La cursa global per les matèries primeres crítiques | La Directa


El darrer informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic ha recordat per enèsima vegada la urgència de descarbonitzar l’economia global. Per a fer-ho, caldrà una acceleració sense precedents de l’extracció de minerals necessaris per a la captura d’energies renovables i, en conseqüència, la pressió dels països del nord i de les grans corporacions recaurà, un cop més, sobre altres territoris.

“La cursa ha començat” (Ursula Von der Leyen, 15 de març de 2023)

La Comissió Europea va presentar el passat 16 de març la nova regulació de les matèries primeres crítiques de la UE (Critical Raw Materials Act, CRMA, en anglès), dins del Pla Industrial del Pacte Verd de la UE, que rebrà milions d’ajudes públiques. Aquesta regulació s’ha aprovat tan sols uns mesos després de la Llei de Reducció de la Inflació dels Estats Units (IRA, per les seves sigles en anglès), presentada l’agost del 2022 que preveu una gran inversió pública de 369.000 milions de dòlars en els deu anys vinents, per incentivar la indústria “verda” i descarbonitzar l’economia. La UE va respondre amb neguit a l’IRA, ja que veien en la proposta de Biden que els Estats Units (EUA) se’ls havia avançat en la cursa per implementar la transició. És a dir, per atraure inversions en el sector “verd” i pels minerals.

Però, per què és important la CRMA? En un context geopolític cada vegada més calent, la UE retorna a la mirada cap endins. Sota la idea de l’“autonomia estratègica”, s’aposta per posar certs límits a la globalització neoliberal: recuperar part de la producció industrial de béns i serveis estratègics en territori europeu. A la vegada, es llença a una cursa per les matèries primeres crítiques a l’estil de l’imperialisme del segle XIX, amb el pretext de la transició verda i digital, però també de la seguretat nacional, ja que aquests minerals no són només necessaris per desenvolupar les tecnologies de la transició, sinó també per a fabricar equipament militar. Així ho reconeix la mateixa UE en la seva comunicació sobre la CRMA, i també ho mostra aquest informe del Centre d’Estudis Estratègics de la Haia.

Cada tres anys, la UE revisa quines són les matèries primeres crítiques per a la seva economia. Així, aquest 2023 ha fet pública una nova llista, que, a banda d’incloure 34 minerals crítics, en selecciona setze que defineix com a estratègics –que es caracteritzen per tenir una importància estratègica–, però a la vegada s’identifica una bretxa significativa entre l’oferta global i la demanda projectada.

Igual que l’IRA de Biden, ara la UE aposta pel “Made in Europe”. Algunes de les matèries primeres crítiques per les tecnologies clau consumides a Europa, com el magnesi o les terres rares, s’extrauen principalment a la Xina. A la vegada, el processament de molts d’aquests minerals, també es fa en territori xinès, fins i tot quan els minerals s’extreuen en altres països. Segons dades de l’Agència Internacional de l’Energia, a escala global, un 35 % del níquel, un 50-70% del liti i del cobalt, i un 90% de les terres rares es processen a la Xina. Això comporta una alta dependència de la UE d’aquest país i colls d’ampolla en les cadenes de subministrament. Una situació que ara es vol revertir.

La CRMA estableix unes fites ambicioses pel 2030: aconseguir que un 10% dels minerals estratègics s’extreguin en territori europeu, que almenys un 40% s’hi processin, no dependre en més d’un 65% d’un sol país per mineral i, no menys important, que almenys un 15% dels minerals estratègics s’obtinguin a partir del reciclatge. També posa èmfasi en establir partenariats amb països “de confiança” i proposa la creació d’un “Club” de matèries primeres crítiques. Aquest club inclouria els Estats membre de la UE i els EUA, i es preveu que inclogui altres països “amb interessos semblants”. Això encaixa amb la política comercial que busca aferrissadament aprovar nous tractats de lliure comerç amb països com Xile, el qual s’esmenta en el text de la regulació.

Ara bé, tenir reserves d’algun d’aquests minerals crítics no és garantia de millora en la qualitat de vida de la població dels territoris on es troben. Ja fa anys va sorgir el terme la “maledicció dels recursos” per descriure com la riquesa en recursos naturals d’alguns països es traduïa en pobresa elevada per a la població local. Els països colonitzats foren víctimes de l’extractivisme dels països enriquits, en part degut a l’abundància en matèries primeres. Un clar exemple d’aquesta maledicció és la República Democràtica del Congo, que conté un 49% de les reserves de cobalt del món. L’extracció d’aquest mineral, necessari per a la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors i altres productes electrònics, ha contribuït a una situació de conflicte armat permanent en un territori empobrit, on les vulneracions de drets humans són constants mentre l’extracció del cobalt no frena.

Davant dels canvis geopolítics i la realitat territorial de disponibilitat dels minerals, cal repensar la política econòmica i industrial dels països amb un consum energètic més elevat, per evitar la perpetuació de dinàmiques extractivistes de nord a sud, reduir la conflictivitat a la frontera extractiva i avançar cap a la justícia global. Ha de disminuir la demanda energètica i, en conseqüència, la demanda mineral. Explorar alternatives com la mineria urbana pot ser un pas en aquesta direcció: consisteix a recuperar minerals que ja s’han extret, d’edificis, infraestructures, aparells electrònics… És a dir, reaprofitar materials presents a la ciutat. Es tracta de propostes que necessàriament han d’anar acompanyades d’una aposta ferma per un canvi de paradigma econòmic que abandoni l’obsessió pel creixement infinit. En un context de decreixement de la demanda, la mineria urbana pot ser part de l’alternativa per reduir l’extracció en altres territoris i els seus impactes negatius.

Sens dubte, la descarbonització de l’economia global és un repte sense precedents, que no es podrà dur a terme fent només canvis tecnològics. Tot i això, la cursa pels recursos ja és una realitat, i s’encara el repte seguint les lògiques del capitalisme neocolonial. Mentre justifica el colonialisme 3.0 per fer la transició “verda i digital”, la UE intenta consolidar la base material per la indústria militar. A la vegada, no s’abandona el paradigma del creixement econòmic infinit, tot i que la base material del planeta té límits. Així, la transició verda és un oxímoron, i ara, com ara, lluny de ser justa.

Autora: Clàudia Custodio
Imatge: LÍDIA GUIM I GARRIGA
Data: 25/04/2023
Enllaç:  https://directa.cat/la-cursa-global-per-les-materies-primeres-critiques/

Contingut relacionat

Max Carbonell / Ràdio Barberà / Impactes de la industria turística i la seva relació amb les finances i el mercat immobiliari

emma

TV3 | El cas castor a judici

MartaPerez

Reacció a l’informe 9 del Consell Assessor per a la Transició Nacional. “L’abastament d’energia”

alfons