infografia-informe-simplificada.png

És el gas natural un amic climàtic?


S’està promovent el #GasNaturalFossil com el combustible de ‘transició’ cap a les energies renovables.
Quan es crema, té menys emissions que el petroli o el carbó, però hi ha altres impactes amagats…

El nostre nou estudi "És el Gas Natural un amic climàtic?", per Josep Nualart i Alfons Pérez, ja disponible per a descàrrega.

I amb un article publicat a La Directa.
 

Des de diferents organismes internacionals, com és el cas de la Comissió Europea (CE), s’està promovent el gas natural com el combustible de ‘transició’ cap a les energies renovables, ja que és el combustible fòssil que compta amb el factor d’emissió més baix en la seva combustió. Però aquesta decisió genera controvèrsia perquè es fonamenta en una anàlisi simplista i s’ha pres sense haver avaluat rigorosament les fuites produïdes al llarg de la cadena de subministrament del gas natural.

Però, què té de natural el “gas natural”?

El nom de “gas natural” pot portar a equívoc, ja que emmascara el fet que aquest combustible fòssil està compost principalment per metà, aproximadament el 90%. El metà és un gas amb efecte d’hivernacle amb un potencial de canvi climàtic igual a 86. Això vol dir que un kilogram de metà emès a l’atmosfera és equivalent a emetre’n 86 de CO2. És de fet, el segon gas amb efecte d’hivernacle que més ha contribuït a l’escalfament global històricament.

Tot i això, el factor amb major pes a l’hora d’avaluar el potencial de canvi climàtic és l’escala de temps. En els tractats internacionals s’utilitza una escala de temps de 100 anys com a valor estàndard per a la presa de decisions sobre aspectes relacionats amb l’avaluació climàtica dels recursos energètics. Aquesta estandardització fa que el metà, se l’estigui avaluant en una escala de temps que no es correspon amb el seu temps de permanència a l’atmosfera, que és de 12 anys, fet que distorsiona el càlcul i subestima el seu impacte real. A més, el grup d’experts que s’ha assignat perquè tractin les temàtiques referents al canvi climàtic, IPCC, especifiquen que l’estandardització realitzada és errònia i no té cap fonament científic.

A més, degut a l’alt potencial de canvi climàtic del metà, es creu imperant que s’incorpori en l’avaluació climàtica dels combustibles fòssils les fuites produïdes al llarg de la seva cadena de subministrament. Però això no és tot, actualment ens trobem en un escenari on hi ha una manca de consens científic sobre la quantitat de fuites que es produeixen en les diferents etapes i operacions i on és la mateixa indústria gasística la que determina en quines infraestructures es poden realitzar les mesures, sense deixar que hi intervinguin científics independents.

Doncs quin és el viatge que fa el gas natural per arribar a les nostres llars i quin és el seu impacte climàtic?

Ens pot arribar per gasoducte o per vaixell però de tota manera, ens arriba de molt lluny, ja que Catalunya no té extracció domèstica de gas natural.El gasoducte és el mètode de transport de gas natural més habitual, però aquest combustible fòssil també pot transportar-se en vaixell, en estat líquid. Per tal de transformar el gas natural d’estat gasós a líquid se l’ha de fer passar per un procés de criogenització molt costós energèticament, ja que aquest s’ha de refredar fins a uns -160ºC, reduint 600 vegades el seu volum. Aquest procés es dur a terme a la planta liqüefactora, que es troba en el port de sortida i al port de destí es troba la planta regasificadora que torna a estat gasós el gas natural i l’injecta a la xarxa de gasoductes perquè arribi als consumidors.

El GNL -la manera d’anomenar el gas natural liquat-, ha permès que països exportadors molt allunyats geogràficament de la Unió Europea (UE), hagin pogut incloure-la dins de la seva llista de clients. El mercat europeu del GNL l’any 2016 ha comptat entre els seus principals exportadors amb Algèria, Qatar i Nigèria. Com en molts altres casos dins el règim fòssil, països amb governs corruptes i/o autoritaris que es nodreixen de la venda d’hidorcarburs. L’any 2016 es van produir 664 trànsits que van tenir com a destí la UE, 44 dels quals van arribar a la planta regasificadora que es troba en el port de Barcelona provinents de Nigèria, Qatar, Noruega i Algèria.

El port de Barcelona és una de les més antigues d’Europa, ja que va ser construïda l’any 1968. Té una  gran importància perquè compta amb una capacitat d’importació que representa gairebé el 25% de la capacitat espanyola i més del 8% de l’europea. No obstant això, pateix un mal que es repeteix en moltes de les plantes importadores europees, i és que el seu grau d’utilització és molt baix, ja que en els últims anys s’ha mantingut entre el 15% i el 20%. Aquesta infra-utilització és fruit de la projecció interessadament optimista que es ve donant en els últims anys sobre la seva demanda. Però això no acaba aquí, ja que la CE està promovent la denominada Unió de l’Energia que pretén estendre l’actual xarxa de transport de gas natural i diversificar els exportadors per deixar de dependre del gas rus, promovent infraestructures innecessàries finançades amb diners de la ciutadania europea, que quedaran obsoletes abans que siguin amortitzades. A més, són extremadament cares, ja que ens costaran centenars de milers de milions d’euros.

Tot i que des dels Estats Units (EE.UU.) només han arribat cinc vaixells fins a la UE durant l’any 2016, els nous jaciments i reservoris que s’han trobat en el seu territori, i l’arribada de l’administració Trump, els posiciona com un dels majors exportadors de GNL en els pròxims anys. Cal destacar que els EE.UU. és l’únic país que exporta gas no convencional -com és el cas del gas natural extret amb la tècnica del fracking-, l’explotació del qual suposa un major impacte climàtic que el convencional.

Una de les finalitats que se li vol donar internacionalment al gas natural és que cobreixi la demanda energètica que genera actualment el carbó. Però cal posar molta atenció a tot el que emmascara la narrativa “verda” d’aquest gas i els seus interessos econòmics i geoestratègics. Un estudi de referència apunta que si al llarg de la cadena de subministrament del gas natural es produeixen més d’un 3% de fuites respecte al que es crema per generar electricitat, aquest deixa de tenir un benefici climàtic respecte el carbó. Perquè ens fem una idea de l’impacte que suposaria importar GNL des dels EE.UU, aquest percentatge de fuites podria arribar fins al 7,9%. A més, un sol trànsit des de Sabine Pass, principal port exportador de gas no convencional dels EE.UU., fins a la UE pot arriba a portar associades les emissions que generen durant tot un any 65.000 ciutadans europeus.

Davant d’aquestes dades, podem considerar el gas natural un amic climàtic?
O hauríem de ser molt més curosos amb l’ús del llenguatge i denominar-li gas fòssil?

Ens va el clima en aquesta aposta, a més de bilions d’euros públics que s’inverteixen en infraestructures gasístiques cares i infra-utilitzades. El gas natural tan sols ajuda a perpetuar un model fòssil que obstaculitza el desenvolupament d’una transició energètica real que posi a les persones i el medi-ambient al centre. I cal no oblidar que el control de les reserves de combustibles fòssils als països del Sud Global acostumen a estar en mans de governs repressius, sota règims autoritaris.

 

Contingut relacionat

Dia Internacional de la Salut – 7 d’abril 2020

emma

Visita de Moisés Borges, activista del MAB Brasil

emma

Aturem el Procediment de Notificació de Serveis de la Unió Europea

Maadix