A la Cimera del G20 a la Xina en el 2016, el G20 va acordar l’Aliança per la Connexió de la Infraestructura Global per tal de reforçar i enllaçar els plans d’infraestructures de les diferents regions i continents del món. Cada pla director regional té els seus propis fons de finançament com el Fons Europeu d’Inversions Estratègiques. L’Aliança es focalitza en quatre grans sectors; energia, transport, aigua i informació i tecnologia de les comunicacions (TIC). L’Aliança promourà projectes de grans infraestructures (entre mil milions i trilions de dòlars) que es financen, construeixen i operen a través de Col·laboracions o Concessions Públic-Privades (o CPPs). A la Cimera, els bancs multilaterals de desenvolupament com el Banc Mundial van emetre una declaració recolzant aquesta aliança amb un suport mínim d’US$350 mil milions d’entre 2016 i 2018. (Heinrich Boell Foundation, 2017).
Aquest pla d’infraestructures del G20 implica construir un nou paradigma econòmic que pretén connectar moltes regions estratègiques del món per tal de facilitar la comercialització i transports de mercaderies i el creixement (mesurat en PIB). No en va, els MDB descriuen aquest nou paradigma com “De milers de milions a bilions de dòlars” (WBG, 2015). Els objectius principals d’aquesta Aliança seran 1) L’ús de diners públics (com impostos, pensions, taxes d’usuaris per serveis d’infraestructures, garanties) per aprofitar o catalitzar inversions del sector privat, 2) La construcció de “canonades” de projectes “bancables”, amb èmfasi en megaprojectes que es financen i operen a través de Col·laboracions o Concessions Públic-Privades (CPPs) i 3) millorar els mecanismes de les CPPs per tal de replica-les ràpidament.
Aquesta nova empenta d’expansió del capital està emmarcada en un procès d’industrialització de certs països i de l’acceleració des dels anys ’50 de l’ús de recursos naturals que arriba a uns nivells de creixement sense precedents en la primera dècada del segle XXI. Aquestes tendències estan associades amb una creixent pressió sobre l’ambient i les societats i amb més conflictes socioambientals. Una part d’aquests conflictes estan associats a l’extracció, transport i emmagatzematge d’energia en països del Sud i emergents per suplir el consum del Nord global, donant lloc a forts debats, tant en les economies extractives com en les economies del Nord, sobre la insostenibilitat ambiental i social dels models de desenvolupament i consum.
Els mecanismes però per promocionar aquest nou paradigma no són nous; les Col·laboracions o Concessions Públic-Privades s’han impulsat durant les últimes dues dècades sobretot pel Banc Mundial (amb altres actors com la UE). Aquest informe fa un recull de les lliçons d’aquestes dues dècades de CPPs; primer descriu que és una Col·laboració Públic-Privada i fa una aproximació històrica de la seva evolució. En el següent apartat explica les motivacions per la promoció d’aquesta forma de finançament d’infraestructures per després explicar en l’apartat 4 les principals crítiques i problemes que s’ha trobat. Finalment concloem amb unes recomanacions pel futur de les CPPs. Proposem una millora en la transparència i la governança del finançament d’infraestructures, on l’opció de finançament públic es consideri posant sobre la taula els costos reals de les dues opcions i tenint també en compte altres consideracions com els impactes socials, ambientals i de gènere de les dues opcions.
Autora: Marta Conde
Amb el suport de:
