Aquest divendres durant el Consell de Ministres s’ha aprovat el mecanisme que permetrà a ACS cobrar els 1.350 milions de la indemnització pel tancament del projecte Castor. En nom d’Enagas, el govern emetrà drets de cobrament a trenta anys per aquest valor i els cedirà a la banca. Enagas canalitzarà l’operació i els bancs podran posteriorment vendre als mercats aquest deute (com amb el dèficit elèctric), o quedar-se’l als seus balanços, rebent en qualsevol cas una rendibilitat que probablement superi el 4%. La ciutadania serà qui finalment pagui aquest deute a través de la factura del gas.
Amb la mesura actual, dels escenaris possibles sobre els que s’ha especulat durant els últims mesos (assumir el deute des dels Pressupostos Generals, nacionalitzar les instal·lacions, negociar una quitança del deute, o iniciar el procés per a anul·lar-lo definitivament, segons la possibilitat que deixava oberta el Tribunal Suprem [1]), s’ha acabat escollint la pitjor opció per a la ciutadania: aquella que socialitza la totalitat d’aquest deute privat, i que a més obre la porta a que aquest segueixi creixent.
La història d’aquest deute il.legítim comença a finals dels anys 90, quan Escal UGS, participada en un 66,6% per ACS (l’empresa de Florentino Pérez, sense experiència en infraestructures gasistes) va convèncer al Govern de la utilitat d’aquest projecte perquè, de cara a convertir-se en país de trànsit del gas cap al centre i nord d’Europa, resultava més barat apostar per Castor que instal·lar tancs de gas a les regasificadores existents. Per a iniciar la construcció del projecte es va demanar un primer préstec a un consorci de 19 bancs, a pagar durant 7 anys. El 2013 es va refinançar aquest deute amb una emissió de Project Bonds (bons de projectes europeus) per valor de 1434 milions d’euros, aquest cop a amortitzar en 21,5 anys. 300 milions eren adquirits pel BEI, que assumia ésser l’últim en cobrar i que també aportava una línia de liquiditat a punt per a utilitzar-se si quelcom fallava. Enguany, la mesura aprovada comporta que el deute es (re)refinanciï i que es pagui a 30 anys, per part de la ciutadania. Durant aquestes tres dècades, però, no es mantindran intactes. El deute s’engreixarà, beneficiant als sectors gasista i financer que prenen part en l’operació, i ofegant la població consumidora de gas que el pagarà.
Si el govern espanyol hagués negociat rebaixar part del deute amb ACS, el BEI s’hagués encarregat de cobrir-ne la part restant amb els 200 milions d’euros de la línia de liquiditat. De nou, la ciutadania contribuent, aquest cop europea, hagués estat suportant el risc d’una operació financera que ja s’ha mostrat com a inviable i socialment injusta. Només una voluntat política ferma disposada a batallar contra ACS i contra les pròpies institucions públiques còmplices en el cas, farien pagar aquest deute als responsables.
Durant anys s’ha explicat ben poc del projecte Castor. S’ha mantingut la població de la zona desinformada i sota risc, s’ha marejat l’opinió pública amb balls de xifres, i tot s’ha acabat decidint entre els passadissos de Madrid, Brussel·les i la tribuna del Bernabéu. La suposada clàusula anti-Forentino no és cap favor a la ciutadania, sinó un detall distractor del que realment s’acaba d’aprovar: el vist i plau a un pagament d’un deute il·legítim que creix amb cada nova operació financera necessària per suportar-lo. Tot plegat per a un megaprojecte imposat i innecessari, que podria tornar-se a posar en funcionament quan el sistema gasista consideri. Això si, amb un manteniment de 100 milions d’euros l’any i amb el perill socio-ambiental que això comportaria.
Les circumstàncies en les que es va contraure aquest deute, la manera en com s’ha desenvolupat, així com els impactes generats pel projecte, porten a exigir que no s’assumeixi aquest deute des de la ciutadania, i que és faci un judici per a determinar-ne els responsables. Altres megainfraestructures fallides com els aeroports fantasma o autopistes que han d’ésser rescatades mostren una tendència que visibilitza que el projecte Castor no és un cas aïllat. Caldria doncs posar fi a mecanismes financers i a contractes abusius que encadenen el diner públic a compromisos amb els mercats i les empreses, i que ben lluny queden del bé comú.
[1] Segons la possibilitat que deixava oberta el Tribunal Suprem, que tot i sentenciar que l’article 14 de la concessió no era abusiu, no descartava “que la conducta dolosa o negligente de la empresa concesionaria pueda afectar o, incluso, anular en su caso el propio derecho a la compensación”