Les zones més empobrides del planeta són les que més pateixen les conseqüències de l’emergència climàtica i les que tenen menys recursos per fer-hi front
L’1% més ric del planeta contamina més que el 50% més pobre. Les dades són de l’últim informe d’Intermón Oxfam, que també confirma que, per assolir la neutralitat climàtica a la qual s’aspira el 2050, la reducció d’emissions no ha de ser uniforme, sinó que són els països rics els que han de reduir en un 97% el seu consum. Però hi estan disposats? Els resultats de la COP26, l’última conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, que ha tingut lloc a Glasgow aquest novembre, no són esperançadors per al Sud global. Tot i que s’hi van reconèixer els danys i les pèrdues pel canvi climàtic que pateixen les zones més empobrides del planeta, no s’ha creat cap finançament específic perquè aquests governs hi puguin fer front. En canvi, les grans empreses del Nord que operen al Sud global han tingut un poder de pressió molt més gran. “El resultat reflecteix una COP celebrada al món ric i conté les prioritats del món ric”, resumia Mohamed Adow, director del think tank Power Shift Africa, per explicar per què la cimera no ha fet passos cap a una justícia climàtica global com demanaven moltes organitzacions.
Quina és la realitat dels països empobrits? Quines eines tenen per combatre l’emergència climàtica? A quins interessos han de fer front?
Un deute il·legítim que no deixa de créixer
Un dels esculls principals dels països del Sud global per combatre les afectacions del canvi climàtic és la falta de finançament que tenen. Fa 10 anys, els països del Nord global, responsables del 75% de les emissions de diòxid de carboni (CO₂) del planeta, es van comprometre a destinar 100.000 milions de dòlars anuals per ajudar els països més afectats per l’emergència climàtica. Aquesta fita s’havia d’assolir el 2020; però, segons una anàlisi de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), el 2019 només s’havia arribat als 79.600 milions. A més, aquests diners no es distribueixen només en forma d’ajudes directes, sinó que, bona part són préstecs que, per tant, s’hauran de tornar.
La realitat és que molts dels països empobrits ja arrosseguen grans deutes arran de les successives crisis dels darrers anys i, en especial, des de la pandèmia. Segons una investigació de l’IIED (Institut Internacional de Medi Ambient i Desenvolupament, per la sigla en anglès), per exemple, la relació entre el producte interior brut (PIB) i el deute extern de l’Àfrica pot pujar fins al 70% els pròxims anys arran de la despesa per fer front a la Covid-19 i a la crisi climàtica. Aquest continent, que és el menys responsable del canvi climàtic (amb només un 3% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle), és el més afectat per l’emergència: en menys de 100 anys, la seva temperatura mitjana ha augmentat 1 grau i es preveu que en els 80 anys que venen pugi 2 graus més, segons una investigació de l’Organització Meteorològica Mundial (WMO).
La major part dels països de l’Àfrica afectats per la crisi climàtica han de recórrer a línies de crèdit per fer-hi front. Això genera “un deute totalment il·legítim: estan pagant per una crisi que no han produït; tot, mentre els grans mercats financers es continuen enriquint sense fer-se responsables de la seva part de culpa”, assegura Pascoe Sabido, investigador de l’ONG holandesa Corporate Europe Observatory (CEO).
Joana Bregolat, investigadora de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i autora de l’informe On és la justícia global als pactes verds?, també alerta que el deute sigui l’única via que tinguin els països empobrits per fer front a la situació actual. “Han establert el deute com a opció predominant per mitigar els impactes causats per desastres naturals, climàtics i sanitaris i per finançar inversions públiques en projectes de desenvolupament”, assegura. I és que aquests països també són l’escenari en què se situen grans megaprojectes que el Nord global considera necessaris per pal·liar l’emergència climàtica. S’ha passat de perforar territoris a la recerca de petroli o de talar selves per aconseguir fusta a expropiar rius i territoris de cultiu per posar-hi preses o parcs eòlics per aconseguir energia verda. Així, els grans pactes pel clima, com els que es poden veure en cimeres com la COP26, “no canvien en absolut el model extractivista que ha espoliat els països del Sud global”, assegura Nicola Scherer.
Autora: Sandra Vicente
Publicat: 26 de novembre de 2021
Imatge: ALLAFRICA
Enllaç: https://www.elcritic.cat/reportatges/els-paisos-del-sud-global-els-grans-oblidats-de-la-justicia-climatica-111209