La guerra comercial entre els Estats Units i la Xina alenteix la transició energètica i limita l’accés a les tecnologies que la fan possible. Quan els gegants es barallen, la transició energètica tremola. Article de la Xarxa per la sobirania energètica, a càrrec d’Andrea Vides i Josep Nualart.
El 2 d’abril va ser batejat per Donald Trump com el “Dia de l’Alliberament” dels Estats Units. Malauradament, el concepte de “llibertat” que té el president d’aquesta superpotència mundial no s’ajusta a l’aspiració de justícia social i ambiental que nosaltres podríem interpretar. Tot al contrari, va ser el dia en què Trump va anunciar una nova política aranzelària que té per objectiu enfortir l’economia estatunidenca. Però ja sabem com entén la força econòmica el gegant nord-americà: amb l’explotació i exploració de més combustibles fòssils. Ara bé, quina relació tenen els aranzels amb el gas fòssil i el petroli?
Trump va anunciar un aranzel universal del 10% sobre totes les importacions als Estats Units, però va imposar aranzels recíprocs més alts per a 60 països, elevant els de la Xina fins a un 145%. En resposta, la Xina -el principal fabricant i exportador mundial d’equips d’energia eòlica i solar- va incrementar també les tarifes als productes dels Estats Units fins al 125%. El què es coneix com a “guerra comercial”, en el pla energètic, significa que les energies renovables seran més cares per als consumidors estatunidencs. Precisament, això no lleva la son a Trump. Ell ja té el cap posat en un altre lloc: garantir l’accés dels Estats Units als combustibles fòssils que queden escampats pel planeta. L’estratègia? Nacionalisme, control i… una mica de deliri expansionista.
Així, la guerra comercial pivota sobre el nacionalisme de dretes i polítiques orientades a reforçar el control dels Estats Units sobre els recursos. Aquesta lògica explica moviments tan desaforats com els intents d’annexionar Groenlàndia, un territori estratègic per les seves reserves de petroli i terres rares; la proposta de convertir el Canadà en el “51è estat”, aprofitant el fet que és un dels seus principals proveïdors de cru; o les insinuacions sobre una suposada “reconquesta” del Canal de Panamà, infraestructura clau per al comerç marítim de petroli i gas fòssil entre els oceans Atlàntic i Pacífic.