Necessitem una lluita ecologista que qüestioni l”statu quo’ i defensi vides dignes aquí i arreu. Cal posar límits al capital, i això no implica renunciar a l’abundància per la vida. Article d’opinió de Clàudia Custodio, investigadora en justícia climàtica de l’ODG.
La crisi climàtica és una amenaça per a la vida. Fa dies que corren per les xarxes les imatges del poble de Blatten, als Alps suïssos, completament inundat després de l’esfondrament d’una glacera. Per sort, el poble ja s’havia evacuat. I, per sort, és un nucli petit de població en una de les zones més privilegiades del món, on la destrucció de les cases no comporta que les seves habitants es quedin sense sostre. Això és diferent en altres llocs del món, on desastres semblants tenen lloc i generen víctimes mortals i destrosses irreversibles. I, tanmateix, és una història colpidora, que espanta i que ens hauria de fer adonar de la realitat i la gravetat de l’escalfament global.
Un cataclisme que no és novetat. Fa dècades que la comunitat científica i els moviments socials alerten del canvi climàtic i dels seus impactes potencials, però no s’ha actuat a temps ni amb la contundència requerida per la magnitud del desastre. En aquest context, quins han estat els avenços dels moviments climàtics o ecologistes? Cap on hem d’apuntar? Sense tenir les respostes, com a militant del moviment per la justícia climàtica des de fa més de 10 anys (dona blanca i privilegiada, també cal dir-ho), faig algunes reflexions per contribuir al debat.