Els fenòmens climàtics extrems acaben convertint-se en catàstrofes que sumeixen els països del Sud global en un bucle d’empobriment i d’endeutament del qual és impossible escapar-se
Avui, les joves es troben altre cop al carrer per demanar polítiques efectives per frenar l’emergència climàtica i per reivindicar el seu dret a tenir un futur digne en un planeta sa. És un moment important per demanar responsabilitat política, ja que d’aquí a nou dies comença la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP26.
Els governs de tot el món hi negociaran les pautes de les futures polítiques climàtiques globals, les quals inclouen preses de decisions difícils sobre quins esforços s’han de fer per evitar un increment de temperatura per sobre d’1,5 ºC. També sobre qui i com es financen la mitigació i l’adaptació a l’emergència climàtica als països del Sud global i com es compensen les pèrdues i els danys a països empobrits afectats pels fenòmens climàtics extrems, entre d’altres.
Avui, no només es mobilitzen les joves del nostre país, sinó que també ho fan milers de joves dels països del Sud global que viuen en regions que pateixen els impactes de l’emergència climàtica de manera molt desigual. Perquè l’emergència climàtica no afecta igual tots els països: les sequeres, les inundacions severes, la manca d’aliments o els ciclons afecten especialment les poblacions de les illes del Carib i del Pacífic, una gran part de la costa del Sud-est asiàtic i el conjunt del continent africà (principalment el Sahel i la Banya d’Àfrica).
L’Organització de les Nacions Unides (ONU) estima que aquests tipus de fenòmens s’estan produint al ritme d’un la setmana, i que els impactes tenen un cost de fins a 300.000 milions de dòlars l’any per a aquests països i regions que menys han contribuït a generar la crisi climàtica.
“No tots els països tenen els mateixos
recursos per mitigar els efectes
de l’emergència climàtica o per adaptar-s’hi”
No tots els països tenen els mateixos recursos econòmics per mitigar els efectes de l’emergència climàtica o per adaptar-s’hi. En el cas dels petits estats insulars del Carib i del Pacífic, observem que l’impacte de ciclons tropicals es multiplica respecte dels països més grans i amb més recursos econòmics, fins al punt que la seva realitat econòmica implica una major vulnerabilitat climàtica.
Un exemple d’això el trobem amb el pas de la tempesta tropical Erika, el 2015, la reparació dels danys de la qual va suposar una inversió del 90% del rendiment econòmic de l’illa Dominica. Molts estats insulars petits depenen només d’una o poques activitats econòmiques i la situació de monocultiu (agrari o turístic) els deixa en una situació de gran dependència i vulnerabilitat, particularment davant de fenòmens climàtics extrems. A més, el xoc econòmic derivat de la Covid-19 ha agreujat la situació financera dels països del Sud global: el deute públic ha augmentat de 108 a 116 països empobrits, i ha provocat que durant la pandèmia diversos països com l’Argentina, Belize, l’Equador, el Líban, Surinam o Zàmbia arribessin a la situació de no poder retornar el seu deute, es declaressin en fallida i haguessin d’aturar els pagaments del deute.
Els països més pobres es veuen obligats a endeutar-se per fer front a l’emergència climàtica, quan històricament són els que menys han contribuït al problema. Així, països ja molt endeutats per si –i amb un deute agreujat per la crisi de la Covid-19– tenen poques més opcions que seguir-se endeutant per invertir en la reducció d’emissions o per adaptar-se als impactes ja inevitables de l’emergència climàtica. En el cas dels països més afectats per fenòmens climàtics extrems, se suma a aquesta situació de sobreendeutament la pressió per assolir els recursos vitals necessaris per respondre davant l’emergència i per poder dur a terme la reconstrucció postdesastre.
Autora: Nicola Scherer
Publicat: 22/10/2021
Imatge: Ajuntament de Barcelona
Enllaç: https://www.elcritic.cat/opinio/nicola-scherer/no-hi-ha-justicia-climatica-sense-justicia-financera-106646