Pactes Verds en temps de pandèmies

Encara no ens havíem recuperat de la crisi financera del 2008 quan, de manera totalment inesperada, un virus microscòpic i obstinadament contagiós va irrompre en les nostres vides i es va propagar pel món a través dels canals teixits per la globalització. El seu impacte en l’economia ha estat sever, però culpar de tot la COVID-19 seria massa fàcil. La pandèmia ha accelerat l’arribada d’un nou cicle de crisi que mai no va desaparèixer del tot i que s’entrellaça i s’amplifica amb altres reptes globals del segle XXI.

Cada vegada més, podem trobar més coincidència en el diagnòstic entre la classe política. I és que la ciència pressiona. D’una banda, declara que estem a prop del col·lapse ecològic, amb un augment continuat de les emissions de CO2 i amb la pèrdua massiva de biodiversitat. D’altra banda, certifica que l’avanç de l’activitat humana en els ecosistemes facilita el salt de virus d’animals a la nostra espècie, com ha passat amb la COVID-19. Amb aquests arguments, és difícil no reconèixer que alguna responsabilitat deu tenir el model econòmic i els seus màxims beneficiaris.

Sota l’assumpció d’aquesta situació crítica ara acrescuda per la pandèmia, van néixer, fa poc més d’un any, nombroses propostes institucionals que plantejaven programes de reformes de l’economia. El concepte que les aglutina és el Green New Deal (Pactes Verds), un corrent dinàmic que ha estat percebut com una finestra d’oportunitat per fer visibles altres pactes verds de naturalesa, origen, enfocament i profunditat ben diversos. Tant és així que podem trobar posicions neoliberals i neokeynesianes, com el Pacte Verd Europeu, posicions progressistes dels demòcrates als EUA, protagonitzades per Alexandra Ocasio-Cortez, coalicions d’activistes i investigadors europeus que van publicar el Nou Pacte Verd per a Europa, organitzacions llatinoamericanes postextractivistes que han impulsat el Pacte Ecosocial del Sud o pactes verds feministes que tracen les seves demandes des de l’ecofeminisme.

L’arribada de la pandèmia a Europa, en comptes de fer callar les polítiques verdes de les institucions, ha establert una “relació virtuosa” entre elles: el Pacte Verd Europeu ha passat a ser el marc de referència per a la recuperació econòmica. El pacte era cridat a ser la nova estratègia de creixement d’una economia verda i digital que ressituarà la Unió Europea com un actor més protagonista de l’escenari global. Doncs bé, la pandèmia, en comptes de subordinar aquest pla, l’ha projectat al capdamunt de les agendes polítiques; però els seus problemes i controvèrsies associades emergeixen amb més força: creixement verd sota el supòsit que es pot créixer i, a la vegada, reduir dràsticament el consum i les emissions; extractivisme per a la transformació tecnològica sense importar massa la seva viabilitat biofísica o els impactes en comunitats del Sud global; ocupació sota una digitalització que masculinitza el treball i que vol més màquines i menys persones, i una recuperació verda amb instruments com el Next Generation EU, carregat de milers de milions de diners públics, que està ampliant el “consens verd” de les grans corporacions per l’oportunitat que ofereix per transformar el seu model de negoci.

Davant d’aquesta situació, caldria preguntar-nos què podem fer. Sembla lògic pensar que és el moment de connectar-nos més i millor, teixir xarxa i generar fronts comuns des de la diversitat. És important abordar temes de fons i complexos, com la desmercantilització, la despatriarcalització i la descolonització de les nostres pràctiques i imaginaris, sota la construcció o no d’un pacte verd que ens serveixi com a element tàctic. Però també convocar-nos per entrar a debatre temes que preocupen la gent; segurament els dos més rellevants són, ara mateix, la salut i el treball.