Prendre’ns seriosament l’emergència climàtica i els seus efectes implica qüestionar i transformar els fonaments de l’economia capitalista a la vegada que ens preparem per les emergències que vindran. Saber com respondre-hi en el marc d’una Transició Ecosocial Justa és un deure pendent.
La catàstrofe produïda a València el passat 29 d’octubre posa en evidència la falta de preparació per respondre als efectes de l’emergència climàtica i les dramàtiques conseqüències de la falta de previsió. Però també evidencia un model amb mirada curt-terminista que prioritza l’acumulació de beneficis econòmics i que ha construït els seus fonaments d’esquena a la natura.
Parlem d’inacció en els moments previs a la tempesta quan, tot i les alertes emeses per Aemet i la confederació hidrogràfica del Xúquer, no es prenen les mesures de prevenció necessàries, així com en els moments immediatament posteriors, quan els serveis d’emergència tarden a desplegar-se agreujant encara més la tragèdia. Però també d’una previsió que hagués hagut de produir-se molt abans, per anticipar-se a les amenaces que suposa el canvi climàtic per un territori exposat de forma històrica al fenomen de les DANA. Un fenomen que ara, amb un Mediterrani sobreescalfat, s’agreuja i encara es farà més recurrent i potent.
Si d’alguna cosa han de servir aquests fets és per obrir-nos els ulls i veure la realitat del que suposa l’emergència climàtica, els efectes de la qual, no ho oblidem, ja es veuen per tot el món i ja acumulen moltes més víctimes (només en l’últim any podem sumar les inundacions de Brasil, Afganistan i l’Índia, entre moltes altres). El canvi climàtic, sumat a la urbanització descontrolada promoguda per interessos especulatius, ens posa en perill, especialment als barris i territoris més populars.
Les organitzacions firmants volem expressar la nostra preocupació i intenció de seguir treballant en tres eixos fonamentals:
1. Restauració i reparació des d’una lògica de justícia climàtica i feminista: restaurar i reparar un territori devastat, com són ara mateix els 75 pobles afectats directament a la província de València (sense oblidar altres zones que també s’han vist impactades), suposa assumir una sèrie de prioritats. Òbviament, la primera ha de ser el rescat de les víctimes i assegurar que tota la població es troba fora de perill el més aviat possible; i seguit d’això, garantir l’accés a necessitats bàsiques a les zones més afectades. Però una vegada passada la urgència més immediata, fa falta garantir una restauració i reparació integral.
Assumir la lògica de la justícia climàtica i feminista suposa reconèixer a totes les persones i ecosistemes afectats com a víctimes d’una crisi ecològica que ens incumbeix a totes i que, per tant, ens interpel·la a buscar solucions conjuntes. Més concretament, caldrà garantir, en primer lloc, reparacions materials i simbòliques a totes les afectades, sense oblidar a aquelles que ja es trobaven en una situació més vulnerable i que difícilment rebran indemnitzacions pels canals oficials, o les que no tenen una xarxa que puga donar un suport més immediat. També és important el suport emocional i treballar des d’una perspectiva de construcció de memòria col·lectiva que ajude a processar la tragèdia i a donar-li un sentit col·lectiu i polític.
A més, caldrà plantejar una restauració ecoterritorial, amb participació de la població local, que tinga en compte totes les necessitats de la població així com la recuperació d’ecosistemes vulnerables com són l’Albufera i l’Horta de València, eliminant també altres amenaces com l’ampliació del port. És fonamental que la reconstrucció quede en mans d’empreses públiques i locals, per evitar que grans constructores aprofiten la tragèdia per enriquir-se.
2. Depuració de responsabilitats polítiques i empresarials: les xifres oficials parlen de 220 persones mortes (a 7 de novembre), a més de les que encara estan desaparegudes. Aquestes pèrdues s’han degut, en part, a les decisions polítiques i empresarials que, tot i l’alt risc d’inundacions, van decidir seguir operant amb normalitat i no van reaccionar a les primeres hores de les inundacions, que són decisives. Caldrà determinar si hi ha hagut negligències en la prevenció i gestió de l’emergència i garantir un procés de transparència que obligue a rendir comptes als responsables, políticament i, si procedeix, també judicialment. Recordem que una de les primeres mesures preses pel govern valencià va ser suprimir l’Unitat Valenciana d’Emergències, en un clar gest de negacionisme climàtic. Parlem del President Mazón i de la resta de responsables de la Generalitat Valenciana, però també de totes les empreses que, malgrat l’alarma, van obligar a les seues plantilles a seguir treballant.
La demanda de responsabilitats hauria d’estendre’s a tots els responsables de la inacció climàtica, que malgrat els compromisos de l’Acord de París, seguixen sense reduir les emissions d’efecte hivernacle. Per tant, necessitem buscar vies -ja siga des de la justícia formal, com des d’altres àmbits d’incidència- per obligar a prendre mesures dràstiques a les grans empreses contaminants i als Estats que seguixen sense prendre les mesures necessàries.
3. Adaptació i prevenció de cara a futures emergències per reduir-ne els riscs: Aquests dies hem pogut constatar la greu falta de preparació per respondre a situacions d’emergència climàtica. La situació ha superat a les institucions, i ja siga per incapacitat, negligència o per càlculs polítics, han actuat tard i malament. Aquesta inacció ha obligat a voluntaris i voluntàries a reaccionar ràpidament i amb els seus propis recursos, així com a canalitzar ajuda a través d’organitzacions socials i espais veïnals. Necessitarem més temps per processar tot el que ha passat, però d’entrada reconeixem que cal donar molta més importància a l’àmbit de l’adaptació i prevenció d’emergències en l’agenda de la transició ecosocial. Caldrà desenvolupar plans urbanístics que incorporen aquests riscos i eviten construir infraestructures en terrenys inundables, així com replantejar les ja construïdes.També serà crucial recuperar zones naturals que permetien absorbir i frenar la velocitat de l’aigua en cas d’aiguats.
Pel que fa a la reacció durant l’emergència apostem per una resposta públic-comunitària, que reconega els serveis d’emergències com a peces clau d’un marc de serveis públics integral, ampliant el seu finançament i desvinculant-los de l’exèrcit. Però també des de les organitzacions socials, ecologistes i feministes, necessitem incorporar la prevenció i resposta a emergències en les nostres agendes, marcs d’aliances i plans de formació. Tenim clar que la resposta no podrà ser només institucional i, per tant, necessitem estar preparades per respondre de la millor manera possible. Cal una estratègia de capacitació social per tal de dotar a la ciutadania de ferramentes i coneixements per actuar en situacions d’emergència, que cada vegada patirem amb major freqüència. “Sols el poble salva el poble”, diuen, però aquesta frase no té sentit en mans de feixistes que volen instrumentalitzar la solidaritat, i tampoc sense un teixit social fort i solidari que ho dugui a terme.
Per últim, volem fer un reconeixement a totes les persones i organitzacions que han estat i estan treballant de forma incansable per treure el fang, portar subministraments i acompanyar a les persones afectades. El seu exemple ens dóna esperança i un camí a seguir per respondre col·lectivament a les múltiples crisis a què ens enfrontem. També volem posar per escrit el compromís de les organitzacions signants a seguir de prop de tot el que passe a partir d’ara als territoris més afectats. No deixarem que les víctimes quedein en l’oblit, els devem, a elles i a les seves familiars i amistats, seguir treballant per aconseguir una reparació justa i integral, així com garanties de no repetició.
Pots descarregar aquí el comunicat en pdf.