Resumim la jornada de formació i debat sobre fenòmens meteorològics extrems i intervenció en l’emergència que vam organitzar a Barcelona el passat desembre. Amb tres ponències inicials per generar un espai formatiu, les idees clau aborden el rol de l’administració, de la comunitat i de la ciència per afrontar les emergències sense deixar ningú enrere.
En l’espai Administració es va posar en relleu greus mancances en la planificació i gestió del risc davant les emergències, especialment pel que fa a l’urbanisme en zones inundables, la manca de coherència entre informes tècnics i decisions polítiques, i la feble coordinació entre administracions. Es va criticar que moltes decisions es prenen d’esquena a la ciència, condicionades per interessos econòmics, i que la legislació actual no dona resposta als riscos reals del canvi global, més enllà del canvi climàtic. També es va assenyalar la necessitat de plans d’actuació clars, informació transparent i sistemes d’alerta que no només informin sinó que orientin l’acció, evitant alhora la generació de por o falses alarmes. Es va remarcar la importància de reforçar la prevenció, revisar l’ordenació del territori amb criteris més restrictius, valorar el cost —econòmic i social— de no actuar, i protegir especialment els col·lectius més vulnerables.
Alhora, es va destacar el paper clau del teixit comunitari i la necessitat d’avançar cap a un model de protecció civil público-comunitària. La comunitat hauria d’estar present des de l’inici en l’elaboració dels plans, aprofitant el seu coneixement del territori i la seva capacitat d’organització, com ja passa amb experiències com els comitès de reconstrucció o les ADF en la gestió d’incendis. Es van proposar iniciatives com els Resilience Hubs en equipaments públics, amb gestió comunitària i sistemes autònoms d’energia i comunicació, així com la replicació de les alertes a través de xarxes locals. Finalment, es va subratllar que l’administració ha de deixar de veure la societat civil com un contrapoder, cedir responsabilitats i capacitat de gestió, i posar-se realment al servei de la comunitat, tant en la prevenció com en la postemergència.
En l’espai Comunitat es va destacar la importància de recuperar i sistematitzar els aprenentatges de contextos recents com el de València, així com d’experiències del Sud global, com Moviac a El Salvador. Es va fer valdre el paper de les xarxes comunitàries ja existents i la necessitat que l’administració les reconegui i els transfereixi recursos per poder preparar-se adequadament. Aquestes xarxes poden actuar com a canals clau d’informació, com a espais des d’on organitzar l’ajuda i comunicar necessitats, i com a estructures amb un coneixement profund del territori, de les veïnes i de les necessitats concretes, especialment pel que fa a les persones en situació de vulnerabilitat.
També es va assenyalar que en aquells territoris on existien xarxes prèvies, la resposta a les emergències va ser millor, mentre que fins i tot les unitats d’emergència van trobar dificultats per actuar a causa del desconeixement del territori. En aquest sentit, es va subratllar la necessitat de millorar la comunicació entre xarxes i sectors, com ara ateneus, espais comunitaris i federacions veïnals, així com de generar més consciència dins els espais comunitaris. Finalment, es va remarcar la importància de garantir la participació de la població en l’elaboració dels plans d’emergència municipal.
En l’espai Ciència es va destacar, en primer lloc, la necessitat de fomentar el treball interdisciplinari com a eina clau per afrontar els reptes actuals, així com la importància de construir un llenguatge comú que permeti l’entesa i la col·laboració efectiva entre disciplines diverses. Aquesta necessitat es va vincular estretament amb la transferència de coneixement, entesa no només com un exercici de comunicació, sinó també com un procés de sensibilització i de creació de ponts entre la ciència i la comunitat.
En aquest marc, es va subratllar que la transferència de coneixement no hauria de ser unidireccional, sinó que hauria de facilitar espais d’interacció i diàleg, cosa que permet l’intercanvi entre el món científic i la societat. Això va conduir a la reflexió sobre el paper de la ciència en la presa de decisions, posant sobre la taula la qüestió de com el coneixement científic pot i ha d’acompanyar aquests processos.
Dels espais de debat i tancament se’n poden extraure algunes conclusions:
- La realitat estructural. Segons l’àmbit, s’apunta l’urbanisme, l’ordenació del territori, les zones inundables, els refugis climàtics; o s’anomena com a interessos econòmics, model econòmic o sistema capitalista. La realitat és que la intervenció en les emergències es dona en una realitat estructural que no li és favorable.
- Cal millorar la coordinació entre els tres àmbits però també dins dels mateixos àmbits, és a dir, les diferents branques de l’acadèmia, les diferents administracions públiques i els diferents grups socials implicats.
- Hi ha una absència de la Comunitat com un dels espais de referència per la resposta d’emergències. La “unitat de referència” acostumen a ser els individus, la ciutadania, la família, però no s’apel·la al teixit comunitari perquè no està ben identificat.
- Cal seguir innovant en models de governança compartida que permetin articulacions més complexes entre els actors de la societat civil, l’acadèmia i l’administració pública, per exemple, a través de col·laboracions publicocomunitàries
Intervencions des de l’àmbit administratiu, científic i comunitari
Compartim algunes de les idees clau recollides durant l’espai formatiu de la jornada que vam dur a terme el desembre passat.
Carme Llasat Botija, Catedràtica de Física de l’Atmosfera del Departament de Física Aplicada de la Universitat de Barcelona i presidenta de l’Observatori de la Inundabilitat, ha explicat que la fórmula del risc depèn de tres factors: la perillositat, la vulnerabilitat i l’exposició. Avui en dia, s’identifiquen un gran nombre de llistat de fenòmens meteorològics extrems, també a Catalunya, que comporten la creació de nous protocols de protecció civil. Per exemple, les inundacions que ens afecten són sobtades i amb temps de resposta molt curts.
L’impacte del canvi climàtic antropogènic ha causat una pujada de temperatura. Actualment, es troba en 1,6 °C respecte al període preindustrial. Què implica? Tenim un augment de l’evaporació i l’evapotranspiració, quelcom vinculat molt directament a la sequera. Ara són més intenses. L’evaporació més gran provoca un augment de la massa d’aigua a l’atmosfera, i això pot comportar una quantitat més elevada de pluja, però que cau irregularment. També tenim un augment de la temperatura del mar, afavorint l’escalfament de la massa d’aire i la pèrdua de vapor. Tot plegat contribueix al naixement de grans tempestes. Sobre com afrontar aquests fenòmens, Llasat assenyala que necessitem garantir la capacitat de detecció, seguiment, anàlisi, predicció, per després poder fer l’alerta, disseminar-la; i la preparació i capacitat de resposta. Tot plegat són moments d’un cronograma que ha d’estar actiu durant tot l’any, a predisposició de les emergències sobrevingudes o de les quals podem tenir una certa previsió.
Per Montserrat Font Fabra, Cap del Servei de Gestió d’Emergències del Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT, la ciutadania tenim dret a rebre informació i participar en les emergències, i uns deures d’autoprotecció i d’actuació. Cal tenir en compte totes les fases d’actuació, que inclouen la planificació, la formació i traspàs d’informació a la població, la previsió (Servei Meteo, ACA, etc.). I si cal, aleshores toca activar els plans d’emergències, però que han d’arribar amb tota la feina prèvia feta si volem garantir el benestar col·lectiu.
Sergi Varela Pertegàs, docent i investigador del Departament de Psicologia Social i Psicologia Quantitativa (UB), ha fet l’última intervenció formativa. La societat percep el risc o processa la informació del risc de manera emocional o cognitiva que passa per tot una sèrie de criteris vinculada a creences, biaixos o heurístics. Però la major part de la percepció del risc és social en relació amb la creació de significats sobre l’entorn i sobre les situacions i compartir-los. Per tant, hi ha una construcció social del risc.
No podem estar permanentment en alerta, els nostres cossos i les nostres ments no poden sostenir-ho. Però com la percepció del risc és de construcció social, la comunitat pot reforçar-la a l’alça o la baixa. Si treballes la construcció social del risc, és més fàcil que es pugui afrontar de manera comunitària.