El passat mes d’abril el Parlament Europeu votava sobre el Fons Europeu per a Inversions Estratègiques (EFSI segons les seves sigles en anglès), un reglament força desconegut que ha d’actuar com a base legal per al Pla Juncker. Un pla d’inversió que pren el nom del seu principal impulsor, Jean-Claude Juncker, actual president de la Comissió Europea. La Comissió, amb Juncker al capdavant, creu que a curt termini les forces del mercat no són capaces de donar una solució al problema de la manca d’inversió disponible, i vol aprofitar per a que l’esfera pública i les seves institucions juguin un paper clau en el finançament de projectes per al creixement i la creació de llocs de treball. Fins aquí tot bé.
Partint de 21.000 milions d’euros de diner públic es pretén mobilitzar inversió privada fins arribar als 315.000 milions d’inversió total. Els 21.000 milions estaran composats per 5.000 milions del Banc Europeu d’Inversions (BEI) i una garantia per valor de 16.000 milions, que comptarà amb 8.000 milions del pressupost comunitari. Alguns diuen que multiplicar per 15 la inversió és massa optimista. D’altres posen èmfasi en el tipus de projectes que seran escollits i en la transparència (o la manca d’aquesta) durant el procés de tria d’aquests. La planificació també ha estat nul·la: un allau de propostes inconnexes des dels diferents Estats membres, i molta pressa en aprovar l’EFSI de cara al proper juny.
Mentrestant, s’han quedat fora del debat qüestionaments més globals sobre el funcionament i la lògica financera darrera del mateix pla. Manca informació i reaccions de l’opinió pública sobre el preu que caldrà pagar a canvi.
Construint infraestructures o apostant als mercats financers?
Tot i que l’objectiu a priori és apostar per infraestructures clau, crear llocs de treball i encoratjar el creixement econòmic, només els projectes atractius als mercats financers per la seva alta taxa de retorn tenen tots els números per a ser finalment finançats. La qual cosa significa que no tothom pot entrar al club: majoritàriament hi entren els sectors amb un alt percentatge de beneficis (megaprojectes de transport i energia), les grans empreses promotores al capdavant, i fons d’inversió, de pensions i asseguradores que hi volen invertir. Difícilment els projectes d’empreses locals i que generen benestar social des de l’economia propera, poden arribar a tenir aquesta alta taxa de retorn de la inversió.
L’enginyeria financera darrere el Pla Juncker, que ja s’assajava amb la iniciativa dels Project Bonds que va fer possible el Projecte Castor, permet la financiarització de diferents béns i serveis. El seu deute es divideix en trams o en bons i aquests es vénen als mercats financers. Això vol dir que, igual que va passar amb els productes hipotecaris durant la crisi, el valor dels projectes d’infraestructures finançats deixa de desprendre’s dels costos reals del servei que ofereix la infraestructura i passa a guiar-se per la qualificació del seu deute o dels seus bons (com d’atractiu és per a invertir-hi). Qui es queda, però, amb la part menys segura d’aquest deute? La part d’inversió pública provinent de l’EFSI, que invertirà en els trams de deute de més risc.
Tot i així, sembla que el format no espanta ningú. De fet, en aquesta carrera per aconseguir inversió, Catalunya no s’ha quedat enrere. Després de la “carta als reis” que l’Estat espanyol va fer arribar a Brusseles i que no contenia cap projecte concret, sinó un pressupost dividit per partides segons sector econòmic, la Generalitat de Catalunya va apostar per fer una proposta més treballada, que sol·licitava proje ctes per un valor de 6.809 milions d’euros, dels quals més de 4.000 milions són en infraestructures de transport i energia. El repartiment del pastís és, si més no, suggerent: 300 milions d’euros per a Vodafone, més de 200 milions per a Telefonica, i Endesa com a una de les protagonistes de la proposta. En resum, CiU donant pistes sobre el tipus de sortida de la crisi per la que aposta.
I a canvi de la inversió, què tindrem?
Darrere el Pla Juncker hi ha molt més que la cerca d’inversió privada. Es tracta d’inversions a llarg termini que no serien viables sense aquesta entrada de capital, però que un cop es tiren endavant es suporten no pas gràcies a aquests inversors sinó gràcies a la ciutadania: a través de les factures energètiques, dels peatges, de retribucions o, en el cas que surti malament, a través de clàusules a l’estil Castor o per la Responsabilitat Patrimonial de l’Administració (l’Estat paga si l’empresa impaga). Els inversors fan possible els projectes en un inici però, sens dubte, els paga la ciutadania.
Així doncs el Pla Juncker no és cap regal caigut del cel. Els riscos financers van acompanyats de les contrapartides per rebre finançament. D’una banda la Comissió demana que els Estats membre també aportin pressupost nacional al fons de l’EFSI (l’Estat espanyol, per exemple, té previst aportar 1.500 milions d’euros a través de d’Institut de Crèdit Oficial). Així aconsegueixen dret a vot en la gestió de l’EFSI proporcional a la seva aportació. D’altra banda, els Estats que aportin fons seran examinats amb més màniga ampla pel que fa al dèficit i al deute públic: les contribucions nacionals al Pla Juncker no comptaran com a excessiu dèficit o deute. Es valoraran també positivament mesures estructurals com les flexibilitzacions dels mercats laborals nacionals. S’envia doncs un missatge clar: Gasteu, però feu-ho amb les regles d’en Juncker.
Correm doncs el perill que l’incentiu als inversors del sector privat per beneficiar les infraestructures i l’economia europees sigui en realitat un incentiu a les infraestructures i economia europees per beneficiar als inversors del sector privat. En el millor dels casos es tracta d’una il·lusió de creixement. En el pitjor, d’una nova ofensiva del capitalisme financer. La diferència és que ara sabem com va acabar l’anterior onada, i tindrem les de guanyar si dubtem dels que van fer possibles altres bombolles. Cal escollir el nostre propi Pla, sense Juncker, sense mercats financers.