresarial en contextos d’ocupació i conflicte appeared first on ODG.

L’experiència històrica ens diu que l’organització sindical és capaç de transformar el model productiu i plantejar nous models de desenvolupament sostenible i equitatiu. La presentació de ‘Terra i Treball’ serà un espai per compartir experiències en primera persona d’aquesta capacitat revolucionària. Des de les resistències quotidianes, pensant en col·lectiu i mirant pel benestar planetari, cada dia hi ha mil fronts oberts de lluita anticapitalista, antiracista, decreixentista i sindicalista que planten cara a l’hidra de mil caps dels sistemes que ens volen oprimides i silenciades.

A més, l’espai on farem la presentació és precisament un cas emblemàtic d’empoderament comunitari i popular: l’Àgora Juan Andrés Benítez, situada al Raval de Barcelona, és una llavor de força davant l’especulació que assola el barri. Us hi esperem a partir de les 19 h, amb una taula i una fila zero de sindicats i col·lectius: CGT Catalunya, COS, IAC-Intersindical, CNT, Las Kellys, Research & Degrowth, acTe…

• Dimecres 27/05, 19 h
• Àgora Juan Andrés Benítez (Carrer de l’Aurora, 13. BCN)
• Entrada lliure

Per a què serveix ‘Terra i Treball’?

La guia s’ha pensat perquè es faci servir en col·lectiu: ja sigui una secció sindical, una comissió específica d’un col·lectiu o un grup d’afinitat. Busquem formar la militància i empoderar-la davant dels reptes que venen derivats de la transició ecosocial, així com donar eines per entendre el nou context i estratègies organitzatives per fer-hi front. Cada un dels capítols estan organitzats en 4 blocs: 1) què està passant? 2) què podem fer? 3) casos pràctics 4) activitats.

En els cinc capítols, recollim exemples de sectors, espais i iniciatives molt diverses: el sindicalisme miner, la campanya One Million Climate Jobs, el moviment de fàbriques recuperades a l’Argentina, la Vaga de Totes iniciada el 2018, la Llei Rider 2021, la federació sindical europea IndustriAll, la campanya Make Amazon Pay, la vaga del Correscales de Movistar el 2017, el Collettivo de Fabbrica GKN a Florència, Las Kellys, el Sindicat de Llogateres, la ILP impulsada per Regularización Ya, Fruita amb justícia, els sindicats d’estibadors solidaritzant-se amb Palestina…

The post 27/05 Presentació ‘Terra i Treball’, una guia pràctica de sindicalisme i decreixement appeared first on ODG.

• Ha servit com a espai pels 57 països participants per tal d’abordar directament la causa principal del canvi climàtic: la crema de combustibles fòssils. Ara bé, la voluntat d’abandonar-los també s’emmarca en el nou context polític que ha fet evident que la dependència fòssil genera inestabilitat al sistema econòmic. Així, d’una banda, es justifica per la necessitat d’autonomia energètica i seguretat econòmica, i de l’altra es desencalla el tabú que impera als espais de les COP. Ara cal veure si es poden traslladar les converses a la COP31 de Turquia, en què hi participaran més de 190 països.
• S’ha engegat un procés que té com a propera cita una segona Cimera a Tuvalu, co-presidida per Irlanda. Es treballarà en tres eixos: fulls de ruta a escala nacional, canvis al sistema financer, alineació entre producció i consum de combustibles fòssils.
• S’ha reconegut l’existència de barreres estructurals a la transició, com els subsidis a la indústria fòssil, les clàusules ISDS, el deute extern dels països, o la falta de finançament. Però falta concreció sobre com abordar-les.
• Alguns països han demanat la necessitat d’un instrument internacional vinculant per dur a terme la transició (que han anomenat «Fossil Fuel Treaty»), és a dir, que pugui «governar la producció i abandonament dels combustibles fòssils», però no s’ha acordat com a tal ni establert un calendari concret per negociar-lo.
• S’ha establert un consell assessor científic per acompanyar els països en la transició. Cal veure com es relaciona i si es trepitja amb la feina del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC).
• Els 14 estats membre de la UE que hi han participat no reconeixen la seva responsabilitat històrica ni la necessitat de reduir la seva demanda energètica per possibilitar la transició. Si realment es vol avançar en l’abandonament dels fòssils, cal que s’estableixi un calendari clar i vinculant per dur-lo a terme.
• La Cimera dels Pobles prèvia a la trobada dels Estats va llençar una declaració que situa la crisi climàtica com a conseqüència del capitalisme, el colonialisme i el militarisme, alhora que exigeix que el Nord global assumeixi el seu deute ecològic amb els territoris del sud global.
• Preguntes que romanen sense resoldre: com s’amplia l’abast de la cimera a la resta de països perquè realment serveixi de catalitzador per a la una transició realment justa? Participarà la Xina, el principal emissor mundial però també dels líders en el desplegament de tecnologies renovables, en la pròxima trobada a Tuvalu?

Els següents mesos veurem si els governs concreten els següents passos per avançar en la transició i confirmar que Santa Marta haurà estat l’inici del procés de trencament amb el sistema fòssil de manera justa.

Altres reaccions de xarxes amb qui col·laborem:

• https://climatenetwork.org/2026/04/30/santa-marta-plants-the-seeds-of-a-fossil-free-future-civil-society-will-hold-governments-to-account/
• https://caneurope.org/news/santa-marta-conference-marks-turning-point-in-fossil-fuel-phase-out-momentum/
• https://gasnoessolucion.org/2026/04/30/la-conferencia-de-santa-marta-da-un-paso-hacia-una-coalicion-de-paises-para-dar-una-salida-justa-a-los-combustibles-fosiles/

Amb el suport de:

Aquest article està cofinançat per la Unió Europea. Els seus continguts són només responsabilitat de l’ODG i no reflecteix necessàriament les opinions de la Unió Europea.

The post Què n’ha sortit de la 1a cimera sobre combustibles fòssils? appeared first on ODG.

Mentre l’economia global trontolla per l’encariment de l’energia derivat de l’augment de les tensions geopolítiques, del 24 al 29 d’abril, Santa Marta, Colòmbia, acollirà la primera cimera internacional per abordar l’abandonament dels combustibles fòssils. Una iniciativa que va sortir a la passada Cimera del Clima (COP30) de Belém, Brasil, liderada per Colòmbia amb el suport de Països Baixos. En un context de crisi climàtica cada cop més present, i de vulnerabilitat davant la dependència dels combustibles fòssils, aquesta cimera és una finestra d’oportunitat per abordar la urgència de trencar amb el sistema fòssil.

Fins ara, 61 països [1] han confirmat la seva participació en la cimera. Si bé els principals productors de combustibles fòssils en són absents, sí que hi seran alguns exportadors rellevants com Mèxic, Austràlia, Canadà, Brasil i Noruega. Hi seran també els estats de la Unió Europea, però amb diferents nivells de representació. En el cas de l’Estat espanyol, hi assistirà la ministra de Transició Ecològica Sara Aagessen.

Aquesta cimera no substitueix els espais multilaterals de negociació per abordar el canvi climàtic de les Nacions Unides – les COPs. Tanmateix, en un context d’erosió del multilateralisme i de bloqueig a l’abordatge efectiu de les causes de la crisi climàtica pot servir de plataforma per a aquells Estats que volen avançar cap a l’abandonament efectiu dels combustibles fòssils. A diferència d’altres espais multilaterals, aquesta cimera no qüestiona si la transició s’ha de fer o no, sinó que fa un pas endavant i es proposa treballar el “com”.

La cimera pretén abordar la dependència econòmica, l’oferta i la demanda, i els mecanismes de cooperació internacional. Més enllà, el resultat hauria d’alimentar el full de ruta per abandonar els combustibles fòssils que està treballant el govern del Brasil de cara a la COP31, així com el procés del segon balanç global que hauria de començar enguany.

Si bé és probable que no en surti un document acordat, s’espera que s’estableixi els pròxims passos per avançar en la transició. Així, el govern colombià preveu que tingui lloc una segona cimera per a deixar enrere els combustibles fòssils l’any vinent a Tuvalu, una illa del Pacífic, per seguir avançant en la feina començada a Santa Marta.

A banda dels governs, també hi haurà una trobada del món acadèmic, que es reunirà en un congrés científic, que s’espera que, a diferència de l’IPCC, conclogui amb un seguit de recomanacions polítiques per a la transició. A més, també hi haurà àmplia presència de la societat civil, organitzada en la Cimera dels Pobles per a un Futur Lliure de Combustibles Fòssils que tindrà lloc del 24 al 26 d’abril. Hi ha programats més de 1.000 esdeveniments i s’han organitzat iniciatives com la flotilla climàtica, que navega pel Carib fins a arribar a Santa Marta per demanar un Tractat vinculant sobre Combustibles Fòssils. A més, pel 27 d’abril, està prevista una Assemblea dels Pobles i una àmplia mobilització a favor d’una transició globalment justa.

Quin seria el millor resultat?

L’assistència dels països a Santa Marta llença un missatge de voluntat d’activar la transició, però no garanteix que aquesta es materialitzi. Per enviar un missatge clar, caldria que tots els participants mostressin la voluntat col·lectiva d’avançar en l’abandonament dels combustibles fòssils. A més, la participació en la cimera hauria d’anar acompanyada de compromisos dels països a escala nacional.

Per tal que la cimera fos un èxit, caldria que tots els participants es posessin d’acord en un full de ruta per a una transició realment justa, que no es limiti a la substitució de les fonts d’energia fòssil per les renovables, si no que comporti una reestructuració integral del sistema econòmic i que inclogui:

• El reconeixement que per abandonar els combustibles fòssils cal necessàriament reduir la demanda energètica global, especialment dels països del Nord global. Alhora, s’ha de garantir el dret a l’energia per a una vida digna, per a totes les persones del planeta. Això implica que alguns territoris haurien d’incrementar el consum per sobre de l’actual.
• El desmantellament de la indústria fòssil actual, acompanyat de mesures de pal·liació dels impactes per al personal que hi treballa, i un compromís ferm a la no-proliferació de fòssils: d’una banda, a no fer inversions en el sector de l’energia fòssil per no encadenar el nostre futur; de l’altra, a posar fi als subsidis als combustibles fòssils i a la creació de nous impostos que els penalitzin.
• L’eliminació de barreres estructurals a la descarbonització. Una de primordial és el deute extern, que obliga a aquells països amb reserves fòssils a seguir-los extraient i exportant per poder pagar els seus deutes. La cancel·lació del deute és un prerequisit per possibilitar la transició. Un altre és la fi del sistema de tractats de comerç i inversió, que opera pel conegut mecanisme ISDS, per mitjà del qual els inversors poden posar demandes amb xifres astronòmiques als Estats que emprenen acció climàtica quan aquesta posa en risc els seus beneficis.
• El reconeixement de les responsabilitats històriques dels països i la presa de mesures de reparació pels danys causats pertinents. Això ha d’anar acompanyat de l’aportació de finançament climàtic en format de subvencions directes, no préstecs, per a aquells territoris que en pateixen les pitjors conseqüències i que, en canvi, hi han contribuït menys.

Tot plegat, hauria d’anar acompanyat d’un calendari clar amb fites per avançar en el compliment dels compromisos. L’èxit de la cimera es mesurarà no només pels compromisos acordats, sinó també per la capacitat d’impulsar un procés global més ampli per trencar amb el sistema fòssil.

[1] Antigua i Barbuda, Austràlia, Àustria, Angola, Bangladesh, Barbados, Brasil, Bèlgica, Cambodja, Camerun, Canadà, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Dinamarca, República Dominicana, UE, Fiji, Finlàndia, França, Alemanya, Ghana, Guatemala, Islàndia, Irlanda, Itàlia, Jamaica, Kiribat, Luxemburg, Maldives, Illes Marshall, Maurici, Mèxic, Mongòlia, Nepal, Països Baixos, Nova Zelanda, Nigèria, Noruega, Pakistan, Palau, Panamà, Papua Nova Guinea, Filipines, Portugal, Senegal, Singapur, Sri Lanka, Espanya, Eslovènia, Saint Kitts i Nevis, Suècia, Suïssa, Tanzània, Turquia, Tuvalu, Regne Unit, Uganda, Uruguai, Vanuatu, Vietnam

Amb el suport de:

Aquest article està cofinançat per la Unió Europea. Els seus continguts són només responsabilitat de l’ODG i no reflecteix necessàriament les opinions de la Unió Europea.

The post Santa Marta, una oportunitat per trencar amb el sistema fòssil appeared first on ODG.

Ens trobem en un context de crisi global —climàtica, econòmica, social, cultural— marcada per l’augment de l’escalada bèl·lica i una extrema dreta en auge que promou i justifica actituds i discursos d’odi amb total impunitat. Un context en què s’estén una ideologia antidrets, xenòfoba, masclista, negacionista i obertament feixista. De Palestina al B9 de Badalona, de Minneapolis a Torrepacheco, de l’Argentina de Milei al Ripoll de Sívia Orriols, tot sota una mateixa estela imperialista, securitària i neoliberal que busca culpabilitzar les classes populars en comptes d’assenyalar les elits.

En aquest context, al nostre país centenars de milers de persones veuen vulnerats els seus drets essencials com la regularització administrativa, l’accés a l’habitatge i a una feina en condicions dignes, o pateixen actuacions policials discriminatòries i perfilacions racials. Creixen les agressions contra les dones i les persones LGBTIQ+, especialment contra les persones trans i no binàries.

Però no tot està perdut. Davant d’aquest panorama, hi ha moviments de resistència cada vegada més forts. La llarga lluita de RegularizaciónYa, que ha aplegat i mobilitzat forces molt diverses, ha aconseguit una gran victòria; caldrà seguir pressionant per fer-la efectiva. La forta resistència i solidaritat en resposta davant el desnonament racista de 400 veïnes i veïns de l’institut B9 de Badalona. A diferents indrets del país, i especialment a Salt, moltes famílies, amb el suport dels grups d’habitatge, estan fent front al racisme immobiliari.

SIGNA EL MANIFEST I SUMA’T A LA MANIFESTACIÓ

Arreu del país, moviments i xarxes estan assumint la necessitat de combatre el racisme i l’extrema dreta: en el món laboral, en l’habitatge, en l’educació i molts altres àmbits. El moviment de solidaritat amb el poble palestí davant el genocidi també és símbol de resistència contra el racisme i l’extrema dreta arreu del món.

Per això, volem demostrar que les persones que ens oposem a l’odi som majoria. El pròxim 28 de març sortim als carrers de Barcelona en resposta a la crida global amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. El moviment ecologista ens hem de sumar a la crida del 28M per demostrar que estem del costat de les que defensen la vida.

The post 28M Les que plantem cara a l’odi som majoria appeared first on ODG.