Davant la narrativa del col·lapse com una distopia inevitable, la capacitat de somiar col·lectivament altres futurs possibles. Poema traduït a partir de ‘La línea curva’ per al Fòrum per la Transició Ecosocial, organitzat per la XES, l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona Còopolis i l’ODG.
Ens situem en un moment de cruïlla de camins. El futur dependrà de com fem front als efectes de la crisi climàtica i a l’esgotament de recursos materials i energètics. De com de prioritàries i radicals siguin les mesures de mitigació per contenir la crisi climàtica. De si predominarà la lògica del mercat o del bé comú a l’hora d’efectuar les transformacions necessàries. Per tant, la disputa del futur se centra en com efectuem la transició ecològica avui. El que fem avui repercutirà en el demà.
Avui ens situem en l’anomenada “transició verda”, liderada pels estats en aliança amb les grans corporacions, basada en una transformació tecnològica de gran escala (electrificació del transport, acceleració de les energies renovables, digitalització, etc.) que intensifica les lògiques extractivistes i perpetua el paradigma del creixement econòmic. Una transició, a més, que és físicament inviable, ja que topa amb els límits biofisics de la Terra, com l’esgotament dels minerals.
En el marc del Fòrum per la Transició Ecosocial, celebrat a Barcelona aquest febrer, Adriana Bertran Anía fa una proposta de poesia escènica, interpretant en català el poema ‘La línea curva’. El fòrum ha comptat amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
