La crisi que ha desencadenat el conflicte a Ucraïna ha reactivat projectes gasístics com el Midcat, sota l’argument de la transició cap a un model basat en l’hidrogen
“El Midcat és un dels projectes que creiem que poden ser més interessants per dotar finalment d’una xarxa de gasoductes el conjunt de la geografia europea”. Ho deia el president del govern català, Pere Aragonès, l’11 d’abril, després d’una reunió amb la patronal de les energies renovables francesa a París. I afegia la pinzellada verda: “Com més fonts alternatives d’energia hi hagi, menys dependència hi haurà cap a determinats productors. Però el més important és que el Midcat, que ara servirà per al gas natural, ha de servir per al desenvolupament de l’hidrogen verd en el futur”.
La crisi de subministraments desencadenada pel conflicte amb Rússia arran de la guerra a Ucraïna i la transició cap a un model energètic basat en l’hidrogen verd (aquell que s’obté mitjançant fonts d’energia renovables) són els principals arguments que tant des de Madrid com des de Barcelona es llancen per reivindicar la represa de projectes gasístics abandonats per innecessaris des de fa anys. És el cas del Midcat, un gasoducte impulsat per l’empresa espanyola Enagás. Es tracta d’un conducte de 235 quilòmetres que connectaria Martorell (el Baix Llobregat) amb Barbairan (al departament francès de l’Aude, a Occitània) i que seria la tercera unió gasística internacional de l’Estat espanyol amb Europa. La coordinació dels territoris afectats en la plataforma Resposta al Midcat i el desinterès de la part francesa va fer que la Comissió Europea deixés fora la nova connexió dels projectes d’interès comú –considerats estratègics– l’any 2019, interrompent les obres a l’alçada d’Hostalric (la Selva).
A París, el president català semblava exercir de portaveu de l’European Hydrogen Backbone. Aquesta iniciativa, ençapçalada per les principals empreses gasistíques europees –Enagás, Energinet, Fluxys Belgium, Gasunie, GRTgaz, Net4Gas, OGE, ONTRAS, Snam, Swedegas i Teréga–, pretén tenir enllestida una xarxa d’hidroductes de gairebé 40.000 quilòmetres per al 2040, el 69 % dels quals serien gasoductes reconvertits. El 31 % restant seria a través de canonades de nova construcció, reactivant velles interconnexions gasistes, com és el cas del mencionat Midcat. Per fer-lo realitat, s’estimen necessaris entre 43.000 i 81.000 milions d’euros.
“L’European Hydrogen Backbone està sent utilitzada per la indústria i els estats membres com a excusa per a ressuscitar megaprojectes molt controvertits que van ser rebutjats en el seu moment”, recalca l’investigador del CSIC i expert en energia Antonio Turiel. En la mateixa línia s’expressa Josep Nualart, investigador en energia i clima de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), que també és coautor de l’informe “Hidrogen: la nova panacea? Mites i realitats de les expectatives de l’hidrogen a l’Estat espanyol”, publicat el 2021 per l’ODG i Ecologistes en Acció. “És el lobby gasista el que està pressionant per readaptar les infraestructures existents actualment per al transport de l’hidrogen verd en el futur”, explica Nualart. Segons les dades publicades en el seu informe, l’any 2020 els diferents lobbies de l’hidrogen es van reunir més de 160 vegades amb alts dirigents de la Comissió Europea i van gastar més de 58 milions d’euros en influir l’agenda dels càrrecs europeus. “L’element que marcarà les relacions internacionals en l’àmbit de l’energia en les pròximes dècades serà l’hidrogen, perquè s’està promovent com el vector energètic que ens permetrà descarbonitzar l’economia, sota el mantra del creixement en el qual s’escuda el neoliberalisme”, remarquen les autores de l’informe d’Ecologistes en Acció i l’ODG.