La percepció que tenim d’Europa des de la seva perifèria ha patit un canvi. Hem vist com el projecte de la Unió Europea (UE) es transformava en una trampa mortal de difícil sortida i com les polítiques d’institucions com el Banc Central Europeu (BCE) i la Comissió Europea semblen anar contra els seus habitants en nom del control estricte del dèficit i del deute.
La UE ha resultat un projecte dels grans capitals, allunyat de la unió dels pobles que se’ns va vendre: sempre ha afavorit les elits d’Europa Central, especialment Alemanya. La moneda única i l’eliminació de les fronteres als capitals, han agreujat les diferències entre nacions exportadores (Alemanya) i importadores.
El Tractat de Maastricht ja ens deixava al servei dels capitals. Els criteris de convergència limitaven el deute públic a un 60% del PIB i el dèficit a un 3%. França o Alemanya els han incomplert sistemàticament, però han servit d’excusa per intervenir Espanya, Irlanda, Portugal o Grècia. El Tractat va prohibir que el BCE financés directament els estats, així que injectava capital a la banca europea, a un 1% d’interès o menys, per finançar els estats amb interessos molt superiors (més d’un 5% a Espanya).
Un guany garantit per a la banca privada que, malgrat tot, s’ha endeutat. Als estats perifèrics, sense mecanismes per a la devaluació de la moneda o el control sobre els capitals, obligats a endeutar-nos per rescatar la banca de la fallida, només se’ns ofereix una sortida: la seva austeritat. Hem de retallar en despeses de primera necessitat, vendre patrimoni públic, acomiadar funcionaris o apujar impostos sobre les rendes del treball, a més de dur a terme reformes estructurals precaritzadores que inclouen convertir el pagament del deute en un deure prioritari i constitucional, tot en nom de la competitivitat.
Aquestes polítiques europees deterioren les condicions de vida de la població i ens endeuten cada dia més. Quina és la solució que se’ns ofereix? Continuar endeutant-nos, retallant i privatitzant el patrimoni comú per pagar un deute impagable. Tot això només pren sentit si entenem el deute com un mecanisme per espoliar la població, per arrabassar-nos els nostres recursos com ja s’ha fet al Sud Global. Si realment volem una Europa dels pobles hem de fer front a aquesta Europa dels capitals i teixir aliances per a l’impagament del deute il·legítim.
El problema del deute privat espanyol
Tot i que no és fàcil conèixer l’import exacte del volum de deute espanyol, a poc a poc en traiem l’aigua clara. El deute de l’economia espanyola (administracions públiques, empreses, bancs i famílies) ha crescut fins als 4.136.943M€ (milions d’euros), el 404% del PIB. És a dir, calen quatre vegades el que produeix la nostra economia real o 88.757€ per habitant per cancel·lar-lo. Si distingim el deute per sectors, veiem que el públic (el 28% del total) s’ha duplicat des de l’inici de la crisi financera el 2008. Això es deu, en gran part, a haver assumit el deute privat del sector bancari, rescat inclòs. Mentre el deute d’empreses no financeres i institucions financeres es redueix significativament, el de les famílies es manté. Si analitzem la composició del deute públic veurem que destaca el de l’administració central amb un 75% del total, molt per sobre d’altres subsectors: comunitats autònomes, corporacions locals (ajuntaments i diputacions) i administracions de la Seguretat Social. Per cancel·lar el deute públic caldria pagar uns 25.000€ per habitant. A una família de 4 persones els suposaria uns 100.000€, és a dir, 8.333€ mensuals durant un any.
No només és preocupant el deute directe públic. L’estat té, arrel del rescat, deutes indirectes i ocults amb el sector bancari que podrien transformar-se en deute directe. S’han assumit compromisos d’avals per valor de 334.450M€ i 818.225M€ en deute ocult (aval implícit de l’estat a dipòsits bancaris, garanties del frob en privatitzacions i esquemes de protecció d’actius). Els compromisos indirectes amb els bancs equivalen al total del deute públic a desembre de 2013.
El fort augment de deute privat entre 2000 i 2013 es deu sobretot a les institucions financeres i a empreses no financeres. Les primeres es van endeutar un 780% més entre 2001 i 2008, any de màxim auge. Aquell any el deute de les entitats financeres representava el 35% del total de deute privat; el deute d’empreses no financeres, el 38%; i el deute familiar, el 27%. El 2013, aquests percentatges quasi no han variat.
El deute de les famílies es multiplicà per 2,46 entre l’any 2001 i el 2013, i el percentatge del deute familiar que representa el deute hipotecari va passar del 66,79% el 2001 al 76,99% el 2012, degut al context de bombolla immobiliària. L’endeutament d’empreses no financeres es va multiplicar per 2,95 entre 2001 i 2008, i des d’aleshores s’ha reduït. Per sectors, el percentatge més alt correspon al sector de la construcció, superior al 60%, seguit del d’informació i telecomunicacions.
L’espiral del deute català
Si les administracions de l’estat són opaques, no ho és menys la Generalitat que, tot i haver estrenat una web de transparència, no dóna informació de qui són els nostres creditors. Cal recórrer als informes en anglès per a inversors estrangers per saber la composició dels creditors: el 22% correspon a préstecs de bancs; i el 47% restant a d’altres préstecs i mecanismes de liquiditat com l’ico, el fla o el Pla de Pagament de Proveïdors.
Les polítiques econòmiques aplicades aquí no disten de les que marca el govern espanyol i el seu resultat és el mateix: el deute català va anar augmentant amb el tripartit (15.776M€ el 2007 i 34.697M€ el 2010) i ha continuat fent-ho sota el govern de CiU fins a arribar a 57.724M€ el 2013.
Pel que fa a la política pressupostària ens tornem a trobar amb les mateixes solucions: política fiscal regressiva, privatitzacions, endeutament de sectors clau com la sanitat o les universitats, corrupció… Dia rere dia es polaritza més la riquesa i es perpetuen els efectes nefastos de les polítiques d’austeritat en la població ja que la despesa per habitant ja ha retrocedit fins a nivells de 10 anys enrere. Si ens fixem en els comptes per al 2014 veurem que els tributs que depenen exclusivament de la Generalitat –com per exemple l’impost de successions i donacions o l’impost de patrimoni– es redueixen en 27,6M€ respecte del 2013. Quant a la despesa social, comparada amb la despesa de 2.077M€ en interessos de deute per a aquest any, veiem que en Educació només s’hi inverteix el doble (4.147,4M€); en Salut, quatre vegades aquest import (8.216,2M€); i en Economia i Coneixement, que inclou universitats, tan sols la meitat (1.032,6M€).
Fer front als interessos del deute ha suposat una retallada de la despesa pública en 2.000M€ anuals, que enguany es materialitzarà amb la venda de patrimoni i privatitzacions per valor de 2.294M€. A banda d’aquest augment d’interessos cal tenir en compte que si els venciments de deute de la Generalitat de 2013 han estat d’uns 2.000M€, a 2014 serà de 5.726M€.
L’Auditoria Ciutadana, eina per al canvi
El deute és una epidèmia inherent al sistema econòmic capitalista que impregna tots els estaments i institucions, ja sigui a nivell internacional, nacional o municipal. És un mecanisme polític de dominació de les persones i dels pobles per imposar mesures neoliberals. És per això que la nostra resposta ha de ser política: cal un canvi de model social i econòmic que ens permeti alliberar-nos del jou del deute i construir una societat basada en una economia més justa, que persegueixi el bé comú, destinada a les persones i no al capital.
Sobren els indicis que una bona part d’aquest deute és il·legítim, que no ens correspon a la ciutadania pagar-lo: cal denunciar-ne els responsables i exigir-los responsabilitats. La nostra proposta és dur a terme una Auditoria Ciutadana del deute com a procés d’empoderament per al canvi; com a eina perquè entre totes decidim quins deutes són il·legítims i n’exigim el No Pagament. No és una eina nova, hi ha experiències al Sud que ens han inspirat per arrencar un procés d’auditoria transversal i obert, des de la ciutadania, per aconseguir que entre totes entenguem com hem arribat fins aquí i quins són els mecanismes a evitar en el futur per a no seguir aplicant la recepta neoliberal. L’Auditoria Ciutadana ha de permetre crear espais d’aprenentatge col·lectiu i de pràctica de metodologia participativa, des d’on lluitar per la transparència, la justícia social i la democràcia real.
El deute és un mal transversal que està al darrere del atacs que vivim, i l’Auditoria Ciutadana ha de ser la suma de processos a diferents nivells i en àmbits diversos i/o des d’òptiques complementàries: econòmica, sectorials (energètic, educatiu, sanitari…), de gènere o ecològica. Cal destapar les dinàmiques perverses i els mals funcionaments a nivells i en àmbits molt diversos, contribuint tant a la denúncia d›aquestes com a la construcció d’alternatives noves i millors.