Entrevista a Blanca Bayas, investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització. Als ecofeminismes, segons la investigadora, conflueixen diverses reivindicacions com les de l’accés a l’habitatge, la sobirania alimentària o la sobirania energètica.
Blanca Bayas és investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització i membre d’Acció Ecofeminista. Recentment ha publicat Propostes ecofeministes per repensar les ciutats. Camins públics i comunitaris. Per a ella, la lluita dels ecofeminismes no és una qüestió actual, malgrat que el concepte estigui guanyant ressò mediàtic els últims anys.
Com a experta en aquest tema, també pensa que no es poden plantejar solucions a la crisi mediambiental sense una perspectiva comunitària que tingui en consideració totes les opressions sistèmiques.
Estem a punt de col·lapsar?
Quan ara es parla de col·lapse, es fa des d’una mirada molt occidental i situada. Ja hi ha contextos i persones que estan –i han estat– col·lapsant a molts nivells. Em refereixo a comunitats i col·lectius socials que no tenen accés a necessitats bàsiques com l’habitatge, l’aigua, l’alimentació, la salut, l’educació, les cures… en definitiva, àmbits relacionats amb la reproducció i la vida.
Evidentment, l’emergència climàtica és real, i també es pot veure al nostre territori (per exemple al Delta de l’Ebre, en perill de desaparèixer). Però jo no parlaria d’una sola crisi, sinó d’un conjunt de crisis que es donen en el marc d’un sistema capitalista cisheteropatriarcal, que fa que les desigualtats i les vulneracions de drets continuïn creixent.
I què penses de les solucions que proposen algunes polítiques europees com l’Agenda 2030?
Des de l’Observatori del Deute en la Globalització denunciem els plans de recuperació de la Unió Europea, ja que creiem que no estan donant resposta a les necessitats socials. Pensem que són propostes de greenwashing (rentat de cara verd) i tecnocapitalistes, ja que confien excessivament en la digitalització.
A més, no qüestionen el model de creixement, sinó que tornen a invertir en les mateixes grans empreses contaminants de sempre, que vulneren els drets de les treballadores i exploten el Sud global i els nostres territoris.
Què cal tenir en compte quan es parla de decreixement?
De vegades, quan es parla de les alternatives en la dimensió ambiental, es posa èmfasi en falses solucions, com ara el reciclatge individual. Això passa perquè al sistema l’interessa que mantinguem –fins i tot que augmentem– els nostres nivells de consum.
El que calen són respostes col·lectives amb perspectiva de classe, de gènere i antiracista (apart d’altres eixos d’opressió). I no només quant al consum, sinó també en relació amb les condicions dels treballs socialment necessaris i el reproductiu, aquell que històricament hem realitzat les dones i les identitats dissidents.
Tot i així, com podem trobar l’equilibri entre les respostes individuals i les col·lectives?
Jo veig tres àrees des de les quals podem actuar: la individual, la comunitària i la institucional. Totes són importants, però cada persona ha de veure des d’on se sent més còmoda. A més, no tothom té les mateixes possibilitats d’actuar en una o altra.
La individual passa pel fet de consumir de manera conscient, però de vegades està molt limitada. La comunitària passa pel fet d’organitzar-nos amb altres persones per trobar alternatives (com ara les comunitats energètiques, els horts comunitaris, les cooperatives d’habitatge…). La incidència en la dimensió institucional també és important, tot i que és més hostil, de difícil accés i molt androcèntrica. No obstant això, crec que la societat civil es pot organitzar per aconseguir coses des d’aquí, com ha passat amb les lluites per la derogació de lleis injustes, com és la d’estrangeria, o amb la ratificació del conveni 189 de la OIT.
Totes aquestes lluites tenen relació amb l’ecofeminisme, un concepte bastant ‘nou’, però que té una genealogia molt àmplia…
La paraula ‘ecofeminisme’ va començar a utilitzar-se a partir del 1974 per part de la François d’Eaubonne. A nosaltres, però, ens agrada més parlar d’ecofeminismes, en plural, perquè entenem que són diversos, igual que els feminismes. També parlem de pràctiques ecofeministes, que són aquelles en les quals s’encreuen les lluites feministes i ecologistes.
I que tenen en comú els feminismes i els ecologismes?
El mateix sistema que es lucra del temps i el treball de les dones, es lucra també dels recursos naturals i dels territoris. Per tant, es tracta d’una lluita comuna contra l’actual model biocida i contra l’acumulació per despossessió.
Entrevista a: Blanca Bayas
Periodista: Judit Vela
Imatge: B.B.
Enllaç: https://xarxanet.org/ambiental/noticies/blanca-bayas-els-feminismes-i-els-ecologismes-tenen-una-lluita-comuna-contra