La recuperació econòmica verda i digital finançada amb els fons Next Generation EU té els peus de fang: els diners dels negocis centenaris del sector fòssil volen fer el salt cap al nou ‘sector verd’
El moviment dels Armilles Grogues va encunyar una frase que ben bé podria representar el gran repte de l’ecologisme del segle XXI: la fi del món i el final de mes, la mateixa lluita. De fet, la Unió Europea ja n’ha fet la seva interpretació particular. D’una banda, segellant el Pacte verd europeu per arribar a la neutralitat climàtica el 2050 i, de l’altra, posant les bases de la recuperació econòmica verda i digital finançada amb els fons Next Generation EU. Amb això tenim el món salvat i el treball assegurat per a totes, diuen.
En realitat els Green New Deals i els beneïts fons de recuperació poden interpretar-se com a elements d’una dinàmica de reposicionament del sistema econòmic que s’ha intensificat en temps de pandèmia. Els actors centrals de l’economia deserten de les posicions negacionistes o retardadores (de l’anglès deniers o delayers). Ara veuen una oportunitat de fer allò que en Sarkozy va proposar l’any 2008, “refundar el capitalisme” a través de les tesis del capitalisme verd: es pot seguir creixent i disminuir l’impacte ambiental, podem desmaterialitzar l’economia, i la tecnologia ens acabarà salvant.
Per aconseguir-ho, promouen una gran col·laboració publicoprivada que porti endavant l’anomenada transformació verda. Aquesta aliança també voldria reeditar un món que deixa enrere el terme desenvolupament i incita a veure certs països com a nets i verds i d’altres com a bruts i perillosos. Parlem dels EUA i de la UE, principalment, enfront de la Xina. El “bloc net i verd”, però, porta una dècada de retard. La Xina ja acapara l’extracció de les matèries primeres crítiques necessàries per a les tecnologies verdes. Controla l’extracció del cobalt i de les terres rares, i processa més del 50% del coure, del cobalt, del liti, del níquel i de les terres rares arreu del món.
Haurem d’aturar projectes anacrònics com les ampliacions d’aeroports o els Jocs Olímpics d’Hivern, però també desnonaments i talls de subministrament
En aquesta lluita per l’hegemonia global, els fons Next Generation EU són un instrument necessari per atraure la inversió cap al paradigma del capitalisme verd. Els senyals per als mercats són més que suficients. El negoci fòssil s’acaba; el negoci ara és verd!
No és estrany, doncs, que es generin bombolles en subsectors de la transició verda perquè hi ha quantitats ingents de diners invertits en els negocis centenaris del sector fòssil que es poden moure ràpidament. En tenim diversos exemples. La proliferació desmesurada de projectes renovables a Catalunya i a l’Estat; els milers de milions per l’hidrogen verd, residual en el debat energètic fa només dos anys, o el pla estratègic (PERTE) del vehicle elèctric, un document que silencia els debats sobre mobilitat per posar al centre la indústria automobilística mobilitzant 24.000 milions d’euros.
Per acabar, tornem a l’inici. En aquest context, quina és la lluita compartida per la fi del món i pel final de mes? Si el sobreendeutament públic que està servint per pagar la transició verda es pretén eixugar com en la crisi passada, patirem austeritat i retallades. És aquí on hem de crear un tallafoc que no jerarquitzi les lluites. Haurem d’aturar projectes anacrònics com les ampliacions d’aeroports o els Jocs Olímpics d’Hivern, però també desnonaments i talls de subministrament de les energètiques. I, fins i tot en aquest moment d’extrema urgència, també valdrà la pena, en certes situacions, aturar-se per seguir formulant-se col·lectivament les preguntes correctes.
Autor: Alfons Pérez
Publicat: 24/03/2022
Imatge: CYANO66 – GETTY IMAGES
Enllaç: https://www.elcritic.cat/opinio/alfons-perez/la-fi-del-mon-i-el-final-de-mes-122263