Alfons Pérez, investigador de l’Observatori del deute en la globalització, repassa com la posició de privilegi de les grans empreses estatals del sector energètic està a punt de viure un nou capítol per la seva voluntat d’acaparar ajuts procedents dels fons europeus per a la recuperació econòmica, mitjançant l’excusa de la transició a l'”energia verda”
Portem quinze rècords històrics des de l’agost. A les grans elèctriques els hi cauen els beneficis del cel i, alhora, demanen més de 50.000 milions d’euros als fons europeus de recuperació de la COVID-19. És lògic que en aquesta situació de “guanys inusitats” estiguin entre les màximes sol·licitants de fons públics?
Aquesta pregunta, que el sentit comú resoldre en una dècima de segon, es torna altament complexa quan parlem de l’Oligopoli elèctric –el conglomerat corporatiu format principalment per Iberdrola, Endesa i Naturgy. Per contestar-la, cal rebobinar la història, revisar la conjuntura actual d’oportunitat i oportunisme, i projectar cap a quin futur ens porta.
La gènesi del poder de les elèctriques i la seva perpetuació
El conglomerat que conforma avui l’oligopoli elèctric té els seus orígens en cognoms il·lustres com Oriol i Urquijo (Hidrola), March (FECSA), Careaga (Iberduero) i Barrié de la Maza (Fenosa). Aquestes famílies van mantenir una relació fluida amb la dictadura i algunes d’elles fins i tot van finançar l’alçament. I això els va oferir avantatges comparatius: entre el 1948 i el 1960 Hidrola, part de l’actual Iberdrola, va multiplicar per vint el valor dels seus actius nets. Iberduero, per nou.
Amb la fi del règim franquista, l’any 1978, el ministre Fuentes Quintana va emprendre el Pla energètic Nacional amb idees estatalitzadores. Un mes després de fer públiques les seves intencions va haver de dimitir i va ser substituït per Rodríguez Sahagún que les va desestimar. Ni tan sols les Directives Europees per la liberalització del sector han pogut esquerdar el poder granític de l’Oligopoli elèctric. A més, el suport de les institucions públiques va permetre als anys noranta la seva internacionalització, sobretot a Amèrica Llatina, generant nombrosos conflictes al seu pas.
Per acabar de reblar el clau, les portes giratòries han establert una mena de jubilació d’or a les primeres línies polítiques. José María Aznar i Elena Salgado han passat per Endesa; Felipe González i Narcís Serra per Gas Natural i Ángel Acebes per Iberdrola. La llista és molt més llarga i els seus sous suculents.
Autor: Alfons Pérez
Publicat: 21/09/2021
Foto: Ferran Coves
Enllaç: https://directa.cat/els-ajuts-europeus-i-la-doble-factura-del-mercat-electric/