Ens trobem en un context de crisi global —climàtica, econòmica, social, cultural— marcada per l’augment de l’escalada bèl·lica i una extrema dreta en auge que promou i justifica actituds i discursos d’odi amb total impunitat. Un context en què s’estén una ideologia antidrets, xenòfoba, masclista, negacionista i obertament feixista. De Palestina al B9 de Badalona, de Minneapolis a Torrepacheco, de l’Argentina de Milei al Ripoll de Sívia Orriols, tot sota una mateixa estela imperialista, securitària i neoliberal que busca culpabilitzar les classes populars en comptes d’assenyalar les elits.

En aquest context, al nostre país centenars de milers de persones veuen vulnerats els seus drets essencials com la regularització administrativa, l’accés a l’habitatge i a una feina en condicions dignes, o pateixen actuacions policials discriminatòries i perfilacions racials. Creixen les agressions contra les dones i les persones LGBTIQ+, especialment contra les persones trans i no binàries.

Però no tot està perdut. Davant d’aquest panorama, hi ha moviments de resistència cada vegada més forts. La llarga lluita de RegularizaciónYa, que ha aplegat i mobilitzat forces molt diverses, ha aconseguit una gran victòria; caldrà seguir pressionant per fer-la efectiva. La forta resistència i solidaritat en resposta davant el desnonament racista de 400 veïnes i veïns de l’institut B9 de Badalona. A diferents indrets del país, i especialment a Salt, moltes famílies, amb el suport dels grups d’habitatge, estan fent front al racisme immobiliari.

SIGNA EL MANIFEST I SUMA’T A LA MANIFESTACIÓ

Arreu del país, moviments i xarxes estan assumint la necessitat de combatre el racisme i l’extrema dreta: en el món laboral, en l’habitatge, en l’educació i molts altres àmbits. El moviment de solidaritat amb el poble palestí davant el genocidi també és símbol de resistència contra el racisme i l’extrema dreta arreu del món.

Per això, volem demostrar que les persones que ens oposem a l’odi som majoria. El pròxim 28 de març sortim als carrers de Barcelona en resposta a la crida global amb motiu del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial. El moviment ecologista ens hem de sumar a la crida del 28M per demostrar que estem del costat de les que defensen la vida.

The post 28M Les que plantem cara a l’odi som majoria appeared first on ODG.

El punt de partida del nostre viatge és la Unió Europea, i el focus, les terres rares. Així, en aquesta sèrie titulada Un viaje a la ruta europea de las tierras raras, ens desplaçarem a llocs tan remots com el Cercle Polar Àrtic suec, i la frontera russa d’Estònia, passant per les realitats territorials del darrer poble indígena europeu, i la influència de l’old school soviètica en la novetat europea.

A hores d’ara, és de sobres conegut l’interès de les grans potències mundials per les terres rares. Aquest conjunt de disset elements químics que es mantenien anònimes, ara són motiu de disputa pública d’ençà que Donald Trump les va mencionar, imposant-les com a moneda de canvi en l’acord amb Ucraïna. A saber, la Xina controa la cadena de subministre de les terres rares, i això li otorga un poder que perturba a Washington.

A la UE també s’ha mogut fitxa des de que Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, va posar a la mateixa escala de rellevància el liti i les terres rares, respecte el petroli i el gas. És sabut que la guerra d’Ucraïna va disparar la cerca de rutes alternatives de submnistre energètic fora de l’òrbita russa, però també de primeres matèries fonamentals, l’input necessari per a la pretesa reindustrialització verda Made in EU que garantia el Reglament de Matèries Primeres Fonamentals Europeu (Critical Raw Materials Act), del març de 2024. Aquest documentat va representar un autèntic avenç de la frontera extractiva que irrompia, dins i fora de les fronteres de la UE, en la carrera global per aconseguir liti, coure, níquel, cobalt, manganès, grafit, i terres rares, entre altres elements químics necessaris per a les anomenades tencologies netes.

• La febre per les terres rares a l’Àrtic suec
• De la mina a l’imàn
• La veu del territori

LLEGIU L’ESPECIAL AL COMPLET

The post Viatge a dos punts estratègics per a les terres rares a Europa appeared first on ODG.

El país vol posicionar-se com un actor estratègic per a la transició verda a escala global. L’elevada producció d’energies renovables el situa com a potencial productor i exportador d’hidrogen verd, principalment a la UE. A més, alberga un seguit de minerals crítics, com el niobi (actualment produeix un 92% del total global) o les terres rares (s’estima que en té el 23% de les reserves mundials).

Donada la feina de l’ODG sobre terres rares i seguiment de les COPs, es va planificar una gira de trobades amb comunitats del territori prèvia a la cimera, que va tenir lloc del 10 al 22 de novembre. Així, del 27 d’octubre a l’11 de novembre de 2026, un equip de l’ODG vam viatjar pel territori brasiler per trobar-nos amb lluites de resistència a l’extractivisme de terres rares. Es van teixir nous vincles, intercanviar sabers i construir estratègies de mobilització conjuntes. La gira va passar pels Estats de Bahia i Goiás, va fer una parada a São Paulo per participar en la trobada antiextractivista coorganitzada amb el Pacto Ecosocial e Intercultural del Sur, i va acabar a Belém, a l’Estat de Pará.

Extrem Sud de Bahia: organització popular contra la mineria

Després de trobar-nos amb activistes del MAM, el Moviment per la Sobirania Popular de la Mineria, a Salvador de Bahia, per intercanviar experiències de resistència a l’extractivisme i entendre el context polític, vam anar l’Extrem Sud d’aquest Estat. Allà, entre els municipis de Caravelas i Prado, vam coorganitzar una Escola de Formació sobre terres rares, juntament amb el MAM i l’MST (Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra). Hi ha un projecte de terres rares propietat d’Energy Fuels, una empresa d’Estats Units que vol extreure ilmenita, rútil, zircó i monazita. L’empresa té permís d’exploració però no encara d’extracció. Les disset concessions que ha adquirit l’empresa afecten territoris del poble indígena Pataxó, així com zones protegides de pesca artesanal i diversos assentaments i terrenys de l’MST. Fins ara, el projecte era poc conegut per les comunitats locals, però gràcies a l’escola es va donar a conèixer i començar a articular la resistència.

A l’escola hi van participar un total de 40 persones: membres de l’MST, del MAM, regidors locals i representants de comunitats indígenes. Vam compartir la feina de l’ODG sobre terres rares, l’experiència de les comunitats de Madagascar que lluiten contra Energy Fuels recollida a l’informe Neocolonialisme en nom de la transició verda, i vam projectar el documental Les terres, per viure (2025), que mostra les veus de persones que resisteixen contra tres projectes d’extracció de terres rares a Madagascar.

En darrer lloc, vam anar fins a Caravelas per conèixer una de les zones que estaria directament afectada per la construcció d’infraestructures per a la mina de la mà d’una de les participants de l’escola, i hi vam poder conèixer un dels pescadors artesanals de la reserva protegida.

São Paulo: Trobada sobre colonialisme verd i transicions postextractivistes

Vam continuar la gira fins a São Paulo, per trobar-nos amb membres del Pacto Ecosocial e Intercultural del Sur, en el marc de l’esdeveniment Colonialisme verd i transicions postextractivistes. La investigadora de l’ODG Júlia Martí va fer una ponència a la taula sobre Transformacions Ecosocials i Futurs Postextractivistes el 5 de novembre, en què va destacar la importància del diàleg entre les lluites feministes i territorials, i del potencial emancipador de transformar el sistema de cures i reproducció de la vida.

Goiàs: de la mineria de niobi a l’amenaça invisible de les terres rares

Des de São Paulo vam anar a Catalão, a l’Estat de Goiàs, una zona que fa anys que pateix els impactes de l’extracció i processament de niobi —un mineral que també es considera crític, sobretot per les aplicacions militars, i del qual el Brasil és el principal productor mundial (90 % del total). Vam visitar les mines de niobi existents (a cel obert), que han desplaçat a 1500 famílies camperoles des dels seus inicis fa 50 anys. Ens va acompanyar el Marco, un camperol a qui van desplaçar als inicis i que, ara, hauria de ser desplaçat de nou. Actualment, hi ha una mina de fosfats i niobi, operada per Mosaic (d’Estats Units) i una altra operada per China Molybdenum Corp (empresa xinesa), que abans havia sigut propietat d’Anglo American. Totes dues empreses han mostrat interès a extreure terres rares de les seves mines.

De fet, a la zona hi ha un laboratori de terres rares de l’administració de Goiàs, el govern de Brasil i la universitat, un projecte únic d’aquest tipus al Brasil. Tot i així, la potencial amenaça que suposa l’extracció de terres rares per al medi-ambient, la vida quotidiana i la salut de les comunitats és invisible i, per ara, no ha despertat grans onades de resistència. Les terres rares suposen un tema molt nou i hi ha poc coneixement. La mineria (fins ara, de niobi i fosfats) és una realitat a la zona i les demandes de les comunitats són millors compensacions i el dret a decidir, però no hi ha una oposició frontal. Vam entrevistar el Marco, camperol afectat, i en Ricardo, un investigador de la Universitat de Goiàs (la capital) sobre mineria. També vam projectar el curt documental Les terres, per viure a Goiàs, i vam debatre’l amb un grup d’investigadors de la universitat de la capital.

Belém: mobilització social per la justícia climàtica

La gira va tenir com a destí final Belém, per a participar en la Cimera dels Pobles, les mobilitzacions per a la justícia climàtica a la ciutat i fer seguiment comunicatiu de la COP30. A Belem, ens va acompanyar una jove activista malgaix, amb qui vam compartir espais de mobilització i enxarxament. Entre d’altres, vam participar en accions de la Campanya Debt for Climate i de la coalició Fossil Free Politics. També vam ser a la gran manifestació que va omplir els carrers de Belém el dissabte 15 de novembre per demanar justícia climàtica.

Després d’aquesta experiència, l’ODG tenim el compromís de seguir col·laborant amb els col·lectius que hem conegut i de donar suport a les comunitats que defensen els seus territoris davant l’extractivisme de terres rares, així com de facilitar l’enxarxament entre els pobles de Madagascar i Brasil. 

• Per a més imatges, aquí podeu trobar el recull.
• Per a més informació sobre plans d’hidrogen verd i terres rares, us recomanem aquest article.

Amb el suport de la Fundació Rosa Luxemburgo i de l’Ajuntament de Barcelona

The post Gira de trobades anti-extractivistes a Brasil 2025 appeared first on ODG.

En l’espai Administració es va posar en relleu greus mancances en la planificació i gestió del risc davant les emergències, especialment pel que fa a l’urbanisme en zones inundables, la manca de coherència entre informes tècnics i decisions polítiques, i la feble coordinació entre administracions. Es va criticar que moltes decisions es prenen d’esquena a la ciència, condicionades per interessos econòmics, i que la legislació actual no dona resposta als riscos reals del canvi global, més enllà del canvi climàtic. També es va assenyalar la necessitat de plans d’actuació clars, informació transparent i sistemes d’alerta que no només informin sinó que orientin l’acció, evitant alhora la generació de por o falses alarmes. Es va remarcar la importància de reforçar la prevenció, revisar l’ordenació del territori amb criteris més restrictius, valorar el cost —econòmic i social— de no actuar, i protegir especialment els col·lectius més vulnerables.

Alhora, es va destacar el paper clau del teixit comunitari i la necessitat d’avançar cap a un model de protecció civil público-comunitària. La comunitat hauria d’estar present des de l’inici en l’elaboració dels plans, aprofitant el seu coneixement del territori i la seva capacitat d’organització, com ja passa amb experiències com els comitès de reconstrucció o les ADF en la gestió d’incendis. Es van proposar iniciatives com els Resilience Hubs en equipaments públics, amb gestió comunitària i sistemes autònoms d’energia i comunicació, així com la replicació de les alertes a través de xarxes locals. Finalment, es va subratllar que l’administració ha de deixar de veure la societat civil com un contrapoder, cedir responsabilitats i capacitat de gestió, i posar-se realment al servei de la comunitat, tant en la prevenció com en la postemergència.

En l’espai Comunitat es va destacar la importància de recuperar i sistematitzar els aprenentatges de contextos recents com el de València, així com d’experiències del Sud global, com Moviac a El Salvador. Es va fer valdre el paper de les xarxes comunitàries ja existents i la necessitat que l’administració les reconegui i els transfereixi recursos per poder preparar-se adequadament. Aquestes xarxes poden actuar com a canals clau d’informació, com a espais des d’on organitzar l’ajuda i comunicar necessitats, i com a estructures amb un coneixement profund del territori, de les veïnes i de les necessitats concretes, especialment pel que fa a les persones en situació de vulnerabilitat.

També es va assenyalar que en aquells territoris on existien xarxes prèvies, la resposta a les emergències va ser millor, mentre que fins i tot les unitats d’emergència van trobar dificultats per actuar a causa del desconeixement del territori. En aquest sentit, es va subratllar la necessitat de millorar la comunicació entre xarxes i sectors, com ara ateneus, espais comunitaris i federacions veïnals, així com de generar més consciència dins els espais comunitaris. Finalment, es va remarcar la importància de garantir la participació de la població en l’elaboració dels plans d’emergència municipal.

les xarxes comunitàries poden ser canals clau d’informació, espais des d’on organitzar l’ajuda i comunicar necessitats, i estructures amb un coneixement profund del territori, de les veïnes i de les necessitats concretes, especialment pel que fa a les persones en situació de vulnerabilitat

En l’espai Ciència es va destacar, en primer lloc, la necessitat de fomentar el treball interdisciplinari com a eina clau per afrontar els reptes actuals, així com la importància de construir un llenguatge comú que permeti l’entesa i la col·laboració efectiva entre disciplines diverses. Aquesta necessitat es va vincular estretament amb la transferència de coneixement, entesa no només com un exercici de comunicació, sinó també com un procés de sensibilització i de creació de ponts entre la ciència i la comunitat.

En aquest marc, es va subratllar que la transferència de coneixement no hauria de ser unidireccional, sinó que hauria de facilitar espais d’interacció i diàleg, cosa que permet l’intercanvi entre el món científic i la societat. Això va conduir a la reflexió sobre el paper de la ciència en la presa de decisions, posant sobre la taula la qüestió de com el coneixement científic pot i ha d’acompanyar aquests processos.

Dels espais de debat i tancament se’n poden extraure algunes conclusions:

1. La realitat estructural. Segons l’àmbit, s’apunta l’urbanisme, l’ordenació del territori, les zones inundables, els refugis climàtics; o s’anomena com a interessos econòmics, model econòmic o sistema capitalista. La realitat és que la intervenció en les emergències es dona en una realitat estructural que no li és favorable.
2. Cal millorar la coordinació entre els tres àmbits però també dins dels mateixos àmbits, és a dir, les diferents branques de l’acadèmia, les diferents administracions públiques i els diferents grups socials implicats.
3. Hi ha una absència de la Comunitat com un dels espais de referència per la resposta d’emergències. La “unitat de referència” acostumen a ser els individus, la ciutadania, la família, però no s’apel·la al teixit comunitari perquè no està ben identificat.
4. Cal seguir innovant en models de governança compartida que permetin articulacions més complexes entre els actors de la societat civil, l’acadèmia i l’administració pública, per exemple, a través de col·laboracions publicocomunitàries

Intervencions des de l’àmbit administratiu, científic i comunitari

Compartim algunes de les idees clau recollides durant l’espai formatiu de la jornada que vam dur a terme el desembre passat.

Carme Llasat Botija, catedràtica de Física de l’Atmosfera del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona i presidenta de l’Observatori de la Inundabilitat, ha explicat que la fórmula del risc depèn de tres factors: la perillositat, la vulnerabilitat i l’exposició. Avui en dia, s’identifiquen un gran nombre de llistat de fenòmens meteorològics extrems, també a Catalunya, que comporten la creació de nous protocols de protecció civil. Per exemple, les inundacions que ens afecten són sobtades i amb temps de resposta molt curts.

L’impacte del canvi climàtic antropogènic ha causat una pujada de temperatura. Actualment, es troba en 1,6 °C respecte al període preindustrial. Què implica? Tenim un augment de l’evaporació i l’evapotranspiració, quelcom vinculat molt directament a la sequera. Ara són més intenses. L’evaporació més gran provoca un augment de la massa d’aigua a l’atmosfera, i això pot comportar una quantitat més elevada de pluja, però que cau irregularment. També tenim un augment de la temperatura del mar, afavorint l’escalfament de la massa d’aire i la pèrdua de vapor. Tot plegat contribueix al naixement de grans tempestes. Sobre com afrontar aquests fenòmens, Llasat assenyala que necessitem garantir la capacitat de detecció, seguiment, anàlisi, predicció, per després poder fer l’alerta, disseminar-la; i la preparació i capacitat de resposta. Tot plegat són moments d’un cronograma que ha d’estar actiu durant tot l’any, a predisposició de les emergències sobrevingudes o de les quals podem tenir una certa previsió.

Per Montserrat Font Fabra, cap del Servei de Gestió d’Emergències del Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT, la ciutadania tenim dret a rebre informació i participar en les emergències, i uns deures d’autoprotecció i d’actuació. Cal tenir en compte totes les fases d’actuació, que inclouen la planificació, la formació i traspàs d’informació a la població, la previsió (Servei Meteo, ACA, etc.). I si cal, aleshores toca activar els plans d’emergències, però que han d’arribar amb tota la feina prèvia feta si volem garantir el benestar col·lectiu.

Sergi Varela Pertegàs, docent i investigador del Departament de Psicologia Social i Psicologia Quantitativa (UB), ha fet l’última intervenció formativa. La societat percep el risc o processa la informació del risc de manera emocional o cognitiva que passa per tot una sèrie de criteris vinculada a creences, biaixos o heurístics. Però la major part de la percepció del risc és social en relació amb la creació de significats sobre l’entorn i sobre les situacions i compartir-los. Per tant, hi ha una construcció social del risc.

No podem estar permanentment en alerta, els nostres cossos i les nostres ments no poden sostenir-ho. Però com la percepció del risc és de construcció social, la comunitat pot reforçar-la a l’alça o la baixa. Si treballes la construcció social del risc, és més fàcil que es pugui afrontar de manera comunitària.

The post Fenòmens meteorològics extrems i intervenció en l’emergència appeared first on ODG.

Si pensem en el Cercle Polar Àrtic des de les nostres latituds ens envaeixen les imatges de paisatges blancs i despoblats, on el rigor climàtic dona avantatge a una naturalesa pristina i inalterable. Però l’Àrtic també és territori d’explotació de recursos, des d’Alaska fins a la península de Yamal. Kiruna no és una excepció. És impossible arribar a aquesta ciutat i no percebre que està travessada per la història de la mineria.

Kiruna va ser fundada a la fi del segle XIX quan es va construir la línia ferroviària entre Gällivare i el port de Narvik a Noruega, per a explotar les immenses vetes de ferro de les muntanyes de Luossavaara i Kiirunavaara. Actualment produeix el 80% del ferro europeu. Com sol succeir, l’activitat extractiva eclipsa altres coses que succeeixen en paral·lel: el reclam turístic de les aurores boreals i els paisatges nevats, i la vida de l’únic poble indígena europeu: els Sámi. La companyia nacional minera LKAB, que pren les seves dues primeres inicials de les dues muntanyes abans esmentades, ofereix tours turístics per a visitar la mina de ferro subterrània més gran del món, un autèntic publireportatge de les bonances de l’empresa. Els Sámi, en canvi, lluiten per tenir visibilitat i agència a través del museu i hotel Samegården en la mateixa ciutat o en el museu de Jukkasjärvi , a 20 quilòmetres de Giron –literalment, perdiu blanca, la denominació del poble sámi per a Kiruna–, llocs de visita obligatòria per a aquells que vulguin conèixer més del paisatge humà de la regió.

El gener de 2023 saltava la notícia que LKAB havia descobert el major dipòsit de terres rares d’Europa. El seu CEO, Jan Moström, no va trigar a dir que eren bones notícies per a “la regió i els suecs, però també per a Europa i el clima”. I va afegir: “Patim un problema de subministrament. Sense mines no hi ha cotxes elèctrics”, va dir apel·lant a les dependències de l’exterior i al vincle interessat entre l’activitat econòmica de la seva empresa i el futur de la transició ecològica basada en tecnologies netes.

La fiebre por las tierras raras en el Ártico sueco

Des de la vivència en primera persona, Karin K Niia, portaveu i propietària d’un ramat de rens de la Comunitat Sámi de Gabna, ens explica com resisteix el poble sámi a la febre per les terres rares. “Estem enfrontant les conseqüències del Reglament i de les decisions preses per la Unió Europea. Dos dels projectes afecten la meva comunitat. Un és el dipòsit de terres rares de Per Geijer, que és aquí en Kiruna. I l’altre és Talga, Nyunjasvara, per a l’extracció de grafit. La companyia LKAB ha presentat números nous respecte a la mina existent en Kiruna i la conseqüència és que dues terceres parts de la ciutat han de ser demolides i la gent ha de deixar les seves cases”.

No era el pla inicial: a causa de l’ambició de l’extractivisme, s’ha ampliat i més de 6.000 persones hauran d’anar-se a causa de l’expansió de la mina durant la dècada vinent. “I, per descomptat, aquestes persones han de viure en algun lloc. El terreny on construiran és el terreny que necessitem per al pasturatge de rens. Així que aquesta notícia ens ha posat en una situació encara pitjor que fa pocs mesos. I després tenim la reobertura de la mina de coure. La zona dels aerogeneradors, als afores de Kiruna, és el lloc on la companyia Viscaria va començar a obrir l’antiga mina de coure, bombant aigua contaminada de l’explotació en l’aigua potable, que és necessària per a nosaltres com a humans, però també per als rens. A més, han expandit els seus plans per a la mina i han obtingut nous permisos per a investigar i minar en altres llocs pròxims. Així que, en general, la situació s’ha tornat encara pitjor”, explica.

El extractivismo en Kiruna: «Más de 6.000 personas tendrán que irse debido a la expansión de la mina durante los próximos 10 años»

Però l’aposta pels recursos de Groenlàndia o Suècia no tindrien sentit sense les capacitats industrials d’Estònia, una mescla de know-how soviètic i injecció de diners públics europeus que la posicionen en un lloc privilegiat per al processament de terres rares i la fabricació d’imants permanents. La creació de cadenes de subministrament de les terres rares, la qual cosa en l’argot industrial es podria cridar ‘de la mina a l’imant’, fora de l’òrbita xinesa és un assumpte d’alta prioritat per a la Unió Europea. Pràcticament al mateix temps que es descobria el dipòsit de Per Geijer en Kiruna, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, declarava que el desenvolupament de la mineria de terres rares a Groenlàndia i la capacitat de processament a Estònia permetran la primera cadena de subministrament europea «de la mina a l’imant» europea. Pocs mesos després se signava un acord d’associació estratègica amb Groenlàndia sobre “cadenes de valor sostenibles de les matèries primeres”.

La ruta europea de les terres rares és un trajecte encara per consolidar, però no hi ha dubtes de l’interès de Brussel·les a aconseguir que funcioni. A saber, els impactes socials, ambientals, la injecció de recursos públics a empreses privades, etc. són danys col·laterals que s’han d’assumir per a aconseguir el bé superior: la descarbonització.

Però el fi no justifica els mitjans. Si bé és cert que la relocalització de les cadenes de subministrament de matèries primeres a Europa pot ser vist com un exercici, no solament d’autonomia estratègica, sinó de responsabilitat i justícia global, no és menys cert que reprodueix patrons extractivistes a la interna i genera una llarga bateria de preguntes: cal traslladar el poble de Kiruna per a ampliar la mina o cal reduir el ritme d’extracció minera? S’ha d’obrir el dipòsit de Per Geijer o es pot avaluar la demanda de terres rares per a saber si és estrictament necessària més extracció primària? Conservem i enaltim el llegat ancestral de la cultura Sámi o donem prioritat a l’activitat extractiva? Alimentem amb fons públics el processament de terres rares i la fabricació d’imants permanents, encara que alimentin a la indústria de defensa?

Des de Kiruna fins a Luleaͦ i des de Sillamäe fins a Narva, la projecció de la cadena europea de subministrament de terres rares té més a veure amb un cicle d’expansió que amb una transició verda. Un raonament ben distint seria plantejar una reconversió industrial que tingués en compte una dràstica reducció de la demanda de matèries primeres, una aposta decidida pel reciclatge o extracció secundària i, sota la premissa de l’extracció indispensable, una democratització de la producció primària i del flux de materials.

De la mina al imán

The post La ruta europea de les terres rares appeared first on ODG.

La recurrència i virulència dels fenòmens meteorològics extrems i altres esdeveniments relacionats amb la crisi climàtica, ha augmentat de manera molt visible en l’última dècada. Tot i que el diagnòstic climàtic ja apuntava cap a aquesta nova i punyent realitat, cada episodi sembla superar la capacitat de previsió i intervenció.

Els últims esdeveniments viscuts, des de la sequera i l’increment de les onades de calor a Catalunya, la DANA al País Valèncià o els incendis forestals d’aquest estiu a Catalunya, Madrid, Extremadura, Galícia, Castella i Lleó i Castella-la Manxa, i les recents inundacions a Alcanar; han tingut conseqüències tràgiques i demostren que la seva magnitud necessita la reconsideració i aprofundiment de les estratègies d’intervenció.

A la vegada, la negligència institucional en alguns casos, i les limitacions d’una administració debilitada pels efectes del neoliberalisme en els serveis públics, ha situat l’autoorganització veïnal com a garant de la resposta immediata davant del desastre. El suport veïnal, les brigades voluntàries o l’enviament de material, tant fa més de 20 anys amb el desastre del chapapote a Galícia, com fa 1 any amb la Dana al País valencià o fa uns mesos amb els incendis a la península ens recorden com en moments de catàstrofe, el sentiment de comunitat emergeix i dona resposta a les necessitats més immediates.

Tot i les fortaleses de les estructures populars i associatives que han estat capaces de reaccionar amb rapidesa, ens hem vist limitades, per manca de preparació col·lectiva, per desconeixement, per falta de material i coordinació. Quins són els marges de millora de la resposta col·lectiva al desastre? Com podem enfortir les capacitats de la ciutadania i de les organitzacions i col·lectius? Quines potencialitats i quins límits té? Sols el poble salva el poble? O és necessària una coordinació público-comunitària?

De tot això en volem parlar en l’esdeveniment “Com enfortim la resposta comunitària al desastre?”. Volem crear un espai per compartir aprenentatges, errors, preocupacions i desitjos, que pugui iniciar un debat sobre el paper dels moviments, les organitzacions i les entitats socials davant les emergències. 

Dia: Dijous 11 de desembre
Hora: 18:30h-20:30h
Lloc: Sala d’Actes del BLOC 4 (Can Batlló. Barcelona)
Amb la participació de:

Rut Moyano, Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció de Benetússer
Toni Valero, del Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció d’Alfafar
Dra. Venecia Butler Pérez, co-investigadora de”Enraizando ante la crisis climática”, sobre salut mental i crisis climàtica a Puerto Rico
Alfons Pérez, investigador en energia i clima de l’ODG

Modera Txell Rigol, periodista de La Directa

The post Esdeveniment | Com enfortim la resposta comunitària al desastre? appeared first on ODG.

Article d’opinió de la investigadora Clàudia Custodio al Crític. 

La Cimera de les Parts de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic en la trentena edició (popularment coneguda per la COP30) va acabar dissabte 22 de novembre al vespre, amb un dia sencer de retard i molt descontentament. La sensació de buidor en acabar una cimera és recurrent. Dues setmanes de reunions, protestes, corredisses per passadissos sense llum, temperatures tropicals i aires condicionats exageradament desajustats s’acaben amb acords decebedors. Què ha passat a Belém, la ciutat brasilera que ens acollia? Podem dir que s’ha avançat en la lluita contra el canvi climàtic?

Les cimeres pel canvi climàtic, que se celebren des del 1995, són l’únic espai de coordinació entre països per posar-hi remei. Tots els estats del món (reconeguts per les Nacions Unides) hi tenen veu i les decisions s’adopten per consens. A banda dels països, hi participen organitzacions de la societat civil, empreses, universitats, representants de governs locals, mitjans de comunicació… en qualitat d’observadores. Tanmateix, després de 30 anys amb avenços insuficients i en un context d’escalada de les tensions geopolítiques, les COP han perdut legitimitat. La retirada dels Estats Units, el principal emissor històric de gasos d’efecte hivernacle, és una mostra més de com el multilateralisme trontolla. És en aquest context que cal entendre els resultats de la COP30. El rol de la presidència, que enguany ha estat el Brasil, és navegar per les diferències entre països per aconseguir arribar a acords i avançar en els objectius de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (CMNUCC).

La COP30 s’ha caracteritzat per l’opacitat en el procés de negociacions entre països

En contrast amb la gravetat de la crisi climàtica, els acords de les cimeres del clima es caracteritzen per l’ambigüitat i la falta de concreció. Les decisions per consens aigualeixen els textos fins que són acceptats per totes les parts. Vist des de fora, costa d’entendre que la batalla sigui sobre els verbs i els conceptes que apareixen en el text final. El llenguatge, en l’àmbit de les Nacions Unides, sí que importa. Una anàlisi de Carbon Brief de l’acord marc (el Mutirão) d’aquesta COP ho explica molt bé: de 101 verbs, 69 no són actius. Això vol dir, bàsicament, que no impliquen haver de fer res. Per exemple: “Reconèixer la importància de la ciència de l’IPCC per a l’acció climàtica” vol dir això, “reconèixer-la”, no pas actuar-hi en conseqüència.

L’incendi del penúltim dia de negociacions va afegir dramatisme a una COP que, davant la falta d’informació, estava perdent interès mediàtic. Efectivament, aquesta cimera s’ha caracteritzat per l’opacitat en el procés: les negociacions a porta tancada s’han justificat com a “shuttle diplomacy” (que es traduiria com a ‘diplomàcia de llançadora’) per la presidència, una estratègia per negociar entre països amb tensions geopolítiques evidents. Aquest mètode ha obstaculitzat la feina de les observadores, que no hem pogut accedir als textos que s’havien d’aprovar abans de les versions més o menys finals. Alhora, tampoc no ha servit per desencallar els temes controvertits.

A algú que no segueixi les negociacions de les COP, el pot sorprendre que la causa principal de l’escalfament global —la crema de combustibles fòssils— no sigui part dels acords finals. Això no és una novetat d’aquesta cimera; de fet, ni tan sols l’Acord de París els esmenta. Ara bé, a la COP28 de Dubai es va aconseguir reconèixer la voluntat de “transicionar per deixar enrere els combustibles fòssils” (en anglès, transition away from fossil fuels). En aquesta cimera, Lula va anunciar que tindríem un full de ruta per implementar aquesta transició. La pugna per aconseguir-ho ha quedat en paper mullat: tot i que més de 80 països s’hi van mostrar a favor, les 193 parts negociants no van arribar a un consens (per l’oposició de països com Rússia o l’Aràbia Saudita) i ha desaparegut qualsevol referència als combustibles fòssils. Tothom es va quedar en xoc a la plenària final, quan Colòmbia va dir que rebutjava aprovar el programa de treball de mitigació (el paquet que en principi serviria per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle) si no incloïa el reconeixement que els combustibles fòssils s’han d’abandonar per aconseguir-ho. Després del rebombori i una hora de pausa per fer consultes, la presidència va desestimar la sol·licitud de Colòmbia, al·legant que s’havia expressat tard i que, per tant, els documents ja estaven aprovats. Per la seva banda, Colòmbia ja havia anunciat que organitzaria el primer Congrés Internacional per abandonar els combustibles fòssils… I que hi vagi qui vulgui.

La cimera no ha aconseguit acordar els indicadors per mesurar l’adaptació al canvi climàtic ni garantir-ne el finançament necessari

Un altre dels temes centrals d’aquesta COP era acordar uns llista d’indicadors per mesurar l’adaptació al canvi climàtic. Finalment, se n’han aprovat 59, que diversos països consideren insuficients i poc concrets. A més, tampoc no s’ha aconseguit garantir el finançament necessari: adaptar-nos al canvi climàtic és una qüestió de supervivència i sí, costa diners. Ho sabem prou bé quan parlem d’adaptar edificis perquè esdevinguin refugis climàtics o de prevenir desastres com la DANA que va arrasar el País Valencià. Tanmateix, els països del Nord global s’han negat a comprometre’s a aportar el que es demanava. El text final fa una crida als països enriquits a triplicar els fons existents per a l’adaptació fins al 2035, sense especificar quin és el punt de partida i fent servir un llenguatge molt vague.

El Brasil no ha aconseguit ni tan sols un compromís per frenar la desforestació —es necessitava alguna cosa més que situar la COP al bell mig de l’Amazònia. A l’inici de la cimera, es va presentar un fons per protegir els boscos en zones tropicals (TFFF, Tropical Forest Forever Facility), a què s’han sumat alguns països. Tanmateix, és un fons de caràcter voluntari, que compta amb la inversió de capital privat i que ha estat qüestionat per la societat civil pel fet de basar-se en mecanismes de mercat per aconseguir el finançament. En canvi, un full de ruta per frenar la desforestació, que seria més efectiu, ha quedat fora dels resultats finals de la COP30.

Davant d’aquest panorama poc esperançador, la bona notícia de la COP30 ha estat l’aprovació d’un mecanisme de coordinació per a la transició justa. Això s’ha aconseguit gràcies a la feina incansable de la societat civil que ha celebrat amb escreix l’acord de “desenvolupar” el mecanisme. Per desencallar l’abandonament dels combustibles fòssils, cal una transició justa que garanteixi que no quedi ningú enrere. És la primera vegada que s’inclou la protecció de drets (laborals, humans, a un medi ambient sa, el consentiment lliure previ i informat…) a aquest nivell en un resultat d’una COP. Si bé és preocupant que s’hagi eliminat del text final la menció dels minerals crítics i dels impactes de la seva extracció en el text, per les pressions de països com Rússia i la Xina, hi ha molts altres elements que són motiu de celebració. El mecanisme de transició justa és la primera passa per posar la justícia social al centre de l’acció climàtica.

No ens queda més remei que continua organitzant-nos per avançar cap a la justícia climàtica en un context hostil

També hem de celebrar que la Cimera dels Pobles hagi reunit més de 10.000 activistes que consideren que la crisi climàtica no se solucionarà en negociacions d’elit. Feia quatre anys que no tenia lloc una cimera de la societat civil en paral·lel a la COP, ja que els últims tres anys els països amfitrions no ho han permès. Aquesta contracimera ha estat molt potent, amb una presència àmplia de moviments socials i de comunitats indígenes d’arreu del Brasil, però sobretot, de l’Amazònia. La defensa dels drets territorials ha estat central en l’articulació de les demandes, i fins i tot s’ha aconseguit que el Brasil es veiés obligat a reconèixer 10 noves demarcacions indígenes en el seu territori.

Fa 10 anys, a París, vam sortir als carrers per la justícia climàtica i es va arribar a un acord històric. Un acord amb moltes mancances i que, de fet, no esmenta els combustibles fòssils. Però un acord, que, al cap i a la fi, van ratificar tots els països i que ha servit de referència en el camí tortuós d’abordar l’emergència climàtica. La COP30 del Brasil no ha estat a l’altura, i ha posat de manifest que calen canvis, també en el funcionament de les COP. Però abandonar del tot el multilateralisme tampoc no és una opció davant d’una crisi global. No ens queda més remei que continuar organitzant-nos per avançar cap a la justícia climàtica en un context hostil.

The post La COP fracassa en un nou intent de frenar l’emergència climàtica appeared first on ODG.

Títol del projecte: “Garantir és viure. Iniciatives per a les transicions ecosocials i ecofeministes”
Licitant: Observatori del Deute en la Globalització
Cobertura geogràfica: Catalunya
Durada del projecte: 31/03/2024 al 30/09/2025 (18 mesos)
Pressupost del projecte: 385.196,60 €

Perfil avaluador:
L’avaluador o equip avaluador pot estar format per un o un grup d’experts amb els següents perfils i qualificacions. Requisits imprescindibles:

El currículum de la persona, persones i/o equip que realitzarà l’avaluació en cas de ser seleccionada/es (màxim 3 fulls per persona).Els i les sol·licitants presentaran les propostes acompanyades amb la documentació a dalt esmentada. Hauran de fer-la arribar al correu electrònic: julia.marti@odg.cat amb REF. Proposta avaluació externa projecte ACCD 2023 (entre parèntesis cal indicar el nom del líder de l’equip o empresa avaluadora).

Les propostes es podran lliurar fins al 5 de desembre de 2025. Qualsevol oferta presentada fora de termini quedarà fora del procés de selecció automàticament. Un cop tancat el termini, s’estudiaran totes les propostes presentades i al desembre es contactarà amb l’entitat avaluadora triada. Descarrega aquí el document complet dels Termes de referència.

The post Cerquem equip avaluador per un projecte de l’ACCD appeared first on ODG.

Des de la Cimera de la Terra que va tenir lloc a Rio de Janeiro el 1992 en què es va adoptar la Convenció Marc de les Nacions Unides, enguany la Conferència de les Parts en la seva 30a edició (COP30) torna a Brasil en un planeta que segueix escalfant-se. Deu anys després de l’Acord de París, els països es reuniran a Brasil per, segons la presidència, posar-se d’acord en la implementació de tot allò acordat.

Governat per Lula Da Silva, el país vol desmarcar-se de les presidències de les COPs anteriors i demostrar la seva ambició climàtica, alhora que no renuncia a impulsar nous projectes d’extracció de petroli en territori brasiler. El govern aposta per una transició verda capitalista, seguint les dinàmiques promogudes pel nord global però també la Xina, que veuen en la descarbonització una oportunitat de negoci.

Aquesta vegada la ciutat designada per acollir la cimera ha estat Belem, situada a l’Estat de Pará a l’Amazones. La decisió ha generat moltes crítiques, per la falta d’infraestructura per acollir un esdeveniment d’aquestes dimensions i els elevats preus de l’allotjament. Les controvèrsies són múltiples. Celebrar una COP30 al mig de l’Amazones dóna visibilitat a la importància dels boscos com a embornals de carboni i a les poblacions que el defensen. Alhora, la COP30 s’ha fet servir per justificar la construcció d’infraestructures, que han generat destrucció del mediambient i que han forçat la re-ubicació de persones que vivien prop de les zones afectades. A més, en una ciutat on el 60% de la població viu en favelas, s’han construït hotels a preus inaccessibles per allotjar les delegacions que participin a la cimera.

Aquesta COP30 a més, està marcada per l’increment de les tensions geopolítiques, l’escalada bèl·lica, les disputes comercials entre països i l’erosió del multilateralisme. L’absència d’Estats Units també es notarà: d’una banda, pot facilitar la presa d’acords entre els països i, de l’altra, posa més responsabilitat en altres emissors històrics com la UE i la Xina.

Descobreix les amenaces i oportunitats que representa aquesta edició de la cimera. 

The post COP30 al Brasil: amenaces i oportunitats 10 anys després de París appeared first on ODG.

El 29 d’octubre del 2024, una barrancà va endur-se la vida de 229 veïnes de l’Horta Sud de València, i va canviar per sempre la de milers de persones. El risc que comportaria aquella gota freda feia dies que estava detectada per part de l’AEMET. La manca d’actuació per part de l’administració pública va agreujar aquest perill, fins al punt de deixar sense escapatòria a centenars de persones que feien la seva vida quotidiana, sense rebre l’alerta que hauria d’haver emès la Generalitat Valenciana. Els territoris amb població més empobrida van ser dels més afectats i impactats per les inundacions.

Què ha passat en aquest any d’ençà de la tragèdia? Qui ha pogut accedir als recursos econòmics destinats a la recuperació després de l’emergència? S’ha recuperat la normalitat als carrers d’Algemesí, Benetússer, Paiporta, Alfafar, Picanya, Massanassa, Catarroja…? Hem investigat els fons públics destinats a reparar els estralls de la DANA, i a reconstruir les poblacions engolides pel fang. El resultat d’aquesta investigació ha quedat plasmat en el reportatge Sota Focus de la Directa 593, elaborat per Ester Fayos i Eloi Latorre. Com recullen en l’article, mentre la devastació a les llars, comerços i espais públics dels barris més humils es manté, grans empreses i establiments han recuperat l’activitat amb el suport d’ajuts directes, avals i préstecs públics.

‘Directa 593’

El govern de l’Estat espanyol va posar a disposició 16.600 milions d’euros, i la Generalitat Valenciana en va reservar 772.500 milions d’euros. Aquest pressupost de recuperació davant de l’emergència s’ha de repartir entre particulars, treballadores autònomes i empreses afectades. De la partida espanyola, fins al passat juliol el govern de Pedro Sánchez n’ha abonat gairebé 6.000 milions, el 37% del total. El govern de Carlos Mazón havia distribuït més de 283 milions d’euros fins a l’agost, un 36% de la partida. Per ara, però, qui ha rebut una injecció de diners directa, ràpida i gairebé sense condicions, han estat grans empreses per davant de la població local. Com constaten a la Directa, Juan Roig i Amancio Ortega es reparteixen el negoci de les donacions a afectats per la DANA.

Això passa perquè s’assumeix que la manera de vetllar pel benestar de la població és fent que la roda capitalista no s’aturi, que el creixement no s’estanqui. No es qüestiona que les grans empreses siguin rescatades, ni se’ls estableixen obligacions, com garantir llocs de treball o fomentar una reconstrucció adaptada al canvi climàtic, assenyala Júlia Martí, investigadora de l’ODG especialitzada en ecofeminismes i defensa dels béns comuns. Juntament amb Marta Pérez Fargas, coordinadora política de l’ODG, han rastrejat la seqüència de tots els encàrrecs d’obres i serveis per part de les administracions vinculats als impactes d’aquest episodi de fenomen climàtic extrem.

En particular, l’ODG hem parat atenció a l’opacitat dels contractes d’emergència, que es van activar immediatament després dels aiguats, però que no sempre s’han destinat a les necessitats bàsiques de sosteniment de la vida. Són serveis que es poden assignar només amb una trucada de telèfon, sense cap paper ni licitació, i l’empresa ja pot començar a treballar. A causa de la manca d’informació, sobretot per part de la Generalitat Valenciana, és molt difícil esbrinar les condicions de l’encàrrec i constatar si s’ha fet segons s’havia acordat. Per tant, és gairebé impossible fer una fiscalització tant de l’empresa contractada com de l’administració contractant.

De l’impacte de la DANA a la població ens en parla Rut Moyano, membre del Comitè Local d’Emergència i Reconstrucció (CLER) de Benetússer, a l’episodi 30 del pòdcast Desenredades: ‘Inundació de fang i d’especulació’. La normalitat encara està lluny de retornar als carrers de l’Horta Sud. Primer, perquè han perdut centenars de veïnes, que ja no hi són i no tornaran. En el moment del desastre, recorda aquesta supervivent, “literalment, ens vam salvar la vida els veïns i les veïnes. Va ser la comunitat la que va tindre la capacitat de la resposta immediata. Però és que en el pas dels mesos, ja un any, la descoordinació entre administracions es fa cada vegada més evident. I sobretot, es fa evident que hi ha unes prioritats. L’empresa privada és la que ja està en marxa de nou”, assenyala Moyano. “Per als ascensors dels centres comercials sí que hi ha hagut peces de recanvi i mà d’obra per reparar-los. Però moltes veïnes es veuen obligades a seguir tancades a casa, perquè no els hi han arreglat encara els ascensors i no es poden desplaçar per les escales”, denuncia la valenciana.

L’escala de prioritats governamental ha posat per damunt, fins i tot, un circuit de motociclisme, abans que les escoles, els centres sanitaris, els poliesportius o els parcs i les places dels pobles afectats. L’impacte emocional se suma a les dificultats econòmiques, les traves burocràtiques per accedir a unes ajudes escasses i que no arriben a cobrir el cost que suposa refer-se d’una catàstrofe així. Els espais de socialització i de garantia de drets continuen inaccessibles per a gran part del veïnat de l’Horta Sud. Davant d’aquesta inacció, de nou és el veïnat qui està posant l’esforç per recuperar casa seva, els seus barris i els seus drets, tal com estan demostrant els CLER, i totes les mobilitzacions ciutadanes massives que fa un any que surten al carrer per reclamar justícia, reparació i dignitat.

The post Un any després de la DANA a l’Horta Sud de València appeared first on ODG.