Publiquem l’estudi ‘Capitalisme verd i vulneracions de drets humans: Desplaçament forçat al Perú, al Senegal i al Marroc i Sàhara occidental’, elaborat per l’investigador Alfons Pérez i en David Felix Azemar de l’ODG, en col·laboració amb la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR).
Analitza com les mateixes solucions a la crisi climàtica del capitalisme verd poden amplificar el desplaçament de les comunitats empobrides del Sud global. A més, també s’explora l’impacte de l’auge de l’extrema dreta i el negacionisme climàtic en l’aprofundiment i acceleració dels efectes de l’emergència climàtica i, breument, quin rol té la ciutat de Barcelona.
El capitalisme com a sistema econòmic i polític d’organització social no només ha generat un augment de la temperatura global i ha desestabilitzat els patrons hidrometeorològics, sinó que les seves lògiques de mercat també han disparat la desigualtat, la violència i la depredació del medi ambient. Emergeix un renovat capitalisme verd que pretén estabilitzar l’amenaça climàtica a través d’innovacions tecnològiques que amaguen l’espoli dels béns comuns i la despossessió de terres de les comunitats més vulnerables, majoritàriament als territoris del Sud global, on es concentren gran part dels minerals necessaris per a la fabricació de les anomenades tecnologies netes.
Aquesta transició cap a la descarbonització dels sistemes productius es basa en mecanismes que mantenen les estructures de poder dels països i institucions dominants, i beneficien els interessos corporatius i els sectors més benestants de les societats del Nord global, externalitzant-ne els costos als territoris de producció o extracció, considerats zones de sacrifici. Aquestes zones concentren degradació ambiental, contaminació, desforestació, problemes de salut de les poblacions locals, desaparició d’espècies natives i vulneracions de drets humans. Addicionalment, sotmeten a les comunitats afectades a models de desenvolupament basats en lògiques de mercat, contraris a les seves pràctiques tradicionals i al seu sentit identitari, impedint el seu accés i ús sostenible dels béns comuns i condemnant-les a una situació de pobresa sistèmica.
Considerem que és essencial visibilitzar la complicitat i la responsabilitat dels països del Nord global en les vulneracions de drets ambientals arreu del món, a través d’una demanda de recursos i uns patrons de consum desorbitats, així com pel poder excessiu i la influència que exerceixen en institucions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, entre altres. En aquest entramat pervers de colonització atmosfèrica i neocolonialisme verd, un dels costos més visibles és l’increment en la freqüència i complexitat de les dinàmiques de desplaçament de les poblacions afectades, tant pels impactes sobtats i de generació lenta de l’emergència climàtica com per l’aprofundiment i expansió de pràctiques extractives que obeeixen les noves exigències i oportunitats d’acumulació de capital dins la transició verda.
Desplaçament forçat i capitalisme verd a quatre territoris del Sud Global: Marroc i Sàhara Occidental, Senegal i Perú
Com s’explica a l’informe, i tal com resumeix la CCAR en el seu web, els quatre territoris explorats tenen casuístiques amb similituds i particularitats:
- El Perú és el segon país productiu de coure a escala mundial. L’extractivisme verd a través de l’explotació minera amplifica els conflictes socioambientals del territori, contribuint als desplaçaments forçats i a la vulneració del dret al territori de les comunitats indígenes. Hi ha 117 conflictes socioambientals (la majoria relacionats amb la mineria), els quals han causat 58 assassinats en els últims 11 anys (51% de les persones assassinades eren indígenes).
- En el cas del Senegal, l’impacte de la desertificació es combina amb la sobrepesca industrial, que desmantella els mitjans de vida tradicionals de les comunitats rurals i pesqueres. El 15% de la població viu directament de la pesca. En els últims 40 anys s’han signat acords amb empreses i Estats Europeus que permeten la captura a les costes senegaleses, el 20% de les quals es fan de manera il·legal. Això empeny a milers de persones a desplaçar-se cap a les ciutats o posar en risc la seva vida al mar per arribar a un territori que els permeti tenir una vida digna.
- Al Marroc, la implementació de grans projectes d’energies renovables, com els parcs eòlics i solars, es fa sense el consentiment explícit del poble sahrauí, perpetuant un sistema d’ocupació il·legal del Sàhara Occidental. És un dels territoris més afectats per les conseqüències de la degradació mediambiental pel canvi climàtic, sobretot per les grans sequeres. Es calcula que l’any 2050 hi haurà 17 milions de persones desplaçades forçosament. Es mou en una dinàmica neocolonial bidireccional: es troba subjugat a les imposicions del nord global i perpetua l’ocupació i l’espoli il·legal de recursos sahrauís.
L’estudi no passa per alt els impactes de l’auge de l’ultradreta a escala global, i com els postulats negacionistes climàtics i antimigratoris van agafats de la mà amb els desastres ecològics que causen moviments forçosos de població en el Sud Global. Alhora, també fa una anàlisi de la situació local de Barcelona, com un exemple de ciutat que reprodueix el patró consumista del Nord Global, cronificant les desigualtats i generant vulneracions de drets ambientals i humans.