Algèria va ser testimoni d’una rebel·lió popular contra el fracking que va durar cinc mesos en 2015. Els pobles del Sàhara algerià, una zona rica en petroli i gas natural, es van alçar i desenes de milers de persones van desafiar els plans de les autoritats i multinacionals per a l’extracció del gas d’esquist per fractura hidràulica al país. Aquest aixecament popular s’ha de situar en un context d’exclusió econòmica i de saqueig de recursos en benefici d’una elit corrupta i de les multinacionals depredadores, els que estan disposades a sacrificar els drets humans i ecosistemes sencers per l’acumulació de guanys.
Ja, en els anys 90, BP, Total i Arc van signar contractes a Algèria de milers de milions de dòlars, pocs anys després del cop militar de 1992 que va cancel·lar les primeres eleccions multipartidarias a Algèria des de la seva independència del colonialisme francès. Al novembre de 1996 es va obrir un nou gasoducte Maghreb-Europa, per subministrar a la UE, travessant l’Estat espanyol i Portugal. Aquests contractes es van signar enmig d’una brutal guerra civil, d’una violència sistemàtica tant per part del govern com dels fonamentalistes
islàmics.
Aquestes signatures van proporcionar el marc de la relació de la UE amb Algèria dels últims 20 anys i segueixen donant-li forma en el context actual d’impunitat, repressió i corrupció. L’entusiasme per entrar a Algèria en els anys 90, tot i la violència de l’estat algerià en aquell moment, posa en evidència les prioritats de la UE. La UE i les seves multinacionals van afavorir els seus propis interessos i van consentir la Guerra Bruta del règim algerià en els anys 90. Aquesta actitud perdura des de llavors.
La UE considera a Algèria com un soci estratègic a causa dels seus recursos de petroli i gas natural. Amb l’esgotament de les reserves de gas del mar del Nord i la crisi a Ucraïna, es va establir com una prioritat econòmica i estratègica per a la UE el garantir l’accés al gas algerià; això explica per què aquest país juga un paper tan important en la política energètica de la UE.
Aquesta política energètica té com a propòsit atrapar el gas natural d’Àfrica del Nord a la xarxa energètica europea, i està altament influenciat pels interessos de la producció d’armes i combustibles fòssils. Com a resultat, la Comissió Europea promociona un ‘pla d’acció de diplomàcia energètica’ per diversificar les fonts de subministrament de gas natural per a la UE, amb plans per explotar les enormes reserves algerianes encara sense perforar, i l’estratègia integral de gas natural liquat (GNL). Tot això és un eufemisme per als agressius intents de la UE per acaparar més gas natural algerià (convencional o no convencional) obviant la voluntat dels pobles d’Algèria i, en el cas del gas d’esquist, els seus reclams i les seves preocupacions per l’aigua i el medi ambient.
Avui en dia, un règim caduc i un president fràgil governen Algèria, aferrant-se al poder i atacant als que exigeixen una democràcia o desafien la corrupció. Però els governs de la UE persisteixen a ignorar als moviments socials i la societat civil a Algèria, i opten per festejar al règim algerià.
Aquest informe argumenta que la Política Exterior Energètica de la UE prioritza els interessos de les corporacions de combustibles fòssils i l’adquisició de les reserves algerianes de gas natural, per sobre dels drets humans o la sobirania del poble.
[Versió en català encara no disponible]
Autors:
Hamza Hamouchene
Alfons Pérez