Empreses com Repsol, Endesa, Bayer o Telefónica i entitats financeres com Santander o CaixaBank, condicionen els plans formatius i les línies d’investigació a l’ensenyament superior per mitjà del patrocini de càtedres de recerca i formació
L’educació és l’instrument per a difondre l’ús de la raó. Aquest és un dels principis del qual partien els pensadors il·lustrats del segle XVIII. Filòsofs com Immanuel Kant, Jean-Jacques Rousseau o Mary Wollstonecraft marcaren un abans i un després en la manera d’ensenyar, raonar i concebre la universitat com un “espai de llibertat destinat a la crítica” que ha de gaudir de “total autonomia” per a complir amb la seua funció. La definició, però, s’ha distorsionat amb el pas del temps. Ho evidencia l’estreta col·laboració entre les universitats i el món empresarial, amb les anomenades càtedres d’empresa, una pràctica cada cop més freqüent en l’ensenyament de grau superior. Sobre el paper, aquestes iniciatives es projecten com una “aliança estratègica” amb les quals, gràcies als recursos econòmics que aporta un patrocinador, la universitat disposa de més mitjans per aprofundir en la recerca i la formació. Tanmateix, es tracta d’una arma de doble fil. Amb els seus diners, alguns grups multinacionals intervenen en la definició dels continguts acadèmics per a hegemonitzar els seus models de negoci i vida mitjançant la formació de les noves generacions d’alumnes.
Amb absoluta normalitat i sense embuts, Vicente Compañ, exdirector de la càtedra d’Innovació Energètica patrocinada per British Petroleum (BP) a la Universitat Politècnica de València (UPV), exposa que l’energètica marca les línies d’investigació de manera col·legiada amb el director, càrrec que es “consensua amb l’entitat patrocinadora”. Així consta en una bona part dels reglaments de creació i funcionament de les càtedres a les universitats públiques dels Països Catalans i en diversos dels 25 convenis als quals ha tingut accés la Directa. A banda de la direcció, l’altre òrgan de gestió de les càtedres és la comissió de seguiment, que vetlla pel compliment de l’acord i on queden representades ambdues parts de manera paritària. D’aquesta manera, “s’asseguren que les càtedres responen a l’interès de l’empresa perquè es treballi en una direcció molt concreta”, assevera Ermengol Gassiot, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i sindicalista de la secció de la CGT al centre universitari.
Vicente Compañ recorda que estava una vesprada al seu despatx quan va rebre una telefonada del Vicerectorat de Formació i Ocupació per oferir-li dirigir la càtedra: “Em va dir que l’endemà tenien una reunió amb l’empresa i que si jo hi estava d’acord i ells també, signaríem”. Dit i fet. Per 30.000 euros anuals, a grans trets, el conveni obligava la universitat a promoure activitats i estudis sobre eficiència energètica, biocombustibles o hidrogen. Eixos de treball els quals, segons assegura Compañ, l’empresa podia modificar en funció de “noves inquietuds i interessos”.
La definició dels continguts per part de les companyies privades patrocinadores la corrobora també el testimoni d’Antonio Aguado, catedràtic emèrit de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i fundador i exdirector de l’extinta càtedra UPC-Endesa Victoriano Muñoz Oms. “Tant jo com l’empresa marcàvem les línies de treball i verificàvem el dia a dia de les activitats”, declara. L’any 2000, amb l’aprovació de Rodolfo Martín Villa –llavors president d’Endesa, exministre durant el primer govern predemocràtic de la monarquia de Joan Carles I i exgovernador civil de Barcelona al final del franquisme– se signà l’acord, que buscava “donar a conèixer la figura de l’enginyer català que dona nom a la càtedra i aprofundir sobre el paper social d’Endesa”, recorda Aguado. En el seu nomenament, confessa, “el rectorat no va ser el principal proponent, sinó que va ser l’empresa”.
Amb la mateixa sinceritat s’expressa Armando Ortuño, professor a la Universitat d’Alacant (UA), col·laborador de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada –un think-tank impulsat en bona part per les societats que cotitzen a l’Ibex-35– i director de la càtedra d’Estudis Turístics Pedro Zaragoza Orts. Els patrons d’aquesta iniciativa docent són la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de Benidorm i la patronal Associació Empresarial Hotelera i Turística de la Comunitat Valenciana (HOSBEC). “Sempre es busca el seu vistiplau, és obvi. Són els que financen i proposen els temes en funció del que els interessa, els reptes del sector…”, manifesta.
La càtedra rep el nom de qui va ser membre de la Falange, amic del dictador Francisco Franco, alcalde de Benidorm (la Marina Baixa) entre 1950 i 1966 i un dels ideòlegs del turisme de sol, platja i gratacels al País Valencià. Avui, gràcies a l’acord, Pedro Zaragoza compta amb un repositori on es custodia el seu llegat. Així i tot, Ortuño s’afanya a puntualitzar que “s’és totalment asèptic en termes polítics”. L’afirmació no només es posa en contradicció amb el nom de la càtedra sinó també amb alguns coneixements que s’hi generen. El conveni planteja “dur a terme activitats d’estudi, programes de formació o fòrums en l’àmbit turístic”. A la pràctica, si s’examinen les memòries anuals i alguns treballs, hi destaca la contribució al creixement del sector sense plantejar alternatives al turisme de masses.
(…)
‘Academic washing’
L’energètic és un dels sectors que ha trobat en la universitat l’espai per generar i difondre una determinada visió sobre la transició energètica, liderada pels biocombustibles, les macroplantes eòliques i fotovoltaiques o l’hidrogen “verd”. Clàudia Custodio, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització i experta en energia i clima, explica que “la producció d’hidrogen ja formava part del debat, però no com ho fa ara”. Incideix en el fet que la col·laboració entre universitat i empresa “permet que la narrativa que promouen continue sent la predominant i reportant-los uns beneficis”. “L’hidrogen es pot produir a partir d’energies renovables, però implicaria accelerar la generació d’aquestes i l’extracció de minerals per fabricar els materials. Això tindria un impacte major en el territori que no contemplen, perquè saben que amb l’hidrogen continuaran controlant el procés”, critica Custodio.
En un context de crisi climàtica i cerca d’alternatives, la indústria agroalimentària també opta per patrocinar càtedres a les universitats públiques. Marques com Mercadona, Consum, Carrefour o Danone; empreses químiques com Bayer o Du Pont Corporation o entitats bancàries com CaixaBank, aposten per finançar investigacions sobre economia circular, alimentació i nutrició, intensificació “sostenible” de l’agricultura, digitalització agrària o manipulació genètica de plantes per crear espècies més resistents a plagues o al canvi climàtic.
Llegir més: https://directa.cat/universitat-publica-al-servei-del-negoci-privat/
Periodista: Ester Fayos
Imatge: Clara-Iris Ramos
Data: 04/09/2023