La construcció Europa: model intergovernamental vs supranacional
El principal sentit polític del Tractat de Maastricht (1991-92), que perllonga i supera l’Acta Única (1985) és que les burgesies alemanya, francesa i anglesa es van posar d’acord en fer una transferència (limitada) de la sobirania nacional per posar en marxa estructures embrionàries per crear un estat europeu supranacional./1
La introducció de la moneda única va posar la qüestió del poder estatal en el centre de la UE: la moneda és un atribut clau de qualsevol aparell estatal, pel que l’euro va comportar una renúncia de sobirania nacional i la seva transferència a institucions supranacionals estatals (principalment el Banc Central Europeu). A partir d’aquest moment la moneda única inevitablement tindria una influència decisiva en les polítiques dels govern nacionals-estatals, pel que la seva introducció va suposar el salt qualitatiu cap a un estat supranacional veritablement central. Un veritable pas endavant i una victòria política del capitalisme europeu, que no obstant això, atesos els antagonismes entre les burgesies estatals-nacionals, accentuats en el context de l’actual crisi, no ha aconseguit consolidar totalment el projecte a través d’una unió fiscal i política que garanteixi la culminació de l’estat supranacional europeo./2
Aquests antagonismes amenacen el procés d’integració i la supervivència mateixa de la Unió Monetària, i potser de la Unió Europea. Les elits europees i anglosaxones (incloent a les dels EUA), es troben dividides pel que fa al model d’integració: part d’aquestes elits europees (pe burgesia alemanya) pretenen mantenir el model intergovernamental per mantenir el seu poder, mentre que altres impulsen el model comunitari -federal, (pi burgesies de França, Itàlia, dels EUA). El model federal suposa que els estats han d’abandonar les palanques de control directe de les institucions supranacionals europees.
La idea del model federalista és comunament atribuïda a Jean Monnet / 3, un dels pares fundadors de la UE, que predicava que els estats-nació han de ser subsumits en una administració postnacional tecnocràtica perquè hi hagi pau a Europa. La idea defensada per Monnet era, segons les seves pròpies paraules “una unió entre els pobles, no d’una cooperació entre els estats”. Això reflectia la seva intenció d’ajudar a la creació d’una Unió Europea que es mogués en la direcció dels Estats Units d’Amèrica, un proto-estat federal amb gran poder a nivell federal i un poder cada vegada més petit a nivell estatal i regional. / 4 per aquesta raó va ser acusat de ser un ‘agent americà’, que pretenia eliminar la sobirania nacional a Europa per crear una Europa federal que debilités els poders de les nacions europeas./5 en realitat les idees de Monnet no eren noves. Hayek havia ja escrit en 1939 sobre la conveniència de crear una unió a Europa que suposés un poder polític supranacional ‘negatiu’, en el sentit que impedís la intervenció dels estats-nació en la política i l’economia. / 6
Per contra, la ideologia intergovernamental de la UE pot ser representada amb les figures dels polítics conservadors Charles de Gaulle i Konrad Adenauer, que defensaven que la UE havia de ser construïda sobre les aliances clàssiques entre els estats, especialment entre França i Alemanya, a estil del que Winston Churchill cèlebrement va demanar en el seu discurs de Zuric en 1946. Aquesta posició reflectia la nul·la motivació de les elits polítiques i econòmiques nacionals del moment a renunciar al seu poder a favor de forces estrangeres.
En el període de Maastricht el model supranacional de la Unió Europea s’identifica també amb la figura de l’ex canceller alemany, Helmut Kohl, que va presidir Alemanya durant la unificació del país i la concepció del projecte de la moneda única europea a Maastricht. Una de les principals motivacions per signar Maastricht d’aquest ex canceller va ser recollir els suports de les altres potències europees per unificar Alemanya. Kohl, al llarg de la seva extensa carrera molt sovint parlar de la necessitat d’abandonar “el pensament de l’estat-nació”. Un exemple d’això és el seu discurs davant el Bundestag després de la cimera de Maastricht el 1991, en què va dir que “no és possible fer marxa enrere a l’entrada a la Unió Europea. Els estats membres de la Comunitat Europea estan units de tal manera que fa que qualsevol brot o recaiguda en el pensament anterior de l’estat-nació sigui impossible “. Alemanya es refugiava doncs en aquesta època en el projecte europeu per curar les cicatrius de la seva història recent.
Ja en el context de l’actual crisi l’expresident del Consell Europeu Herman Van Rompuy va expressar en 2012 aquest mateix full de ruta en la seva ponència “Cap a una Unió Econòmica i Monetària genuïna” / 7, anomenada col·loquialment ‘informe dels quatre presidents “, ja que ho va realitzar en estreta col·laboració dels llavors presidents de la Comissió, de l’Eurogrup i del Banc Central Europeu Barroso, Juncker i Draghi respectivament. Els seus punts principals van ser que la integració federal ha de ser aconseguida a través d’un marc financer integrat (és a dir, una unió bancària); amb un marc de política econòmica integrada (és a dir, una unió fiscal); amb l’enfortiment de la legitimitat democràtica i la rendició de comptes; i amb un marc pressupostari integrat (que abasta l’emissió de deute comú, és a dir, els eurobons). El rebuig del govern alemany a implementar els eurobons en 2012 va enterrar l’informe de Van Rompuy temporalment i erosionar la seva figura política. Tot i això, aquest corrent ideològica no ha abandonat el seu objectiu i al juny de 2015 va ser publicat l’informe “Fer la Unió Econòmica i Monetària europea” / 8 anomenat ‘informe dels cinc presidents’, el qual suposa una reedició actualitzada de l’informe de Van Rompuy. És si més no paradoxal que aquest mateix projecte supranacionalista, com dèiem sobrenomenada federalista, també sigui defensat per part del centre-esquerra polític de la UE, des del partit socialista fins part dels grups que s’inclouen en el grup d’esquerra europeu (GUE ).
Situant-nos en l’actualitat, tot i els discursos en pro d’una integració supranacional dels dirigents alemanys, al llarg d’aquesta crisi hem vist com les decisions polítiques de la cancellera alemanya Angela Merkel i del seu poderós ministre de finances Wolfgang Schäuble han anat encaminant cada vegada més a afavorir que aquesta unió afavoreixi gairebé exclusivament als interessos de la burgesia estatal-nacional alemanya.
Merkel, per exemple, declarava al Bundestag el 2 de desembre de 2011 que els líders europeus havien “iniciat una nova fase en la integració europea” ./ 9 En aquest mateix discurs afirmava que s’estaven prenent passos ràpids sense gaire discussió política per a promoure la integració fiscal europea, / 10 mitjançant la creació de mecanismes supranacionals que podrien ajudar a gestionar la crisi de l’eurozona: “No estem merament parlant d’una unió fiscal, […] Més aviat, hem començat a crear-la. Necessitem la disciplina pressupostària i un mecanisme eficaç de gestió de crisi. Així que hem de canviar els tractats o crear nous tractats. ” Schäuble, exmembre del gabinet d’Helmut Kohl i un dels polítics amb més poder a la UE, que va prendre el relleu de Kohl com a impulsor de la integració europea, per la seva banda declarava per exemple a mitjans de 2012 que “no hi ha alternativa a la integració europea, […] perdem junts i vam guanyar junts. […] Hem de crear noves estructures de govern supranacionals. Ha de ser el següent pas lògic cap a la unitat europea. “És vital” recuperar la confiança en la Unió monetària Europea a través de reformes institucionals. ” El ministre ha subratllat que això requeria la “transferència de competències nacionals” a nivell europeu i canvis en els tractats europeos./11
Tot i aquesta retòrica supra-nacionalista, la realitat ha reflectit, com es deia anteriorment, una posició en defensa dels interessos de la burgesia alemanya, sustentada per un trampós relat que ha augmentat la tensió entre les poblacions del centre i la perifèria en l’Eurozona. Alemanya i altres estats com Finlàndia, han explotat un sentiment de greuge de les seves poblacions respecte les poblacions del sud, que segons els arguments esgrimits, han tingut un nivell de vida més enllà de les seves possibilitats, subvencionat pels països del nord a través de les institucions de la UE. Amb aquests arguments Alemanya s’ha resistit a concedir part de la seva sobirania nacional per establir mecanismes redistributius permanents dins de la UE, bloquejant o limitant les propostes que apuntaven a una integració dels sistemes fiscals d’acord amb la mutualització dels deutes, com ara , establint un límit de 440 mil milions d’èuros a la capacitat creditícia del Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF) o imposant duríssimes condicions als estats rescatats com Grècia.
La limitació del FEEF és un cas que mereix ser esmentat. En el context de l’actual crisi, la creació de la FEEF (i el seu successor el Mecanisme Europeu d’Estabilitat) de la qual es parlarà més extensament posteriorment, ha de ser entesa no només com una resposta a la crisi del deute sobirà, sinó com un pas cap a la integració supranacional-federal, a través de transferències d’importants competències fiscals estatals-nacionals a entitats supranacionals de dubtosa legitimitat democràtica. El govern alemany, pressionat per la cort constitucional i el parlament del seu país, va limitar la mida del FEEF-MEDE en el moment de la seva creació, i es va oposar fermament a augmentar l’import de les garanties que Alemanya proporcionaria, frenant així completament els plans del president del Consell Europeu Van Rompuy el 2012 d’accelerar la integració supranacional a través de dreceres que evitessin canvis en els tractats. Amb l’oposició a l’extensió de les garanties al FEEF-MEDE, Alemanya bloquejava la proposta de creació dels “eurobons” / 12 de la Comissió Europea, que suposadament havia de servir per desbloquejar la crisi de l’Eurozona, creant mecanismes de redistribució fiscal entre els estats de l’Eurozona que permetessin avançar cap a una UE federal.
Merkel també s’ha oposat a altres passos cap a la integració supranacional-federal, com la transferència de competències a la Comissió Europea per examinar i possiblement rebutjar projectes de pressupostos abans que es votin en els parlaments nacionals, o la transferència de poders regulatoris bancaris sobre les caixes d’estalvi alemanyes al Mecanisme Únic de Supervisió (MUS) en el context de la Unió Bancària. Schäuble, el ministre de finances alemany, per la seva banda, també ha fet propostes per crear institucions com un superministeri de finances europeu, que tindria el poder de decidir i dictar sobre els pressupostos i l’endeutament dels diferents estats membres de la UME, i que funcionaria mantenint la separació dels passius estatals. Aquesta proposta, reflecteix un model intergovernamental d’integració, ja que parteix de la idea que els estats més poderosos i rics de la UME, principalment l’alemany, haurien d’estar al càrrec d’aquest ministeri.
Crisi a l’Eurozona: el context ideal per a la integració
Des de 2010, l’Eurozona ha patit tensions importants. Abans de la crisi de la regió es trobava en una etapa avançada de la integració del seu comerç i les seves finances, facilitada per la introducció de l’euro en 2002. No obstant això, abans de la crisi, els Estats membres encara conservaven considerable poder polític a nivell nacional-estatal, el que els va permetre divergir en polítiques econòmiques importants respecte als seus veïns. Una contenció salarial pronunciada a Alemanya a partir de l’any 2000 ha anat creant divergències en la competitivitat entre la seva economia i les economies de la perifèria a l’Eurozona. Aquestes divergències en el camp laboral, fiscal i industrial es van conjugar amb l’homogeneïtat de polítiques monetàries, creant grans desequilibris en les balances de pagaments entre els membres de l’Eurozona, amb el nord, sobretot Alemanya, convertint-se en un gran exportador i finançador de l’anomenada ‘perifèria’ d’Europa. Els desequilibris van afectar les estructures productives de la perifèria, accentuant l’activitat econòmica en sectors poc productius i no-transables com l’immobiliari, generant grans burbujas./13
Quan va esclatar la crisi financera als Estats Units, colpejant fortament als bancs americans i estenent-se als bancs europeus, els governs occidentals van decidir de forma generalitzada rescatar els sistemes bancaris a càrrec dels contribuents. La que va començar sent una crisi de la banca privada, va contagiar a l’economia real i finalment va passar a ser una crisi fiscal dels estats perifèrics de l’Eurozona, que van gastar enormes sumes en aquests rescats i més, colpejats per l’aturada en l’activitat, van acumular enormes dèficits per la baixada de la recaptació fiscal. Això va disparar ràpidament els seus nivells de deute públic. Resoldre els desequilibris fiscals i d’endeutament general a l’Eurozona requeria donar-li la volta a les balances de pagaments d’Alemanya i dels seus importadors i / o establir mecanismes de redistribució fiscal que reciclessin els superàvits dels països excedentaris cap a aquells deficitaris.
La competitivitat depèn gairebé exclusivament dels costos laborals / 14, de manera que la correcció dels desequilibris passaria per pujar els salaris a Alemanya, o baixar-los en els països de la perifèria. Una tercera alternativa, passaria per abandonar la paritat canviària que suposa la Unió Monetària Europea, per a realitzar l’ajust en la competitivitat via fluctuació del valor de les noves divises.
D’aquestes tres possibles estratègies, la imposada finalment per les elits econòmiques de la UE, principalment les alemanyes, va ser la de forçar sota coerció la deflació interna en els països de la perifèria, a través d’baixades salarials i retallades en el sector públic, polítiques conegudes sota el concepte genèric de ‘austeritat’. Aquestes polítiques han amplificat l’efecte de la ja monumental crisi bancària, generant una crisi econòmica i social a Europa semblant a la de la Gran Depressió, amb nivells d’atur molt elevats, caigudes dels estàndards de vida de la població i dels nivells de activitat econòmica, que duren ja 8 anys i que donats els actuals signes, amenacen amb tornar-se cròniques i fins i tot empitjorar. Tot i això els nivells d’endeutament de les economies no s’han reduït de forma significativa, i en alguns casos com a Grècia han continuat en augment, el que deixa clar que el problema de l’endeutament no es pot resoldre amb les actuals polítiques d’austeritat.
Les polítiques públiques d’austeritat, sumades a la crisi financera i econòmica, no van trigar a portar a punt de fer fallida a estats com el grec, l’irlandès, el portuguès, l’espanyol i el xipriota. Aquests van veure com el finançament a través dels mercats de deute públic s’encaria, alhora que eren pressionats per part dels poders polítics occidentals perquè acceptessin rescats, que anirien acompanyats de severs plans d’ajust.
Nova arquitectura institucional: preparant la unió fiscal i política
Per a realitzar els rescats financers als estats en crisi es van establir mecanismes en forma de noves institucions financeres. Possiblement la institució més important d’entre aquestes sigui el Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF), esmentat anteriorment, que va ser creat en 2010 per realitzar aquesta funció, sortejant els tractats europeus que prohibien les ajudes financeres entre estats membres de la UE./15
Tot i que el FEEF va ser creat per gestionar gairebé 800 mil milions de euros de diners públics, la seva creació va patir de greus dèficits democràtics, sent creat en negociacions entre els alts funcionaris europeus sense cap procés de consulta a la població europea i transgredint normes dels tractats. Per tal d’eludir els processos democràtics necessaris per crear aquesta institució amb conformitat amb les lleis i tractats de la UE, el FEEF es va establir com una empresa privada a Luxemburg, actuant en virtut del dret britànic i incloent clàusules de secretisme i inviolabilitat en els seus estatuts. Aquests greus problemes legals i democràtiques van ser assenyalats pel fet que en paral·lel a la creació de la FEEF al juny de 2010, els tractats europeus es van modificar per crear una base legal per a establir un mecanisme de rescat permanent, / 16 el Mecanisme Europeu d’ estabilitat (MEDE) / 17, creat el març de 2011 i que no trencaria amb el dret de la UE. Aquesta nova entitat, acordada només sis mesos després que naixés el FEEF, és el seu successor actual, només amb petits canvis, però la mateixa missió.
Aquests mecanismes van ser projectats per part de l’elit burocràtica europea no només com a institucions de ‘rescat’ a una conjectura de crisi, sinó per, aprofitant l’ocasió, facilitar l’avanç en la integració supranacional-federal de la UE. La idea seria deixar oberta la porta al fet que aquestes institucions poguessin, en cas d’arribar als acords necessaris, realitzar la funció de fons del tresor europeu, a través del qual la fiscalitat podria ser mutualitzada a l’Eurozona. El FEEF-MEDE podria emetre “eurobons” / 18 amb la garantia dels sistemes fiscals dels membres de l’Eurozona, el que permetria a les institucions redistribuir aquests fons en casos de crisi. Un major grau de risc compartit obligaria a realitzar nous passos cap a la integració política. / 19
Com les mateixes institucions de la UE confirmen, la creació de la FEEF i el seu successor MEDE no s’ha de considerar com una resposta independent a la crisi del deute sobirà, sinó més aviat com a part d’un nou edifici institucional basat en una sèrie de mesures adoptades a nivell nacional i de la UE cap a la integració fiscal i política. Aquestes mesures són iniciatives de la UE, com l’enfortiment de Pacte d’Estabilitat i Creixement (Six-pack), el Tractat d’Estabilitat, Coordinació i Governança a la UME (Pacte Fiscal), el Semestre Europeu, el Pacte Euro Plus, el ” Two-pack “/ 20 i els nous sistemes europeus de supervisió i resolució financera (Unió Bancària) ./ 21 Aquesta nova institucionalitat europea, imposada a força de coerció i amenaça amb el pretext de la urgència i la necessitat de la crisi, no ha estat posada a debat. De fet és possible argumentar que, més que intentar solucionar els problemes de governança en el marc de la UE, el seu principal objectiu ha estat el de, aprofitat l’estrès polític i social generat per la crisi, avançar en l’aprofundiment del model neoliberal de la UE, basat en la privatització, el deteriorament dels drets laborals, les retallades en la despesa social i l’establiment de tot tipus de polítiques que afavoreixin a les grans empreses transnacionals.
Els Estats ¿Units? d’Europa
A la tensió entre el model d’integració supranacional, més proper als objectius geopolítics de les burgesies francesa, italiana i anglosaxona i, el intergovernamental, que conservés les estructures de poder polític nacionals-estatals, més proper als interessos alemanys, cal entendre l’actual estancament de la crisi a l’Eurozona i, especialment, la dificultat en arribar a un acord en el transcurs de la crisi grega.
Des que Syriza va arribar al govern de Grècia al gener del 2015, gianis varufakis, el seu ministre de finances grec va intentar convèncer el seu homòleg alemany de que el seu ‘Proposta modesta’, feia compatible la sortida de la crisi amb evitar l’establiment d’un sistema permanent de transferències fiscals interestatal que avancés en la unió fiscal i política. Permetia així no carregar el pes de la recuperació en la perifèria a espatlles dels contribuents del centre europeu. Encara Varoufakis, Galbraith i Holland van argumentar que la seva proposta no era un mecanisme permanent, aquesta suposava avançar cap a la implementació dels eurobons, que serien emesos pel BCE a canvi de deute estatal, de manera que el sistema d’endeutament estaria controlat per les institucions europees, principalment pel BCE, que adquiriria un caràcter de prestador d’última instància a l’estil de la Reserva Federal. No és d’estranyar doncs, que Varoufakis rebés, amb aquesta proposta que augmentava el poder del BCE, el suport i la col·laboració d’economistes com Larry Summers, exsecretari del tresor i actual assessor personal del president dels EUA, i de Jeffrey Sachs, assessor de nombrosos governs que abandonaven el model d’economia planificada per adaptar-se al model neoliberal, els dos propers al poder financer internacional.
Les idees de Varoufakis eren totalment contràries a la doctrina antiinflacionaria alemanya, que serveix per mantenir a ratlla la intervenció del BCE en la política econòmica. En realitat un banc central que compri deute a l’estil de la FED exerciria indirectament de sistema permanent de transferències fiscals, cosa que continuava sent incompatible amb els objectius de la burgesia alemanya, centrats en mantenir el control financer de l’Eurozona per continuar explotant el model mercantilista que els permeti continuar dominant amb mà de ferro la política europea i competint en el món com una de les superpotències globals.
La posició del govern alemany en les negociacions l’ha portat a enfrontar fortes tensions, no només amb el govern grec, sinó també amb la burocràcia europea, representada amb la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, també amb l’FMI, que durant la negociació ha representat en gran mesura els interessos polítics dels EUA, i amb altres estats poderosos de l’euro com França i Itàlia, interessats en restar poder a Alemanya, i les seves institucions com el Bundesbank, que en ocasions van insinuar sense molt ímpetu que el que proposava el govern grec no era del tot inadequat. No obstant això, el desenllaç de la crisi ha demostrat que els representants polítics d’Alemanya no semblen disposats a acceptar cap solució que passi per perdre poder econòmic ni sobirania nacional. De fet, van arribar a demostrar que preferien l’expulsió dels membres ‘febles’ de l’Eurozona, com Grècia, corrent el risc de desintegració de la UME, a fer concessions d’aquest tipus.
Resumint, es podria emmarcar l’actual situació en un intent de la burgesia alemanya, sobretot la industrial, de mantenir i ampliar la seva hegemonia i el seu domini a Europa, en contra d’altres que promouen un model d’integració que li resti poder a aquesta, principalment les burgesies francesa, italiana i anglosaxona, especialment de les seves elits financeres. És per això que les propostes del govern alemany, com l’última proposta de Schäuble, van encaminades a que els riscos dels passius sobirans romanguin circumscrits als estats i que les noves institucions de control i governança fiscal siguin gestionades pels poders estatals, principalment pels poders executius d’Alemanya i França.
Qualsevol dels dos models, tant el d’integració supranacional proposat pel ‘informe dels cinc presidents’, com el proposat pel ministre de finances alemany Schäuble, no tenen caràcter progressista. Cap dels dos té com a objectiu desviar-se del model neoliberal corresponent a l’actual institucionalitat hegemònica, per abordar la democratització d’Europa o l’enfortiment dels drets econòmics, socials, culturals i en definitiva humans dels pobles europeus. És per això que l’esquerra europea, la majoria ha adoptat com a seu el projecte de ‘més Europa’ a partir de la integració fiscal i mutualització de deutes proposat per la burocràcia europea, ha de ser crítica amb aquesta proposta, tant com ho és amb la proposta alemanya, calibrant els seus alts riscos i escasses oportunitats, per així traçar estratègies més acords amb una ètica progressista i humanista.
No és estrany que davant aquesta manca de perspectives progressistes dins de l’actual arquitectura institucional de la UME i la UE, apareguin moviments sol·licitant un Pla B que dissenyi una alternativa polític-econòmica a la UE del neoliberalisme.
Notes:
L’autor ha modificat el text original publicat a Viento Sur per corregir l’argument sobre les causes macroeconòmiques fonamentals de la crisi de l’Eurozona, després d’extreure conclusions del debat entre Lapavitsas i Flassbeck, amb Storm.
Bibliografia:
1 – Vercammen, F. (1999) “Europe: Face aux institutions de l’Union européenne”. Inprecor: http://www.inprecor.fr/article-?id=1786
2 – Ibid.
3 – Monnet, empresari i diplomàtic francès que va viure gran part de la seva vida en els EUA, era proper a gent extremadament poderosa entre els quals destacaven John Foster Dulles, André Meyer, la família Rockefeller, la família Bosch, la família Wallenberg. Va ser el primer president de l’Alta Autoritat de la Comunitat Europea de Carbó i l’Acer (CECA), primera institució de la UE, que posteriorment es fusionaria amb la Comissió Europea.
4 – Monnet va escriure els esborranys de la declaració Schuman de maig 1950. Declaració Schuman: http://europa.eu/about-eu/basic-information/symbols/europe-day/schuman-declaration/index_en.htm
5 – Marie-France Garaud, un Gaullista assessora del President francès Georges Pompidou i del després primer ministre Jacques Chirac, li va llançar aquesta acusació. Ella considerava que formava part d’un pla americà per afeblir el poder francès i va declarar al programa de TV francès “Ce soir (ou jamais!)”: “Ell era un agent americà. Ara fins sabem quant li pagaven, perquè això ha estat desclassificat “.
6- Hayek, Friedrich A. “The economic conditions of Interstate federalism.” New Commonwealth Quarterly 131 (1939): 49.
7- Van Rompuy, Herman. “Cap a una autèntica unió econòmica i monetària. Informe del president del Consell Europeu Herman Van Rompuy. “Consell Europeu. Juny 2012. Disponible a: www.consilium.europa.eu/uedocs/cms_data/docs/pressdata/es/ec/131290.pdf
8 – Juncker, Jean-Claude. “Fer la Unió Econòmica i Monetària europea.” Comissió Europea. Juny 2015. Disponible a: ec.europa.eu/priorities/economic-monetary-union/docs/5-presidents-report_es.pdf
9 – BBC News. http://www.bbc.com/news/business-16030374
10 – El Premi Carlemany és un prestigiós premi europeu. Ha estat atorgat anualment des de 1950 per la ciutat alemanya d’Aachen a la gent que ha contribuït al procés d’integració europea. http://www.aachen.de/EN/sb/pr_az/karls_pr/charlemagne_prize/index.html
11 – Discurs en un acte organitzat pel French National College of Administration (ENA) and ESCP Europe (European Identity and Global Perspective). Setembre 2012.
12 – Comissió Europea. “Llibre Verd sobre la viabilitat de la introducció de bons d’estabilitat”. Brussel·les, novembre 2011.
13 – Per il·lustrar-ho amb dades entre el 2003 i el 2009 estats com Grècia, Portugal, Irlanda i l’Estat espanyol van veure augmentar el seu deute extern net en el 29%, 53%, 54% i 53% respecte al seu PIB respectivament mentre que Alemanya veia com el seu nivell de deute extern net respecte al PIB baixava en un 27%. Dades de les bases del BCE i l’FMI.
14 – Flassbeck, Heiner, and Costes Lapavitsas. Against the troica: Crisi and austerity in the Eurozone. Vers Books, 2015.
15 – Article 125 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.
16 – Esmena de l’Article 136 del Tractat de Funcionament de la UE autoritzant l’establiment del MEDE sota llei de la UE.
17 – Banc d’Espanya. “El Mecanisme Europea d’Estabilitat”. Articles. Butlletí Mensual. Juliol 2011.
18 – Comissió Europea. “Llibre Verd sobre la viabilitat de la introducció de bons d’estabilitat”. Brussel·les, novembre 2011.
19 – Per finançar-se el fons emet títols de deute en els mercats recolzats per garanties públiques dels estats membres o els proporciona directament com a actius financers “en espècie” als estats sol·licitants d’ ‘rescats’.
20 – Veure el resum de les reformes europees relacionades amb el Pacte d’Estabilitat i Creixement al web de la CE: http://ec.europa.eu/economy_finance/economic_governance/sgp/index_es.htm
21 – Veure el resum sobre el projecte de la Unió Bancària Europea a la web del Parlament Europeu: http://www.europarl.europa.eu/atyourservice/es/displayFtu.html?ftuId=FTU_4.2.4.html
22 – Varoufakis, I., Holland, S. i Galbraith, J.K (2011). “A modest proposal for Overcoming the euro crisi”. Disponible a: https://varoufakis.files.wordpress.com/2013/07/a-modest-proposal-for-resolving-the-