Amb la irrupció de les «tecnologies netes», s’obre un escenari de disputa entre les grans potències per controlar-ne la fabricació i el comerç a escala mundial. Davant aquesta pugna pel negoci, els moviments socials tenen el repte d’impulsar transformacions que donin peu a un sistema productiu que es regeixi pel respecte pel medi i la justícia global. Article d’Alfons Pérez, investigador de l’ODG, publicat en el número 52 de la Revista Nexe.
L’ impuls i l’imperatiu tecnològic de l’anomenada «transició verda» en la qual estem immersos ha desfermat una demanda massiva de «tecnologies netes». De fet, la cursa per controlar-ne les cadenes globals de subministrament s’ha convertit en la gran competició dels actors que pugnen pel negoci verd a escala global, com són la Xina, els Estats Units i la Unió Europea. Es disputen la mina, guanyar la fàbrica i aconseguir la botiga; és a dir, assegurar el control de les matèries primeres amb què s’elaboren les «tecnologies netes», guanyar la fàbrica per liderar la industrialització i aconseguir vendre-les als mercats emergents que les demanden.
Trajectòria de la transició
Ja fa pràcticament una dècada de l’Acord de París, en virtut del qual les institucions públiques es van comprometre a aplicar diversos instruments, plans i estratègies per emprendre la transició i assolir la descarbonització abans del 2050. Després, el 2019, els Nous Pactes Verds (Green New Deals) van esdevenir la referència per a la política climàtica i de transició energètica en un moment de fortes mobilitzacions, entre les quals les protagonitzades per Fridays for Future, Extinction Rebellion, By2020 We Rise Up i altres col·lectius socials. També aquell any, a l’Amèrica Llatina, se succeïen protestes i revoltes populars a Xile, Bolívia, l’Equador i Colòmbia com a resposta a la violència i la injustícia que causava l’explotació sistemàtica dels béns comuns, els ecosistemes i els territoris.
Així es va arribar al 2020, quan l’Organització Mundial de la Salut va anunciar la declaració de pandèmia i, ràpidament, institucions com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, l’OCDE i la Comissió Europea van començar a difondre la necessitat d’una recuperació verda, consistent a reforçar i accelerar la «transició verda». Un objectiu que, amb la crisi energètica i l’eclosió de la guerra a Ucraïna, va quedar travessat pel Pla europeu de seguretat energètica que, amb el nom de REPowerEU, planteja posar fi a la dependència energètica de Rússia.
Aquests dos fets disruptors han enfortit encara més una versió de transició verda que prioritza les qüestions crematístiques, geopolítiques i seguritàries, mentre situa com a element central el recanvi de «tecnologies brutes» per «tecnologies netes». És a dir, la substitució de les tecnologies que tenen a veure amb els combustibles fòssils per aquelles renovables que han de ser el puntal i la palanca de la transició.