Deu anys després de l’històric Acord de París, el finançament i l’abandonament dels combustibles fòssils brillen per la seva absència en els acords finals
Article d’opinió de la investigadora Clàudia Custodio al Crític.
La Cimera de les Parts de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic en la trentena edició (popularment coneguda per la COP30) va acabar dissabte 22 de novembre al vespre, amb un dia sencer de retard i molt descontentament. La sensació de buidor en acabar una cimera és recurrent. Dues setmanes de reunions, protestes, corredisses per passadissos sense llum, temperatures tropicals i aires condicionats exageradament desajustats s’acaben amb acords decebedors. Què ha passat a Belém, la ciutat brasilera que ens acollia? Podem dir que s’ha avançat en la lluita contra el canvi climàtic?
Les cimeres pel canvi climàtic, que se celebren des del 1995, són l’únic espai de coordinació entre països per posar-hi remei. Tots els estats del món (reconeguts per les Nacions Unides) hi tenen veu i les decisions s’adopten per consens. A banda dels països, hi participen organitzacions de la societat civil, empreses, universitats, representants de governs locals, mitjans de comunicació… en qualitat d’observadores. Tanmateix, després de 30 anys amb avenços insuficients i en un context d’escalada de les tensions geopolítiques, les COP han perdut legitimitat. La retirada dels Estats Units, el principal emissor històric de gasos d’efecte hivernacle, és una mostra més de com el multilateralisme trontolla. És en aquest context que cal entendre els resultats de la COP30. El rol de la presidència, que enguany ha estat el Brasil, és navegar per les diferències entre països per aconseguir arribar a acords i avançar en els objectius de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (CMNUCC).
La COP30 s’ha caracteritzat per l’opacitat en el procés de negociacions entre països
En contrast amb la gravetat de la crisi climàtica, els acords de les cimeres del clima es caracteritzen per l’ambigüitat i la falta de concreció. Les decisions per consens aigualeixen els textos fins que són acceptats per totes les parts. Vist des de fora, costa d’entendre que la batalla sigui sobre els verbs i els conceptes que apareixen en el text final. El llenguatge, en l’àmbit de les Nacions Unides, sí que importa. Una anàlisi de Carbon Brief de l’acord marc (el Mutirão) d’aquesta COP ho explica molt bé: de 101 verbs, 69 no són actius. Això vol dir, bàsicament, que no impliquen haver de fer res. Per exemple: “Reconèixer la importància de la ciència de l’IPCC per a l’acció climàtica” vol dir això, “reconèixer-la”, no pas actuar-hi en conseqüència.
L’incendi del penúltim dia de negociacions va afegir dramatisme a una COP que, davant la falta d’informació, estava perdent interès mediàtic. Efectivament, aquesta cimera s’ha caracteritzat per l’opacitat en el procés: les negociacions a porta tancada s’han justificat com a “shuttle diplomacy” (que es traduiria com a ‘diplomàcia de llançadora’) per la presidència, una estratègia per negociar entre països amb tensions geopolítiques evidents. Aquest mètode ha obstaculitzat la feina de les observadores, que no hem pogut accedir als textos que s’havien d’aprovar abans de les versions més o menys finals. Alhora, tampoc no ha servit per desencallar els temes controvertits.
A algú que no segueixi les negociacions de les COP, el pot sorprendre que la causa principal de l’escalfament global —la crema de combustibles fòssils— no sigui part dels acords finals. Això no és una novetat d’aquesta cimera; de fet, ni tan sols l’Acord de París els esmenta. Ara bé, a la COP28 de Dubai es va aconseguir reconèixer la voluntat de “transicionar per deixar enrere els combustibles fòssils” (en anglès, transition away from fossil fuels). En aquesta cimera, Lula va anunciar que tindríem un full de ruta per implementar aquesta transició. La pugna per aconseguir-ho ha quedat en paper mullat: tot i que més de 80 països s’hi van mostrar a favor, les 193 parts negociants no van arribar a un consens (per l’oposició de països com Rússia o l’Aràbia Saudita) i ha desaparegut qualsevol referència als combustibles fòssils. Tothom es va quedar en xoc a la plenària final, quan Colòmbia va dir que rebutjava aprovar el programa de treball de mitigació (el paquet que en principi serviria per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle) si no incloïa el reconeixement que els combustibles fòssils s’han d’abandonar per aconseguir-ho. Després del rebombori i una hora de pausa per fer consultes, la presidència va desestimar la sol·licitud de Colòmbia, al·legant que s’havia expressat tard i que, per tant, els documents ja estaven aprovats. Per la seva banda, Colòmbia ja havia anunciat que organitzaria el primer Congrés Internacional per abandonar els combustibles fòssils… I que hi vagi qui vulgui.
La cimera no ha aconseguit acordar els indicadors per mesurar l’adaptació al canvi climàtic ni garantir-ne el finançament necessari
Un altre dels temes centrals d’aquesta COP era acordar uns llista d’indicadors per mesurar l’adaptació al canvi climàtic. Finalment, se n’han aprovat 59, que diversos països consideren insuficients i poc concrets. A més, tampoc no s’ha aconseguit garantir el finançament necessari: adaptar-nos al canvi climàtic és una qüestió de supervivència i sí, costa diners. Ho sabem prou bé quan parlem d’adaptar edificis perquè esdevinguin refugis climàtics o de prevenir desastres com la DANA que va arrasar el País Valencià. Tanmateix, els països del Nord global s’han negat a comprometre’s a aportar el que es demanava. El text final fa una crida als països enriquits a triplicar els fons existents per a l’adaptació fins al 2035, sense especificar quin és el punt de partida i fent servir un llenguatge molt vague.
El Brasil no ha aconseguit ni tan sols un compromís per frenar la desforestació —es necessitava alguna cosa més que situar la COP al bell mig de l’Amazònia. A l’inici de la cimera, es va presentar un fons per protegir els boscos en zones tropicals (TFFF, Tropical Forest Forever Facility), a què s’han sumat alguns països. Tanmateix, és un fons de caràcter voluntari, que compta amb la inversió de capital privat i que ha estat qüestionat per la societat civil pel fet de basar-se en mecanismes de mercat per aconseguir el finançament. En canvi, un full de ruta per frenar la desforestació, que seria més efectiu, ha quedat fora dels resultats finals de la COP30.
Davant d’aquest panorama poc esperançador, la bona notícia de la COP30 ha estat l’aprovació d’un mecanisme de coordinació per a la transició justa. Això s’ha aconseguit gràcies a la feina incansable de la societat civil que ha celebrat amb escreix l’acord de “desenvolupar” el mecanisme. Per desencallar l’abandonament dels combustibles fòssils, cal una transició justa que garanteixi que no quedi ningú enrere. És la primera vegada que s’inclou la protecció de drets (laborals, humans, a un medi ambient sa, el consentiment lliure previ i informat…) a aquest nivell en un resultat d’una COP. Si bé és preocupant que s’hagi eliminat del text final la menció dels minerals crítics i dels impactes de la seva extracció en el text, per les pressions de països com Rússia i la Xina, hi ha molts altres elements que són motiu de celebració. El mecanisme de transició justa és la primera passa per posar la justícia social al centre de l’acció climàtica.
No ens queda més remei que continua organitzant-nos per avançar cap a la justícia climàtica en un context hostil
També hem de celebrar que la Cimera dels Pobles hagi reunit més de 10.000 activistes que consideren que la crisi climàtica no se solucionarà en negociacions d’elit. Feia quatre anys que no tenia lloc una cimera de la societat civil en paral·lel a la COP, ja que els últims tres anys els països amfitrions no ho han permès. Aquesta contracimera ha estat molt potent, amb una presència àmplia de moviments socials i de comunitats indígenes d’arreu del Brasil, però sobretot, de l’Amazònia. La defensa dels drets territorials ha estat central en l’articulació de les demandes, i fins i tot s’ha aconseguit que el Brasil es veiés obligat a reconèixer 10 noves demarcacions indígenes en el seu territori.
Fa 10 anys, a París, vam sortir als carrers per la justícia climàtica i es va arribar a un acord històric. Un acord amb moltes mancances i que, de fet, no esmenta els combustibles fòssils. Però un acord, que, al cap i a la fi, van ratificar tots els països i que ha servit de referència en el camí tortuós d’abordar l’emergència climàtica. La COP30 del Brasil no ha estat a l’altura, i ha posat de manifest que calen canvis, també en el funcionament de les COP. Però abandonar del tot el multilateralisme tampoc no és una opció davant d’una crisi global. No ens queda més remei que continuar organitzant-nos per avançar cap a la justícia climàtica en un context hostil.