Les negociacions a Brussel·les blinden les ajudes per a la transició verda, però preveuen retallades en serveis públics i en el sector social
Segurament el deute no marcarà les negociacions postelectorals ni apareixerà durant la campanya dels comicis del 23 de juliol; però, per més que es vulgui amagar la situació econòmica sota la catifa, sabem que, tard o d’hora, la crisi del deute ens esclatarà a la cara.
Els resultats electorals del 28-M ens situen en una mena de déjà-vu que ens remet a la crisi del 2011, les dretes que guanyen força i un deute públic disparat després d’haver rescatat el sector privat (abans, els bancs; ara, les grans empreses). Perquè, si bé és cert que una part de la despesa pública destinada a la recuperació durant la pandèmia i la crisi energètica va anar als expedients de regulació temporal d’ocupació (ERTO), a l’ingrés mínim vital, a contractes d’emergència, a l’adquisició de vacunes, a les subvencions al dièsel i a la gasolina, als topalls al preu del gas i de l’electricitat o a descomptes i abonaments gratuïts per al transport públic, els rescats a empreses han tornat a ser una tònica constant.
Diuen que, aquest cop, les mesures per garantir el pagament del deute seran diferents, que la Comissió Europea serà més flexible en les mesures aplicades. No sabem si tornarem a veure els “homes de negre” (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional) venint a imposar plans d’ajustos i reformes, però el que és clar és que el mantra de l’estabilitat financera torna i que això portarà noves retallades socials. No oblidem que, en ple agost del 2011, es va fer una reforma exprés de l’article 135 de la Constitució per blindar el pagament del deute per davant de qualsevol altra despesa. Entre el 2007 i el 2012, les partides pressupostàries destinades a drets bàsics (educació, sanitat, habitatge, cultura, medi ambient, etc.) es van reduir gairebé d’11.500 milions d’euros.
Aquest cop, però, serà una austeritat tenyida de verd, ja que la Comissió Europea vol assegurar el finançament de la transició verda i digital sota la batuta del Pacte Verd Europeu —European Green Deal. És a dir, que les mesures d’ajust econòmic que es plantegin aniran encaminades a fer les retallades necessàries per no haver de tocar les inversions en la transició i seguretat energètica, la digitalització, l’electrificació i la descarbonització de la indústria o l’armament.
Com dèiem, els candidats i les candidates se’n guardaran prou, de mencionar aquesta crisi que es prepara, ningú no reconeixerà que vivim en un sistema capitalista que produeix crisis recurrents, i que després d’un cicle d’endeutament (com el que hem viscut en la pandèmia i postpandèmia) sempre torna l’ajust. Dir que ens haurem d’estrènyer el cinturó no farà guanyar vots, però fer promeses electorals que difícilment es podran complir ens porta a una frustració i una impotència generalitzades. Necessitem parlar clar sobre el deute i les opcions que tenim per fer-hi front. Opcions que no passen per gestionar millor o pitjor l’austeritat, sinó per trencar el marc d’ajust que s’imposa de forma cíclica. Intentarem explicar-nos.
El preu d’una Europa verda, digital i militar
Després de la primera onada de despesa pública per contenir l’impacte de les mesures sanitàries durant la pandèmia, han arribat els fons Next Generation EU (NGEU). L’enunciat és clar: si vols diners públics, fes-te verd.
Les grans empreses europees, entre les quals les de l’Ibex-35, estan posant damunt la taula projectes d’hidrogen verd, electromobilitat o renovables. Tant se val que liderin les propostes empreses com Endesa, Iberdrola, Repsol, Petronor o Enagás, que mantenen la cartera fòssil. Segons el relat dominant, l’important és acompanyar aquests actors sistèmics cap a la transició verda i digital, d’una manera similar a com es van acompanyar els bancs durant la crisi passada. Són massa importants per deixar-los caure o per deixar-los al marge.
A més, els fons Next Generation EU es financen majoritàriament a través de l’endeutament amb els mercats financers. La Comissió Europea es planteja emetre més de 800.000 milions d’eurobons fins al 2027, que són deute mutualitzat perquè els 27 països membres seran responsables de retornar els diners als creditors. Hem hipotecat, per tant, les generacions futures, que hauran de retornar aquest deute durant els pròxims 30 anys.
Autora: Júlia Martí
Imatge: Wikimedia Commons
Data: 07/06/2023
Enllaç: https://www.elcritic.cat/opinio/julia-marti-comas/la-nova-austeritat-verda-que-vindra-168015
Amb el suport de:
