El 12 de març de 2000, més d’un milió de persones van participar en la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern als països del Sud global; un quart de segle després, la nostra companya Nicola Scherer reflexiona si tenim un deute pendent.
Avui se celebra el 25è aniversari de la Consulta Social per l‘Abolició del Deute Extern com un exemple de democràcia participativa i un acte de desobediència civil massiu en favor de la justícia global. El 12 de març de 2000, a l’Estat espanyol, més de 20.000 persones —9.000 de les quals, a Catalunya— i més de 1.400 col·lectius van organitzar aquest exercici de democràcia participativa. Malgrat la prohibició per part de la Junta Electoral Central i la repressió policial, la Consulta es va dur a terme. Finalment, 1.087.792 persones van donar el seu vot: el 98% es va pronunciar a favor que el Govern espanyol cancel·lés el total del deute extern amb els països empobrits endeutats, que l’import del deute cancel·lat es destinés al benestar de la població, que els tribunals investiguessin l’enriquiment il·lícit amb els fons prestats i que aquestes quantitats fossin retornades als seus pobles.
La Consulta Social era l’acte estrella de la campanya internacional Jubileu 2000, que va reunir persones de tot el món i de tots els àmbits de la vida: sindicats, moviments socials, grups comunitaris, esglésies, grups cristians de base, i fins i tot algunes estrelles de rock, com Bono, del grup U2, amb l’objectiu de reduir el deute extern per als països més empobrits del món. Finalment, la campanya va donar lloc a més de 130.000 milions de dòlars de cancel·lació de deute per a 36 països de baixos ingressos.
Vint-i-cinc anys després, ens preguntem si hem fet els deures. I la resposta és senzilla: per una banda, no. Ens trobem en un context d’endeutament global rècord, amb un deute públic mundial de 97 bilions de dòlars el 2023, que pateixen especialment els països i les capes socials més empobrides. L’últim informe del Banc Mundial afirma que els països empobrits van gastar el 2023 un rècord d’1,4 bilions de dòlars per atendre el deute extern, la qual cosa ha fet que molts països hagin hagut de retallar serveis vitals, com programes de salut, d’educació o l’adaptació al canvi climàtic. Estadístiques recents de la UNCTAD demostren que hi ha 19 països que paguen més pels interessos del deute que per l’educació i 45 països que paguen més pels interessos del deute que no pas pel sector sanitari. Almenys 48 països, que sumen 3.300 milions d’habitants, no estan invertint prou en educació o en salut a causa de la càrrega de deute.
La priorització del pagament del deute financer en detriment de la inversió social ha suposat greus mesures d’austeritat que deixen especialment les dones i les nenes en un triple desavantatge: són les primeres a perdre l’accés als serveis bàsics, les primeres a perdre llocs de treball de primera línia al servei públic i les primeres a assumir la càrrega del treball de cures no remunerada quan fallen els serveis públics o quan ocorren desastres induïts pel clima. A més, a l’espoli dels països més empobrits a través del deute financer, s’hi ha sumat un altre mal en els últims 25 anys. L’emergència climàtica i els impactes dels fenòmens climatològics extrems (tempestes, inundacions, fortes pluges, sequeres, etc.) deixen especialment els països del Sud global en situació d’alta vulnerabilitat i acceleren la seva crisi del deute.