El territori d’Azerbaidjan, poseedor d’una gran riquesa en hidrocarburs (petroli i gas) està situat en un important punt geoestratègic, essent per tant una peça clau en les transaccions energètiques internacionals. Per això no resulta extrany que sigui també el major soci comercial de la Unió Europa en el Caucas sud. Actualment, ens trobem davant de la proposta de construcció de l’infraestructura energètica més ambiciosa que la Unió Europea hagi afrontat mai: el Corredor de Gas del Sud (CGS). Aquest megagosudecte Caspi- Europa, connectaria l’Azerbaijan amb Itàlia, passant per Geòrgia, Turquia, Grècia i Albània a través de 3500 quilómetres de corredor. El projecte permetria l’intercanvi de gas per euros, entre la UE i l’Azerbaidjan.
A nivell polític, Azerbadjan és una república presidencialista amb eleccions cada 5 anys, i des de 1993 ha estat governada per la família Aliyev: Heydar Aliyev governà de l’any 1993 al 2003, a qui va succeïr el seu fill Ilhan Aliyev, fins a l’actualitat. Les urnes senyalen fins a un 85% de recolzament popular a aquest régim, mentre que els observadors internacionals denuncien nombroses irregularitats i fraus en una suposada democràcia que finalment es troba més propera a l’autoritarisme que a la llibertat i el respecte dels drets humans.
És per això que resulta ineludible qüestionar el rerefons d’interessos que amaga la UE en el país, conclusió evident davant l’absència de mesures preses enfront aquestes violacions a drets humans i polítics bàsics. Aquestes violacions, a més, resulten inextricablement vinculades amb els intents per part del govern azeri de silenciar les veus dissidents que s’enfronten al règim de la dinastia familiar dels Aliyev.
Nombrosos activistes polítics han intentat posar en evidència la veritable imatge d’un règim que en les darreres dècades ha incrementat desmesuradament la seva riquesa. Però aquesta impugnació al model polític que exerceix la dinastia dels Aliyev ha desembocat en desenes de detinguts i encausats amb sentències desproporcionades en relació als càrrecs dels quals se’ls acusa. Alguns dels activistes encausats al·ludeixen a una relació directament proporcional entre els nivells de repressió exercida per part del règim azeri cap a la societat civil i l’augment de les extraccions de petroli i gas del territori, que haurien aportat aquests nivells desproporcionats de riquesa i de poder a un govern cada vegada més autocràtic i repressor.
Segons l’informe 2014/2015 d’Amnistia Internacional, almenys sis reconeguts activistes en matèria de defensa dels drets humans han estat empresonats, entre els més de cent detinguts i la interrupció de l’activitat de diverses organitzacions de la societat civil que posaven en tela de judici el model suposadament democràtic i transparent del règim azeri, denunciant les continues violacions als drets humans que s’estan cometent, així com la necessitat i els costos humans, ambientals i econòmics d’aquest projecte energètic considerat ‘’d’interès comú’’.
Rasul Jafarov, condemnat a 6,5 anys. Intiqam Aliyev, condemnat a 7,5 anys. Ambdós activistes azeris van ser entrevistats en el treball de camp que va realitzar l’ODG el passat mes de juny. En Rasul era president de l’entitat Art for Democracy i l’Intiqam advocat defensor dels DDHH. Ambdós, des de l’art i l’advocacia, eren crítics amb el règim de la família Aliyev que governa amb mà de ferro l’Azerbaidjan després del desmembrament de la URSS. Van ser imputats per frau fiscal, càrrecs fabricats que han portat a més de cent persones a la presó. Així mateix Leyla Yunus, acusada d’espionatge per Armènia, podria ésser condemnada a cadena perpètua, com Khadija Ismayilova, que també espera condemna per algun dels càrrecs falsos amb els quals el règim sentencia l’emmordassament de tota oposició.
El Corredor de Gas del Sud definiria al cap i a la fi els termes de les relacions energètiques entre la UE i un govern corrupte i totalitari que intenta netejar la seva imatge pública mitjançant la creació de lobbys com The European Azebaijan Society o el patrocini d’equips de futbol com l’Atlètic de Madrid. Mentrestant, les institucions europees segellarien un pacte d’invisibilització dels interessos i les demandes dels ciutadans dels territoris afectats, d’indiferència cap als activistes represaliats, i en definitiva d’acceptació de la violació als drets humans a canvi de la realització del projecte energètic més important de la dècada en matèria d’importacions de gas.