Només els partits més enllà del nucli irradiador de centralisme, com Podem, IU-Unitat Popular, En comú, Les Marees i altres agents populistes d’estil semblant, porten la proposta d’auditoria i reestructuració del deute en els seus programes incloent principis perillosos per a la democràcia com la transparència, la bona fe entre creditors i deutors, la sostenibilitat del deute i el dret dels estats a protegir la seva sobirania.
“No parlarem d’auditories de deute, impagaments ni coses així; això està descartat” declarava el secretari d’Economia del PSOE, Manuel de la Rocha. El dirigent del PSOE deixava clar que el seu partit vol tenir una “posició seriosa” i ha rebutjat aquest tipus de mesures, “poc reflexionades” i “pròpies del llenguatge d’altres continents i altres èpoques”. És de suposar que de la Rocha considera seriós, reflexionat i modern canviar un article de la Constitució que diu que el pagament del deute a creditors estrangers passa per sobre de qualsevol obligació de l’Estat envers la seva població, això sense un debat públic, el dia en què la majoria caminava distreta amb les vacances estivals i el soroll mediàtic del partit Barça-Madrid de Supercopa que es jugava el mateix dia.
El regidor Rodó de Ciutadans a Madrid advertia que “en cap cas podem concebre que el deute pugui ser declarada il·legítima pels ciutadans”, ja que això “tindria conseqüències catastròfiques no només per a l’economia de Madrid sinó per la de la resta d’Espanya”. És veritat que no cobrar deutes és catastròfic o almenys perjudicial per als bancs i creditors diversos. Ciutadans entra en política com un partit seriós i de centre, amb estreta relació i finançament de bancs com el Santander, la Caixa, Popular i d’entitats com FEDEA, el centre d’estudis econòmics més important de la patronal, i fins se li ha relacionat amb la indústria armamentística dels EUA. En tot cas, la publicació d’economia neoliberal més important del món, The Economist, ja ha declarat el seu amor a Ciutadans per aquestes eleccions argumentant que el seu liberalisme els fa més proclius que al mateix PP a seguir les directrius de la troica de privatitzar, liberalitzar i retallar.
D’altra banda, González Pons, del PP, va anar més enllà expressant que no només cal pagar els deutes, sinó que cal exigir-fins a l’últim cèntim als deutors. “Els espanyols els prestem 26.000 milions als grecs, i jo no sóc partidari de perdonárselos; que ens els tornin, perquè nosaltres també els necessitem”. A González Pons van haver d’informar-malament, ja que l’Estat va desemborsar en el “rescat” de Grècia 6.649,9 milions a una taxa d’interès superior al 5% i no els 26.000 que afirmava. González Pons també es va oblidar recordar això que els deutes es paguen al president del FROB quan aquest va explicar al Congrés que els diners no recuperat dels rescats bancaris rondarà els 40.000 milions d’euros. De Guindos li devia convèncer que “els contribuents no posaran ni un euro a la reestructuració”. És de suposar que a González Pons, amb les paraules de De Guindos, se li passés la declaració de Restoy al Congrés. Els polítics del PP van embolicats. A més els bancs són decents, moderats i de centre, de manera que no hauríem exigir el mateix que als barruts radicals grecs, no creuen?
Més enllà del centre es troben els leninistes maquiavèl·lics de Podem, els comunistes descerebrats d’Unitat Popular ia altres partits semblants com En Comú o les Marees, tots de l’òrbita d’ETA, el chavisme, Putin i Assad. Aquests antisistema proposen auditar el deute, mesura que organitzacions subversives com el Parlament i el Consell europeus inclouen en el seu reglament (472/2013) com a obligacions dels estats que han implementat plans d’ajust.
Aquests partits pseudo-democràtics també proposen la creació d’una legislació internacional de fallida per al sector públic que permeti protegir davant els creditors del deute sobirà. Aquesta proposta de principis de reestructuració del deute públic està promoguda per països de l’eix del mal com Argentina, qui la va presentar a la seu d’una altra organització terrorista, l’ONU. La proposta inclou principis perillosos per a la democràcia com la transparència, la bona fe entre les parts, la sostenibilitat i el dret dels estats a protegir la seva sobirania. En haver rebut el suport de 136 països en l’ONU la defensa de la decència, la serietat i el centralisme polític en contra de la mesura ha quedat en mans del reduït grup de governs defensors de l’ordre en el món: EUA, la UE, Canadà , Israel i Japó. Un dels principals promotors d’aquesta iniciativa legislativa sobre reestructuració de deute és el Premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz, amic de Yannis Varoufakis, que va ser ministre de Syriza, que alhora va rebre el suport d’Arnaldo Otegui per twitter quan aquesta va guanyar les eleccions al gener. Facin vostès la connexió.