Brasil té un percentatge important de les reserves mundials d’aquests minerals, fet que el situa com un actor estratègic en la nova geopolítica verda i militar global, ja que actualment tot el món depèn de les terres rares que s’extreuen i es processen a Xina. Catalão és un territori de sacrifici, però no un territori abandonat: la comunitat local planta cara de nou a l’extractivisme.
Ens aturem prop d’un pe de manga (un fruiter) majestuós ubicat sota l’ombra d’una gran escombrera, una muntanya formada pels residus de la mina acumulats durant més de 50 anys. Recollim uns mangos dolços, abundants, que han criat a més de cinc generacions de criatures. El Marcos José de Oliveira ens relata les expulsions, els desplaçaments, amb una dignitat seria, de pagès il·lustrat, de militant que ja va de tornada. Massa sol davant de dues megacorporacions, la estatunidenca Mosaic Fertilizantes i la xinesa China Molybdenum Company (CMOC), però també amb una xarxa de complicitats dins i fora la portela.
La portela, ens diu, és la tanca que defineix els límits de la comunitat. La tanca que fa uns anys van esbotzar les màquines, àvides de negoci i cegues a unes vaques que pastaven tranquil·les. I, per culpa d’aquelles màquines de les mineres, les vaques van acabar a la carretera i amenaçades de mort per unes institucions que mai no en volen saber res dels conflictes pel territori.
Les seves vaques, però sobretot les normes bàsiques esbotzades —”si trenques una tanca, t’atures i l’arregles, sempre s’ha fet així”, ens explica— i la ineptitud institucional, van impulsar al Marcos a actuar. Es va plantar al costat de la carretera, on va acampar durant diverses setmanes. El seu ramat, el seu mitjà de vida, les normes comunitàries, la dignitat camperola, ja no serien invisibles. Un doctorand urbà, el Ricardo Assis, aclaparat per la magnitud de la destrucció minera, i envalentonat per la dignitat pagesa el va acompanyar.
15 Anys després ens ensenyen la creu que marca el lloc de l’acampada. La voracitat minera encara no ha arribat fins aquí, però una de les noves muntanyes de residus extrets des del forat d’una de les dues mines que defineixen el territori ens amenaça des de l’altra banda del camí, recordant-nos que això no para, que no hi ha límits pel capital. I, per si no n’hi havia prou amb l’extracció de niobi i fosfats, necessaris per la industria militar i per l’agroindustria, ara també han descobert que poden extreure terres rares, un tipus de minerals considerats crítics, que són imprescindibles per impulsar l’anomenada transició verda i també per la tecnologia militar.