[Document complet]
Ambició climàtica insuficient, models de finançament que agreugen la crisi del deute i confiança cega en uns mercats que especulen amb l’emergència climàtica
La 26a Conferència de les parts (COP26) de les Nacions Unides pel Canvi Climàtic (UNFCCC) a Glasgow havia de ser un punt d’inflexió en la lluita institucional contra l’emergència climàtica. L’arribada de la pandèmia va provocar la seva suspensió i ara, a l’any 2021, se celebrarà en un context de recuperació econòmica que està fent créixer les emissions altra vegada.
Volem destacar els punts més rellevants que es debatran a la COP-26 i l’anàlisi crítica i les propostes de l’Observatori del Deute en la Globalització:
1. Ambició climàtica
Les contribucions nacionalment determinades (NDCs per les seves sigles en anglès) són plans que contenen accions, polítiques i objectius per la lluita contra el canvi climàtic en el context de l’Acord de París. Els primers plans es van presentar l’any 2015 i es va marcar l’any 2020 a la COP26 de Glasgow (prorrogat al 2021, última data 12/10/21) com a data per entregar un nou pla o revisar el passat. De moment grans contaminants com la Xina, Rússia o l’Índia no els han presentat.
Un recent informe sobre els NDCs ressalta que la suma de les contribucions de tots els països entregats fins avui suposaria un augment de les emissions amb efecte d’hivernacle pel 2030 del 16% i comportarien un increment de la temperatura de 2,7 graus.
La ciència, de la mà de l’IPCC, marca la necessitat de reducció del 45% pel 2030 per un escenari d’increment global de la temperatura d’1’5ºC i del 25% per un escenari de 2ºC, estarem parlant d’una bretxa o “manca d’ambició” del 41% pels 2ºC o del 61% pel 1,5ºC1.
Però l’ambició climàtica no es pot entendre només en termes d’indicadors quantitatius. L’ambició climàtica també s’ha de valorar en termes qualitatius d’actors, dinàmiques de poder i justícia social i ambiental.
Les institucions públiques, sobretot en el context europeu, associen de manera indestriable l’ambició climàtica a l’aprofundiment d’una agenda publicoprivada que posiciona les grans corporacions com a actors centrals de la transició ecològica. En el mateix sentit, s’aproven pactes verds com l’European Green Deal on el suposat pacte no té una contrapart social que faci de contrapès al poder corporatiu.
Un altre exemple de que l’ambició climàtica no es pot abordar només en termes quantitatius, és quan s’assegura que es possible un creixement verd. Nombrosos documents oficials de la UE esmenten que del 1990 al 2017 s’ha aconseguit reduir les emissions un 22% però només entre 2002 i 2019 es van multiplicar per quatre les importacions de la Xina.
2. Finançament climàtic
El finançament climàtic es refereix, principalment, al finançament que proporciona recursos als països en desenvolupament per abordar el canvi climàtic, principalment les accions de mitigació i adaptació.
Els països desenvolupats s’han compromès a mobilitzar fins a 100.000 milions de dòlars en finançament climàtic cada any a partir de 2020.
Problemes detectats:
• No s’arriba al 100.000 milions
L’anàlisi feta per l’OCDE indica que el 2019 només s’havia arribat a la xifra de 79.600 milions i que difícilment s’assoliran els 100.000 milions pel 2020.
• La majoria són préstecs.
Dos terços del finançament climàtic és en forma de préstecs i això fa augmentar el nivell d’endeutament dels “països en desenvolupament”.
• La majoria va a mitigació
Més d’un 60% del finançament es destina a mitigació – és a dir, la reducció de les emissions- però les necessitats de molts països del Sud estan relacionades amb l’adaptació, que seria la lluita contra els impactes que ja estan patint.
• És insuficient per fer front als desafiaments que han d’enfrontar els països del Sud Global
Podem comparar ordres de magnitud de mobilització de recursos en altres àmbits. Per exemple, els fons europeus Next Generation EU estan dotats amb 750.000 milions d’euros per 3 anys i només afavoririen als 27 estats membres. En el cas dels 100.000 milions de dòlars anuals del financament pel clima haurien d’arribar a més de 100 països.
• Actualment no hi ha un pressupost assignat al mecanisme de pèrdues i danys
El mecanisme de pèrdues i danys es refereix als danys que van més enllà d’allò al que ens podem adaptar “associats als impactes del canvi climàtic, inclosos els fenòmens meteoreològics extrems i els de generació lenta” .
3. El mercat de CO2
El plantejament de “reforma del mercat” o de crear “nous mecanismes de mercat” reforça un instrument que s’ha mostrat ineficaç per lluitar contra l’emergència climàtica. Ho demostra el continu creixement de les emissions a nivell global, les dinàmiques de CO2lonització1 amb els projectes dels MDN i, sobretot, perquè la seva pròpia lògica desvia l’atenció de la necessitat de canvis estructurals i vincula la lluita contra el canvi climàtic a l’especulació financera.
4. Propostes
– El reconeixement de l’existència d’un deute climàtic que el nord global deu al sud. Aquest reconeixement hauria de conduir a reparacions estructurals i financeres, inclòs el reconeixement d’obligacions financeres climàtiques i la cancel·lació del deute, així com la restauració ecològica, l’eliminació gradual dels subsidis als combustibles fòssils, la fi de l’extractivisme i el canvi a modes de producció, distribució i consum descarbonitzats.
– El lliurament urgent de finançament climàtic nou i addicional, que no generi deute, més enllà de l’objectiu no complert de 100.000 milions de dòlars per any, que sigui suficient i respongui a les necessitats de mitigació, adaptació i pèrdues i danys climàtic dels pobles i comunitats del sud Global. El finançament climàtic també ha de ser públic i desemborsat per a programes i projectes públics enlloc d’iniciatives privades amb fins de lucre o associacions publicoprivades.
– Un mecanisme automàtic per a la suspensió de pagaments del deute, cancel·lació i reestructuració de deute, que cobreix a prestadors públics i privats, després d’esdeveniments climàtics extrems, a més de l’accés immediat a recursos no generadors de deute per cobrir pèrdues i danys. Un desastre relacionat amb un perill meteorològic, climàtic o hídric ha passat diàriament de mitjana en els últims 50 anys – matant a 115 persones i causant US $ 202 milions en pèrdues diàries. Els governs del nord global han d’establir un mecanisme addicional i separat per pèrdues i danys en reconeixement de la seva responsabilitat de causar l’augment de la freqüència i gravetat d’aquests esdeveniments extrems.
– L’ambició climàtica hauria de reforçar allò públic i comunitari garantint que les accions que se’n deriven estan sota el seu control i no de les corporacions que són causants de la situació i han jugat un paper històric de negació del problema. Per això cal impulsar un altre tipus de col·laboracions que facilitin una agenda publicocomunitària per habitatge social, producció agroecològica, reindustrialització verda, comunitats energètiques, etc.
– Els horitzons 2030 i 2050 han de tenir nous marcs d’acció com els ecofeminismes i el decreixement, i les propostes que se’n deriven, com són la defensa dels comuns, les sobiranies i els drets col·lectius socials en equilibri amb el medi. El capitalisme fòssil s’ha mostrat incapaç de trobar veritables solucions a l’emergència climàtica. Per tant, és el moment de construir escenaris futurs on es qüestioni el model econòmic i es representi la importància dels límits biofísics, del treball reproductiu i de cures, i la garantia dels drets socials per a totes.
Podeu descarregar el document complet aquí.