En aquest article analitzem les polítiques de transició verda del govern brasiler enfoncant-nos en l’extracció de terres rares i la producció d’hidrogen verd.
El Brasil és un actor estratègic per a la transició verda a escala global. Actualment, produeix el 92 % del niobi mundial, un mineral catalogat com a crític per la UE, i es calcula que alberga al voltant del 23 % de les reserves mundials de terres rares. A banda, l’elevada producció d’energies renovables, principalment provinent de les centrals hidroelèctriques, ha posicionat el país com a potencial productor i exportador d’hidrogen verd, i ha despertat l’interès de la Unió Europea. El govern brasiler també s’ha mostrat favorable als mercats de carboni com a oportunitat per obtenir finançament, tot i la dubtosa contribució efectiva a la reducció d’emissions.
A la Convenció de Rio del 1992 es va crear el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (CMNUCC), que és l’organisme que promou la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, o la Conferència de les Parts (COP, per les sigles en anglès). Aquest any, el Brasil presideix la COP30 i ha designat Belém do Pará per ser-ne la ciutat amfitriona. Belém es troba al mig de l’Amazones, un dels territoris amb més biodiversitat del planeta i que pateix l’extractivisme i la desforestació des de fa segles. Governat per Lula da Silva, el país vol desmarcar-se de les presidències de les COP anteriors i demostrar la seva ambició climàtica, alhora que no renuncia a impulsar nous projectes d’extracció de petroli en territori brasiler. De fet, fa poc ha demanat l’adhesió del país a l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP+). Una altra dada rellevant és que després de tres anys celebrant les COP en països petroliers amb règims autoritaris i molt restrictius amb la societat civil, enguany la cimera es farà en un país en què es preveu una àmplia mobilització social.
En aquest article, s’analitzen dos elements centrals en les polítiques de transició verda del govern brasiler i els interessos estrangers al país: la mineria de terres rares i la producció d’hidrogen verd.
Les terres rares són cada vegada més presents en la disputa geopolítica global, perquè són fonamentals per a la fabricació de moltes tecnologies relacionades amb la transició verda, la digitalització i la indústria militar. Es tracta de disset elements de la taula periòdica que s’agrupen sota aquest nom per la similitud de les seves propietats magnètiques i conductives. Contràriament al que pugui semblar, són bastant abundants. L’atribut «rares» fa referència a la dificultat d’obtenir-les en estat pur, és a dir, que calen complexos processos químics per separar-les. Es van començar a fer servir de manera àmplia per a la il·luminació de grans àrees industrials, però en l’actualitat tenen multiplicitat d’usos i les trobem en la majoria de tecnologies emprades en el dia a dia. En petites quantitats poden produir resultats únics quan s’afegeixen a altres materials i, fins i tot, poden substituir minerals crítics en la producció d’algunes tecnologies. D’una banda, dispositius digitals com els mòbils, els discs durs i els cables de fibra òptica necessiten terres rares per funcionar. D’altra banda, també s’usen en algunes de les tecnologies «verdes» com les turbines eòliques, el vehicle elèctric i certs tipus de panells solars. Ara bé, també es fan servir en la indústria fòssil: per a la fabricació de cotxes de combustió i refineria de petroli, així com en aparells militars com drons, míssils i bombes «intel·ligents». Per tot plegat, es preveu que la demanda d’aquests minerals augmenti exponencialment en els propers anys, i tenir-ne el control promet poder polític i econòmic.
En el cas de l’hidrogen, és un vector energètic que s’utilitza per a diferents processos industrials, sobretot en el refinament del petroli i en la producció de fertilitzants químics. La descarbonització d’aquests sectors passa per la substitució de l’hidrogen gris —que s’empra actualment i es produeix mitjançant gas fòssil— per hidrogen verd, que s’obté separant els àtoms d’hidrogen i d’oxigen d’una molècula d’aigua amb electricitat que ha estat produïda per energies renovables. Així mateix, cal tenir en compte que la indústria fòssil és una de les principals interessades en el desenvolupament del mercat de l’hidrogen verd en l’àmbit global, ja que permet mantenir l’actual model energètic centralitzat i basat en grans projectes promoguts per grans empreses, i l’agroindústria podria seguir impulsant un model alimentari industrial a gran escala. A més, hi ha altres sectors industrials, com la siderúrgia i la metal·lúrgia, que també fan servir hidrogen en els processos de fabricació i que es preveu que guanyin pes en un context de transició energètica basada en les tecnologies d’energies renovables.