El pròxim diumenge 25 de gener hi ha eleccions generals per escollir el parlament de Grècia, del que ha de sortir un nou govern. Les enquestes atorguen a la coalició SYRIZA (traduït vol dir Esquerra Radical) una victòria clara. Les sensacions a Grècia reflecteixen que SYRIZA és ja el partit victoriós de les eleccions, en forma d’alegria i esperança del bàndol de SYRIZA i de resignació de l’altra, que veu que tot i els seus intents de desqualificar i atemorir, les enquestes milloren dia a dia per a SYRIZA.
Ara la pregunta interessant ha de ser quins escenaris s’obren davant la victòria de SYRIZA. SYRIZA declara que cancel·larà immediatament el programa d’austeritat associat al ‘rescat’ de la Troika i que renegociarà el deute amb l’objectiu de cancel·lar-ne com a mínim un terç del capital, reduir-ne els interessos i estendre’n els terminis de pagament. La posició de SYRIZA en els darrers dies ha fet un gir a l’esquerra, agafant més solidesa i credibilitat per enfrontar-se a la Troika i als governs que imposen l’austeritat. El partit d’en Tsipras, tot i mostrar un to amable i moderat semblant al d’Obama en la seva primera campanya electoral, sap que s’acosta el moment de la veritat. De fet en aquests moments Grècia ja experimenta fugides de capitals, encara no en un nivell alarmant, i ja es troba en una situació de control de capitals, no oficial però sí oficiosa, com a mesura de precaució –hi ha limitacions per treure diners del banc i molts caixers automàtics estan buits.
La raó és clara, si SYRIZA arriba al poder s’oposarà a les mesures neoliberals incloses en el memoràndum del rescat i s’iniciarà el que en l’argot negociador s’anomena un “joc de la gallina”, que és un enfrontament en el qual dues parts –en aquest cas creditors i deutors- es dirigeixen a la col·lisió esperant que sigui l’altre –la gallina- qui s’aparti. Aquest dilema, que és sovint representat amb dos cotxes dirigint-se l’un contra l’altre, intentant els dos ser els últims en apartar-se, va ser usat com a analogia per Bertrand Russell per explicar la carrera armamentística i l’escalada nuclear durant el període guerra freda. La globalització i la financiarització de les economies després del trencament del patró or i l’abandonament dels tractats de Bretton Woods entre el 1970 i el 1972 ha permès les elits occidentals –articulades a través dels seus estats i el sistema financer transnacional- utilitzar la mateixa estratègia colonitzadora contra estats amb economies més dèbils, creant crisis de deute i de divisa en nombroses ocasions.
El deute públic actual, 174% del PIB, és superior al deute que Grècia tenia abans de patir una reestructuració el 2012, que era del 157%. Això ja ens indica el despropòsit que han suposat les polítiques aplicades per la Troika i el govern conservador grec. La Troika, basant-se en les seves projeccions, assegura que la continuació de l’aplicació de les mesures d’austeritat permetria reduir el deute fins al 127% a finals de la dècada. Aquestes projeccions es basen en supòsits completament irreals, que poden ser considerats erronis en cas que un atorgui a institucions com l’FMI, amb tots els seus economistes prodigi, el benefici de la incompetència majúscula que es repeteix durant dècades, o directament mentida per part dels que més aviat veiem conxorxes i crueltat planejada en les elits financeres. La realitat és que amb supòsits més d’acord amb els nivells d’inflació i creixement actuals el deute no es reduiria més del 5% durant el que queda de dècada. Per tant Grècia, per molts esforços que faci, no pot reduir el seu sobredimensionat deute públic, pel que podríem dir que a la pràctica es troba en una situació de fallida.
L’entrada de SYRIZA al govern en aquest context ens permet, amb l’objectiu de resumir i simplificar l’anàlisi, representar quatre resultats possibles de l’enfrontament d’aquest amb la Troika:
El primer escenari és el del rebuig per part de la Troika i la resta de països de la UE a renegociar les condicions del rescat i del deute grec, pel que SYRIZA davant la possibilitat de fallida i de sortida de l’euro optaria per continuar aplicant les mesures d’austeritat. Aquest escenari suposaria un gran desànim i un fracàs per a les esperances de canvi. Sembla altament improbable que el govern d’en Tsipras opti per aquesta via.
En el segon escenari serien la Troika i la resta d’estats de la UE qui acceptarien la seva derrota, cancel·lant gran part del deute grec i permetent l’aplicació de les mesures de redistribució de la riquesa de SYRIZA. Aquest escenari seria el preferit per l’esquerra arreu d’Europa, ja que suposaria el principi de la fi del model neoliberal i una referència a seguir per la resta de països del sud d’Europa que estan en una situació semblant. Aquest escenari és també altament improbable, ja que suposaria que l’elit internacional permetés que aquesta onada de canvi s’estengués.
En el tercer escenari cap de les dues bandes cediria, portant a una forta col·lisió. Aquest escenari implicaria la fallida no acordada de l’estat grec i la sortida de Grècia de l’eurozona. La fallida que enfrontés una dura oposició dels països de la UE suposaria que els impagaments de l’Estat, dels bancs i d’algunes empreses gregues es contagiarien a la resta de l’eurozona, provocant una nova crisi financera. S’estan emetent suficients senyals des d’una banda i de l’altra perquè aquesta situació de ‘xoc de trens’ no arribi a la seva màxima expressió, tot i que la incertesa de l’entorn polític i econòmic no permet assegurar que no succeeixi.
El quart escenari és semblant a l’anterior, però arribant a un acord per no prendre massa mal. Les dues parts donarien la imatge de no haver cedit massa, però acordarien quina és la manera de portar a terme el desacord sense crear un terratrèmol massa destructiu per a Grècia ni per al conjunt de l’eurozona. En aquest cas es podria donar la situació d’un impagament important del deute grec i d’una sortida de l’euro acordada, amb un possible retorn, si Grècia acomplís una sèrie de condicions, que possiblement mai es duria a terme. Òbviament, acordar el desacord també és una cosa difícil, que obre nous subjocs a la vegada, amb els seus propis resultats, que poden ser més o menys favorables per a uns i altres. Aquest sembla l’escenari més probable.
L’endemà de les eleccions comença un període de gestió d’una negociació que determinarà l’escenari resultant i, en gran mesura, el futur de l’eurozona. SYRIZA i Grècia n’han de sortir ben parades si la flama de l’esperança al Sud d’Europa ha de continuar viva. L’única manera creïble per part del futur govern de SYRIZA per enfrontar aquest joc de decisions és donar entendre a l’altre bàndol que la seva posició és creïble i que no es farà enrere, i per això s’ha de tenir un pla B sòlid i creïble. Dit d’altra manera, no pot anar de farol. Aquest va ser un dels punts febles de SYRIZA el 2012, ja que durant la campanya electoral es va evidenciar que no tenia preparat cap pla per si aquest escenari es produïa. Les amenaces d’expulsió provinents d’Alemanya i la incapacitat de reaccionar convencent als electors davant d’aquests atacs van fer perdre les eleccions a SYRIZA.
En aquesta ocasió SYRIZA ha madurat, s’enfronta al dilema declarant que vol aplicar el pla A, de negociació i permanència en l’euro, però sabent que molt probablement haurà de dur a terme el pla B d’impagament unilateral i de sortida de l’euro. En dóna senyals incorporant en el seu equip Costas Lapavitsas, especialista en temes monetaris que ha defensat que l’única manera de sortir d’aquesta situació per a Grècia és preparar un pla per a l’impagament del deute i la sortida de l’euro, i en el seu discurs el missatge de què Grècia pot resistir sense refinançar-se fins a l’agost, que és quan té els venciments més importants de deute. Tot i que és molt difícil que Grècia pugui resistir la pressió dels mercats durant tant de temps la declaració mostra la determinació necessària per resistir.
Per a ser encara més fidedigne SYRIZA hauria de declarar la il·legalitat del programa d’austeritat que han aplicat els anteriors governs grecs, com afirmen diversos informes oficials publicats el 2013 i el 2014 i denunciar el govern de Samaràs per no haver realitzat una auditoria de les finances de l’estat després d’haver rebut ajudes d’altres estats, incomplint així el punt 9 de l’article 7 del reglament de la UE de maig de 2013 que diu: “Un Estat membre sotmès a un programa d’ajust macroeconòmic ha de fer una auditoria exhaustiva de les seves finances públiques a fi, entre altres coses, d’avaluar les raons per les quals s’ha incorregut en nivells excessius d’endeutament i de detectar qualsevol possible irregularitat.”
La denúncia de les mesures d’austeritat i la realització d’una auditoria del deute que inclogués la ciutadania, farien que la població grega pogués enfrontar aquesta situació difícil, en el que la realitat difícil s’imposarà als discursos i les campanyes excessivament optimistes, permetent a la població superar la por i posar-se al costat del seu govern. La realitat és que l’exercici de la sobirania estatal en forma d’impagament unilateral de deute té riscos reals que s’han de comunicar a la població sense ambigüitats, com també que la història ens demostra que els països que han realitzat impagaments unilaterals de deute han sortit millor parats que els que han continuat aplicant els programes d’austeritat.
Formacions com Podemos i Bloco d’Esquerda, que en un futur pròxim poden trobar-se en la situació d’haver de formar governs a l’Estat epanyol i Portugal, s’han de preparar per enfrontar aquest difícil dilema amb un pla B creïble i valent. La única manera que aquest sigui creïble és preparar-se per a la col·lisió i fer que la població estigui al costat del govern. En aquesta situació la teoria dels significants buits de Laclau és insuficient, ja que abans d’arribar a aquest punt caldrà haver-se preparat, a més d’havent expressat un missatge d’esperança, amb una explicació clara de les pressions que generaran els mercats financers i dels riscos reals d’enfrontar-s’hi, així com de la necessitat d’anar més enllà d’aquesta por a la qual ens voldran sotmetre.
La campanya d’auditories ciutadanes de la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute, pretén ser una feina de pedagogia i de conscienciació en aquesta direcció, que permeti assolir la vinculació i el coratge social que ens caldrà per sortir de la trampa del deute. Aquesta campanya pot ajudar un govern a enfrontar aquesta situació tan difícil, sempre que aquest tingui la determinació ferma i de fer-ho obertament. Evitar els debats transcendents realment importants sobre la possibilitat d’haver d’enfrontar una sortida de l’euro i d’haver de dur a terme un impagament del deute de manera unilateral, com va fer SYRIZA en les eleccions del 2012, debiliten la posició de qualsevol partit o govern, que arribat el moment de la veritat necessitarà que la població es mantingui ferma al seu costat, ja sigui davant de campanyes de por buides de contingut, com també de situacions de risc real que només seran assumibles amb coratge col·lectiu si volem canviar la història.