Tot i que existeix una llarga tradició de comunitats que s’organitzen al voltant de l’energia, la publicació de les directives europees 2018/2001 i 2019/944 ha provocat un autèntic boom de Comunitats Energètiques a la Unió Europea i cada vegada més persones en formen part. Segurament, aquest creixement no hauria estat possible sense el substrat creat pels projectes cooperatius d’energia verda com Som Energia, GoiEner, Energética, La Corriente i Nosa Enerxía, entre altres experiències.

Les conseqüències de l’emergència climàtica i de l’escassetat dels recursos són cada vegada més presents en el nostre dia a dia i estan directament relacionades amb un model econòmic que té com a últim objectiu el creixement de la producció de béns i serveis; i, a més creixement, més consum de recursos i més emissions. El Decreixement, doncs, sorgeix com a resposta crítica a l’objectiu de créixer i busca reorganitzar les nostres societats de manera justa a través d’un model econòmic alternatiu que les situï dins els límits planetaris.

Pensem que els projectes aterrats i arrelats de les Comunitats Energètiques poden aportar concreció i contingut pràctic al Decreixement. Alhora, dota d’una mirada profunda i crítica que serveix com a brúixola per elaborar una estratègia política que ens ajudi a aixecar la mirada del curt termini i abordar temes d’abast estructural.

Així doncs, la nostra motivació per crear aquesta guia pràctica és contribuir a impulsar unes Comunitats Energètiques justes i compromeses a través del Decreixement. Aportarem recursos, eines i metodologies que facilitin i esperonin a assolir aquest objectiu. Sabem que no és una tasca gens fàcil, però també sabem que és molt necessària. Esperem poder acompanyar-vos en una part d’aquest viatge que ja esteu fent per transformar de soca-rel el model energètic.

La Guia està elaborada per l’ODG, en col·laboració amb Som Comunitats i Som Energia.

The post Guia pràctica: Comunitats Energètiques per al Decreixement appeared first on ODG.

El present document té l’ànim de contribuir a esclarir què n’ha sortit de la COP261 i quins elements poden ser rellevants pel moviment de justícia climàtica, per les entitats de justícia global i per la població en general. L’exercici consisteix en intentar traduir i destil·lar l’elevada complexitat tècnica de les negociacions climàtiques en arguments interpretables políticament.

Si teniu qualsevol dubte, consulta, aclariment, proposta o el que sigui, us animem a contactar-nos a: observatori@odg.cat, posant a l’assumpte [COP26].

La Cimera de Glasgow, consideracions generals

La CMNUCC ha recopilat tots els resultats de la COP26 en aquest espai web.

La vint-i-sisena conferència de les parts signants de la CMNUCC, la COP26, havia de ser la gran cimera que acabés d’endegar l’Acord de París i assegurés que no sobrepassem els 1,5ºC de pujada mitjana de la temperatura terrestre.

Val a dir que la inèrcia no era òptima. Venia precedida per una COP25 que es va acabar celebrant a l’Estat espanyol després de la doble renúncia de Brasil i Xile. La COP de Madrid va deixar molts deures per fer i els impactes globals de la pandèmia van obligar a suspendre la conferència l’any 2020. La paràlisi era patent pels pocs avenços previs a Glasgow.

Dit això, dins la COP26, podríem dir que hi ha hagut parts guanyadores i parts perdedores.

Per un costat, les guanyadores:

1. La presidència del Regne Unit pot mostrar-se moderadament satisfeta per haver aconseguit tancar el llibre de regles de París, incloent l’article 6 que fa referència als mercats. La COP26 també era part de la seva estratègia per posicionar-se globalment després del Brèxit.

2. Els EUA han retornat a la senda multilateral en posicions de lideratge. Marca el final del Trumpisme. D’aquí que hagi estat molt present a les negociacions i hagi arribat a un acord bilateral sorprenent amb la Xina (més informació al punt 3.7 d’aquest document).

3. La UE ha tingut un paper destacat en la part energètica, defensora de l’abandonament dels combustibles fòssils i autoproclamant-se garant de la fi del carbó, tot i ser promotora del gas natural.

Els perdedors, els països empobrits:

1. L’últim moviment de l’Índia – amb el suport de la Xina, entre d’altres – a la plenària de tancament per passar d’«abandonar progressivament» a «reduir progressivament» el carbó, posa en perill l’escenari d’1,5ºC i la supervivència dels estats insulars que s’apleguen dins el grup de negociació AOSIS , entre d’altres.

2. La transferència N-S de 100.000 milions de dòlars es reedita per l’any 2025, en comptes del 2020, tot i que s’assegura que s’arribarà al 40% de fons per a l’adaptació al 2025.

3. Es reconeixen els danys i pèrdues que molts països estan patint a conseqüència del canvi climàtic però no es dota de finançament al mecanisme que hi fa front, bloquejat per la UE i els EUA.

Per a conèixer amb més detall els debats, decisions i resultats en relació a l’ambició climàtica, el finançament i els sistemes de mercat, consulta la publicació a continuació.

The post Què n’ha sortit de la COP26? appeared first on ODG.

El Brasil és un actor estratègic per a la transició verda a escala global. Actualment, produeix el 92 % del niobi mundial, un mineral catalogat com a crític per la UE, i es calcula que alberga al voltant del 23 % de les reserves mundials de terres rares. A banda, l’elevada producció d’energies renovables, principalment provinent de les centrals hidroelèctriques, ha posicionat el país com a potencial productor i exportador d’hidrogen verd, i ha despertat l’interès de la Unió Europea. El govern brasiler també s’ha mostrat favorable als mercats de carboni com a oportunitat per obtenir finançament, tot i la dubtosa contribució efectiva a la reducció d’emissions.

A la Convenció de Rio del 1992 es va crear el Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (CMNUCC), que és l’organisme que promou la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, o la Conferència de les Parts (COP, per les sigles en anglès). Aquest any, el Brasil presideix la COP30 i ha designat Belém do Pará per ser-ne la ciutat amfitriona. Belém es troba al mig de l’Amazones, un dels territoris amb més biodiversitat del planeta i que pateix l’extractivisme i la desforestació des de fa segles. Governat per Lula da Silva, el país vol desmarcar-se de les presidències de les COP anteriors i demostrar la seva ambició climàtica, alhora que no renuncia a impulsar nous projectes d’extracció de petroli en territori brasiler. De fet, fa poc ha demanat l’adhesió del país a l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP+). Una altra dada rellevant és que després de tres anys celebrant les COP en països petroliers amb règims autoritaris i molt restrictius amb la societat civil, enguany la cimera es farà en un país en què es preveu una àmplia mobilització social.

En aquest article, s’analitzen dos elements centrals en les polítiques de transició verda del govern brasiler i els interessos estrangers al país: la mineria de terres rares i la producció d’hidrogen verd.

Les terres rares són cada vegada més presents en la disputa geopolítica global, perquè són fonamentals per a la fabricació de moltes tecnologies relacionades amb la transició verda, la digitalització i la indústria militar. Es tracta de disset elements de la taula periòdica que s’agrupen sota aquest nom per la similitud de les seves propietats magnètiques i conductives. Contràriament al que pugui semblar, són bastant abundants. L’atribut «rares» fa referència a la dificultat d’obtenir-les en estat pur, és a dir, que calen complexos processos químics per separar-les. Es van començar a fer servir de manera àmplia per a la il·luminació de grans àrees industrials, però en l’actualitat tenen multiplicitat d’usos i les trobem en la majoria de tecnologies emprades en el dia a dia. En petites quantitats poden produir resultats únics quan s’afegeixen a altres materials i, fins i tot, poden substituir minerals crítics en la producció d’algunes tecnologies. D’una banda, dispositius digitals com els mòbils, els discs durs i els cables de fibra òptica necessiten terres rares per funcionar. D’altra banda, també s’usen en algunes de les tecnologies «verdes» com les turbines eòliques, el vehicle elèctric i certs tipus de panells solars. Ara bé, també es fan servir en la indústria fòssil: per a la fabricació de cotxes de combustió i refineria de petroli, així com en aparells militars com drons, míssils i bombes «intel·ligents». Per tot plegat, es preveu que la demanda d’aquests minerals augmenti exponencialment en els propers anys, i tenir-ne el control promet poder polític i econòmic.

En el cas de l’hidrogen, és un vector energètic que s’utilitza per a diferents processos industrials, sobretot en el refinament del petroli i en la producció de fertilitzants químics. La descarbonització d’aquests sectors passa per la substitució de l’hidrogen gris —que s’empra actualment i es produeix mitjançant gas fòssil— per hidrogen verd, que s’obté separant els àtoms d’hidrogen i d’oxigen d’una molècula d’aigua amb electricitat que ha estat produïda per energies renovables. Així mateix, cal tenir en compte que la indústria fòssil és una de les principals interessades en el desenvolupament del mercat de l’hidrogen verd en l’àmbit global, ja que permet mantenir l’actual model energètic centralitzat i basat en grans projectes promoguts per grans empreses, i l’agroindústria podria seguir impulsant un model alimentari industrial a gran escala. A més, hi ha altres sectors industrials, com la siderúrgia i la metal·lúrgia, que també fan servir hidrogen en els processos de fabricació i que es preveu que guanyin pes en un context de transició energètica basada en les tecnologies d’energies renovables.

The post La transició verda del Brasil més enllà de la COP30 appeared first on ODG.

El 10 de novembre ha començat la COP30, i s’estrena la tercera dècada d’aquestes cimeres de les Nacions Unides per afrontar l’emergència climàtica. L’ODG en farem seguiment presencial, per informar sobre què està passant a la Conferència de les Parts i també participarem en la Contracimera. Governs d’arreu del món es reuneixen a la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC) a Belém, Brasil. Dins de l’anàlisi de les COP, en edicions anteriors ja hem detectat que s’estan promovent falses solucions, que no aborden d’arrel les causes del canvi climàtic. Amb la publicació d’aquest informe continuem la tasca de seguiment i de fiscalització d’uns espais de decisió globals que haurien de ser clau per abordar l’escenari de multicrisi en què vivim, però que anteriorment han acabat fent propostes insuficients o directament inútils per fer realitat una transició justa.

En aquest informe, elaborat per Nicola Scherer de l’ODG i Zo Randriamaro de CRAAD-OI, prenem tres exemples de les actuals negociacions de la COP30 de mecanismes ineficaços per superar els múltiples reptes als quals ens enfrontem. Diem que són “falses solucions” perquè ni resolen la crisi climàtica ni ofereixen el canvi estructural necessari per reduir les desigualtats. Investigant Madagascar com a cas emblemàtic, desemmascarem els canvis de deute per acció climàtica (debt swap, en anglès) i els mercats de carboni. Ambdues polítiques són presentades com a solucions climàtiques pels governs malgaix i espanyol, i aquesta visió compta amb tot el suport d’institucions financeres internacionals com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Així i tot, beneficien principalment els països i les corporacions enriquides, i no contribueixen a generar el canvi sistèmic imprescindible per afrontar l’emergència climàtica.

També defensem que un mecanisme per a una transició justa vàlid a la COP30 ha d’incloure la noció de reparacions, reconeixent els deutes ecològics, colonials i reproductius amb el Sud Global i amb les dones. A la COP30, els governs s’haurien de comprometre amb solucions climàtiques polítiques valentes i transformadores per superar els múltiples reptes i fer un pas endavant cap a un món més just. A l’informe oferim propostes per garantir aquestes solucions justes al deute i al finançament de l’acció climàtica. Malgrat centrar-nos en el cas de Madagascar, aquesta experiència és extrapolable a molts altres estats del Sud Global, que pateixen la doble violència de les conseqüències d’un canvi climàtic que no han provocat, i d’un sobreendeutament que se suma a l’espoli continuat del colonialisme, el racisme i l’extractivisme.

No és la primera vegada que analitzem com impacten en Madagascar l’emergència climàtica i les falses solucions. Recentment, també hem col·laborat amb CRAAD-OI per fer un treball de camp sobre la mineria de terres rares a l’illa, i com està afectant la població local, als ecosistemes i al sosteniment de la vida.

Algunes de les recomanacions polítiques per una acció climàtica ecofeminista recollides en l’informe:

1. Afrontar la crisi del deute i el deute climàtic
   1. Els països del Nord Global han de comprometre’s a reconèixer i registrar els seus deutes històrics i ecològics i oferir mecanismes de compensació als països, com Madagascar, que pateixen pèrdues i danys a conseqüència de la crisi climàtica.
2. Un nou objectiu financer just, equitatiu i adequat
   1. Els compromisos de finançament per a l’adaptació han de satisfer les necessitats d’adaptació, que es preveu que superin els 300.000 milions de dòlars anuals per al 2030.
   2. Els fons han de provenir dels països del Nord Global, d’acord amb els principis de responsabilitats comunes però diferenciades, i capacitats respectives, així com amb el principi de “qui contamina, paga”.
3. Donar suport a una transició justa
   1. Els plans de transició justa han de reconèixer el treball de cures com un requisit essencial per a la transformació de les societats cap a economies de baixes emissions, i han d’incloure polítiques per eliminar les desigualtats de gènere existents.
   2. Les mesures adoptades a la COP30 no han de perjudicar els drets fonamentals ni els mitjans de vida de les comunitats dels països del Sud Global. Les terres —incloent-hi els territoris dels pobles indígenes, les terres agrícoles i els boscos— han de quedar excloses de l’article 6.4 de l’Acord de París.
4. Reparacions: reivindicar els deutes climàtics, colonials i reproductius per a unes polítiques climàtiques justes
   1. Reconèixer el deute climàtic —definit com la responsabilitat històrica i moral d’aquells que han provocat la crisi climàtica— per implementar reparacions i compensar els danys causats als països i pobles afectats.
   2. Reconèixer els deutes reproductius, tenint en compte els costos intergeneracionals, de cures, culturals i socials derivats de la crisi climàtica, majoritàriament invisibles i suportats per les dones. Espais com la COP30 haurien de ser espais de reconeixement d’aquests deutes pendents.

Una COP30 amb múltiples reptes

Les negociacions climàtiques actuals tenen lloc en una situació multilateral deteriorada. Els conflictes internacionals i la militarització s’intensifiquen, i els dos anys de genocidi a Gaza mostren la manca de voluntat del Nord Global per defensar els drets humans de tothom. A més, governs de dreta i extrema dreta —com l’actual administració Trump als EUA— bloquegen i deslegitimen els espais de presa de decisions multilaterals com la COP, de manera que dificulten una governança global democràtica. Tot i que no s’espera que la delegació estatunidenca assisteixi a la COP30 de Belém, influirà en les negociacions des de fora i seguirà competint amb la segona economia mundial, la Xina, com ja ha fet en les COP anteriors. A banda dels múltiples reptes polítics, ens enfrontem a reptes estructurals de
fons. L’emergència climàtica és més devastadora amb cada any que passa, i amenaça els mitjans de vida de milers de milions de persones i d’espècies —especialment al Sud Global.

________________________________________________________________

Aquesta publicació ha estat cofinançada per la Unió Europea i l’Ajuntament de Barcelona. El seu contingut és responsabilitat exclusiva de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), i no necessàriament reflecteix les opinions dels organismes finançadors.

La publicació s’emmarca en la campanya europea #EraOfJustice, que portem a terme en coalició amb desenes d’entitats que promouen la justícia climàtica, financera i els ecofeminismes.

The post Propostes ecofeministes per a l’acció climàtica contra les falses solucions – El cas de Madagascar appeared first on ODG.

L’any 2025 ve marcat per les lògiques d’un sistema biocida: més pràctiques extractivistes, més acaparament econòmic en poques mans i més privatitzacions de béns comuns i serveis públics. Com a conseqüència: més destrucció d’ecosistemes, més retrocés de drets bàsics i augment de les desigualtats socials. Vivim en un sistema socioeconòmic que se sosté i es construeix a través de pactes, d’organitzacions i d’institucions polítiques responsables d’aquesta realitat. Es materialitza així un conjunt de discriminacions i violències cap a àmplies capes de la societat: Violències patriarcals, racistes, classistes, que impacten –de manera diferenciada– en les persones i en la desprotecció dels seus drets bàsics; estructures polítiques que generen i perpetuen conflictes bèl·lics i genocidis, com el de Gaza, executat amb la complicitat dels governs del Nord Global. És un any que destaca també per l’auge de l’extrema dreta, la representació de la qual ha crescut en molts països, i amb exponents que estan al capdavant de governs, com Benjamin Netanyahu, Donald Trump, Viktor Orbán, Javier Milei i Giorgia Meloni, entre altres.

Les mirades des de l’economia feminista radical problematitzen aquest sistema –socioeconòmic, polític, civilitzatori–, que prioritza l’acumulació del capital a la sostenibilitat de la vida. Un sistema, com dèiem, biocida, que posa en risc totes les vides, humanes i no humanes, de tots els ecosistemes, de manera desigual i diferenciada, algunes en una situació de més vulnerabilitat que d’altres.
Les economies feministes, en la seva anàlisi, assenyalen les crisis creuades, superposades i multidimensionals –des de la perspectiva econòmica, política, ecològica, social i de cura–, que vertebren, en síntesi, una crisi de la reproducció social.

Trencar el binomi producció-reproducció

Una de les aportacions de l’economia feminista de la ruptura –partint del focus de la importància de la reproducció social i entenent que el treball domèstic i les cures són feines necessàries, que s’han de valorar i redistribuir– és trencar amb la lògica del binomi producció-reproducció a l’economia i entendre també que en la reproducció de la vida ens hem de plantejar la nostra relació amb la natura, amb els ecosistemes. I aquí és on entra la mirada dels ecofeminismes.

Les autores d’aquest dossier ens identifiquem amb aquesta mirada, que creua alhora la perspectiva feminista amb l’ecologista. Els ecofeminismes són diversos, però tenen en comú la crítica al model econòmic extractivista i biocida que ens ha conduït a l’escenari de crisi de reproducció social. I també, especialment, constitueixen una eina d’anàlisi pròpia i un conjunt de propostes polítiques amb fonaments filosòfics i ètics diferenciats als de l’economia clàssica i hegemònica. Les propostes construeixen, alhora, processos i transicions –ecosocials i ecofeministes–, que tenen com a horitzó nous models que posin al centre la reproducció de totes les vides; que apostin per la redistribució i el decreixement i no per la mercantilització dels béns comuns.

Les dones i les identitats dissidents, amb la nostra trajectòria diversa, hem estat presents en tots els àmbits necessaris per a la vida, per al benestar i cobertura de necessitats, tant materials com immaterials. També, amb una mirada de suficiència en aquesta cobertura i equilibri amb l’impacte ambiental. Encarnem les alternatives, des de l’àmbit de les cures, passant per la salut, l’educació, l’energia, l’aigua o l’habitatge. Vertebrem aquestes transicions ecosocials i ecofeministes a favor de la reproducció social i en la nostra relació amb els territoris, els ecosistemes i la naturalesa.

The post Dossier | Flama Ecofeminista appeared first on ODG.

Del 30 de juny fins al 3 de juliol de 2025 tindrà lloc la 4a Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament de les Nacions Unides (FfD4 per les seves sigles en anglès), on els Governs de tot el món debatran sobre reformes estructurals de la governança econòmica i financera global. Per primera vegada, se celebrarà en un país del Nord Global, en concret en l’Estat espanyol, a Sevilla. Aquest document introdueix breument el procés de Finançament per al Desenvolupament de les Nacions Unides. En segon lloc, se centra en la interconnexió de temàtiques, particularment en el deute, l’austeritat, el clima, els impostos i el poder corporatiu-financer des d’una mirada feminista i decolonial. Finalment, proposem accions per a totes aquelles persones que volen mobilitzar-se al voltant de la Conferència FfD4 a Sevilla.

Què és el Procés de Finançament pel Desenvolupament (FfD) de les Nacions Unides?

L’Organització de les Nacions Unides (ONU), com a única institució global on tots els països té igual veu, és un espai on s’articulen, entre altres, demandes per a la democratització de la governança econòmica global i per a una transformació sistèmica de l’arquitectura financera global. Els debats i negociacions sobre reformes econòmiques i financeres es duen a terme en el Procés de Finançament per al Desenvolupament (FfD) a través de trobades regulars i grans conferències internacionals que tenen lloc de cada sis a deu anys.

El finançament per al desenvolupament té una arrel històrica en sorgir del descontentament actiu dels països del Sud Global per les deficiències sistèmiques i injustícies de l’arquitectura financera internacional. Encara que la cooperació econòmica internacional és part de les responsabilitats de l’ONU, ha estat sistemàticament marginada pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), on els països del Nord Global tenen una major proporció de vots, o per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), on tenen filiació exclusiva, o pel G20. En el FfD participen els Governs, les organitzacions multilaterals, la societat civil i el sector privat. La societat civil està representada a través del Mecanisme de Finançament de la Societat Civil per al Desenvolupament. És un grup de treball actiu des de 2008, que inclou diversos centenars d’organitzacions i xarxes de tot el món, dedicat a promoure i facilitar la participació de la societat civil en el procés formal de FfD de l’ONU i altres espais relacionats.

Per qué és important la 4a Conferència Internacional sobre Finançament pel Desenvolupament (FfD4)?

En l’agenda oficial de la 4a Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament es negociaran reformes en l’àmbit del deute, polítiques fiscals, finançament privat, negocis i comerç internacional, cooperació internacional per al desenvolupament, ciència i tecnologia i qüestions sistèmiques com la reforma de la governança del sistema financer internacional. La societat civil internacional, que treballa sobre la incidència política en els espais oficials de l’ONU, té expectatives i esperances que la Conferència FfD4 doni un impuls polític important per a avançar cap a reformes estructurals urgents. En el procés de preparació, la societat civil internacional ha lliurat centenars de propostes per l’Elements Paper, l’Esborrany Zero i el Primer Esborrany. Per exemple, aquest posicionament de les organitzacions de la societat civil espanyola i aquestes aportacions del Mecanisme de la Societat Civil per a la FpD a l’Esborrany del Document Final de la FfD4.

La Conferència FfD4 a Sevilla també serà un moment important per teixir xarxes globals. Prèviament (les dates exactes estan pendents de confirmació), se celebrarà el Fòrum Social de la Conferència, un espai de trobada de la societat civil internacional que lluita, entre altres coses, per la reducció de les desigualtats estructurals i per la justícia econòmica global. La Conferència de Sevilla està guanyant importància en les agendes d’organitzacions, col·lectius i moviments que no solen treballar les reformes del sistema financer internacional, però veuen en l’actual governança econòmica l’origen de la policrisi (la crisi ecològica, l’emergència climàtica, la pèrdua de biodiversitat, la crisi de les cures, l’augment de les desigualtats entre països i classes socials, l’auge de l’extrema dreta, la pèrdua de drets col·lectius, etc.). Concretament, la Conferència de Sevilla té el potencial de ser un espai-moment d’esperança sobretot per als actors del Sud Global, des de la justícia climàtica i els moviments feministes, les organitzacions de drets de les dones, fins a les federacions sindicals, ja que a través del Mecanisme de la Societat Civil tindran una veu col·lectiva en un espai econòmic-financer global.

La Conferència FfD4 també obre una finestra mediàtica i de comunicació per parlar de qüestions econòmiques i financeres globals, posant cara i història a les persones afectades tant al Sud Global com als territoris de l’Estat espanyol. És un moment per explicar les causes estructurals i proposar les solucions necessàries per afrontar la policrisi des d’una perspectiva de justícia global. En aquesta línia, aprofundim en cinc temàtiques interconnectades que poden enriquir el debat públic abans, durant i més enllà de la Conferència FfD4: deute i austeritat, emergència climàtica i deute, justícia fiscal i finançament climàtic, cooperació internacional pel desenvolupament, finançament amb mirada feminista i transformacions ecofeministes.

____________________________________________

Aquesta publicació ha estat cofinançada per la Unió Europea. Els seus continguts són responsabilitat única de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i no reflecteix necessàriament les opinions de la Unió Europea.

The post Cinc temes clau connectant deute, clima i feminismes a la Conferència FfD4 appeared first on ODG.

A mesura que la crisi climàtica s’accelera, la transició verda s’ha convertit en una espècie d’eslògan. Al mateix temps, la polarització està augmentant juntament amb l’avanç del capitalisme digital, i la securització torna a estar a l’ordre del dia de les potències mundials. En aquest context, i en un món amb recursos finits, el control de les matèries primeres és clau. Aquest informe sorgeix de la necessitat d’aclarir tant qui es beneficia com qui paga les conseqüències de la nova cursa per les matèries primeres i la dinàmica global que accelera aquests processos en nom de la transició cap a un món «verd» i baix en emissions de carboni.

L’objectiu és seguir ampliant el treball previ de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) per produir una anàlisi crítica de la transició energètica i l’apropiació corporativa d’aquesta (per exemple, l’extracció de liti a Xile i Argentina), així com el treball fet amb aliades internacionals sota el paraigua del Rare Earth Elements Group. Aquesta investigació s’emmarca en l’Observatori dels Minerals Crítics), cocreat per l’ODG com a membres d’ENCO. 

El juliol de 2024, dues persones de l’equip d’ODG van viatjar a Madagascar en un treball de camp per aprofundir en la comprensió de les experiències de les comunitats en primera línia dels possibles projectes miners de terres rares al país. Aquesta investigació no hauria estat possible sense la col·laboració amb l’organització local CRAAD-OI. La informació es basa en més de 18 entrevistes a comunitats, líders tradicionals, activistes i investigadores del país.

A la primera part, descrivim la realitat global dels elements de terres rares en el marc de l’anomenada transició “verda” i els factors que hi ha darrere del nou impuls de les matèries primeres. La secció següent se centra en els territoris que suporten la càrrega de l’extracció de terres rares a Madagascar, explicant com la recerca de terres rares està afectant els pobles locals i les formes emergents de resistència. Posteriorment, s’identifiquen patrons comuns en els tres casos estudiats. En el quart apartat s’identifiquen les empreses transnacionals que hi ha darrere dels projectes. L’articulació de resistències contra els projectes miners s’explica al cinquè apartat. Per acabar, l’informe ofereix una sèrie de reflexions finals.

La publicació té com a objectiu contribuir a la conversa sobre com podria ser una transició ecosocial global veritablement justa. Destaca les contradiccions d’un sistema que suposadament s’esforça per reduir les emissions sense abordar les desigualtats globals. Quins interessos hi ha darrere d’aquesta nova cursa per les matèries primeres? Són els del planeta, o del capitalisme en una nova etapa?

La publicació està disponible en català, castellà, anglès, francès i malgaix.

“És un relat fals dir que la transició verda és el món perfecte, perquè en algun lloc, algú ho haurà de pagar amb la seva vida i la seva sang”.

‘Les terres, per viure’. Curtmetratge documental

En paral·lel a l’informe, l’equip de la investigació també ha realitzat un curt-documental coproduït amb la cooperativa audiovisual Bruna. ‘Les terres, per viure’, recull algunes de les entrevistes realitzades sobre terreny i mostra el viatge del nord fins al sud de l’illa de Madagascar, resseguint els impactes de les mines de terres rares i recollint com hi estan plantant cara les comunitats locals. A Madagascar actualment hi ha una mina de terres rares en marxa, a Tolagnaro, i dos projectes encara no actius, a Toliara i a la península d’Ampasindava.

El curtmetratge està disponible en malgaix, i subtitulat al català, el castellà, l’anglès i el francès.

Col·laboració amb Cuellilargo per explicar què està passant amb les terres rares

Tal com hem fet en l’episodi 28 del pòdcast Desenredades, hem buscat nous formats per explicar la nostra investigació. Podeu trobar-la resumida en aquest vídeo col·laboratiu amb el col·lectiu de periodisme crític, Cuellilargo.

View this post on Instagram

 

A post shared by cuellilargo (@cuellilarg)

Aquesta publicació ha estat cofinançada per la Unió Europea. Els seus continguts són responsabilitat única de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i no reflecteix necessàriament les opinions de la Unió Europea.

The post Neocolonialisme en nom de la transició verda. La mineria de terres rares a Madagascar appeared first on ODG.

Fa un any vam començar un procés de reflexió sobre la possibilitat de contagi mutu entre el decreixement i els (eco)feminismes, amb l’objectiu de construir ponts i ampliar les mirades en el qual van participar més de 30 activistes i investigadores. Vam comptar tant amb activistes feministes i queer, com amb defensores del territori d’Amèrica Llatina i de l’Estat espanyol, investigadores ecologistes i decolonials, economistes feministes, cooperativistes… amb perspectives molt diverses sobre el decreixement, però totes elles interessades en la possibilitat d’articular crítiques i alternatives conjuntes al sistema capitalista.

Pot ser el decreixement una alternativa ecofeminista? És la pregunta amb la qual vam engegar aquest cicle de converses, que ens han portat a imaginar una síntesi de tots dos corrents (el decreixement i l’ecofeminisme) per proposar noves maneres d’habitar i reorganitzar el món que no supeditin unes crisis a les altres i que reconeguin tota la diversitat de subjectes de transformació que lluiten contra el creixement.

Hem pensat aquestes pàgines com un quadern que recopila anàlisis i debats per poder situar-nos millor quan reflexionem sobre les alternatives i com impulsar-les. Som conscients que analitzar les crisis del sistema des de tota la seva complexitat, així com teixir ponts des d’activismes diversos, a vegades ens desborda. És per això que ens sembla útil fer propostes de síntesi que (sense ser exhaustives) ens ajudin a situar-nos. També per recuperar genealogies, recordar d’on venim i no començar de zero cada vegada.

A més, esperem que aquesta publicació ens pugui servir per graduar les ulleres ecofeministes i així ajudar-nos a poder identificar si una campanya, una reivindicació, una aliança, o una acció específica encaixarien dins d’un procés de transformació que ens porti cap a un decreixement ecofeminista. Sobretot tenint en compte la importància de teixir alternatives des de mirades integrals, que també incorporin la decolonialitat, la crítica a l’heteronorma, les mirades rurals, etc.

En concret, hi trobareu, entre altres coses, l’aposta per materialitzar 8 principis ecofeministes que sintetitzen gran part dels debats mantinguts fins ara. A més d’una aproximació a alguns debats estratègics, com la construcció de narratives ecofeministes que ens puguin fer reconnectar amb la possibilitat d’aconseguir altres presents i futurs, allunyats de les perspectives negacionistes, racistes i antifeministes que proliferen cada vegada més.

The post Llibre autoeditat | Decreixement ecofeminista. Desaccelerar per recuperar la vida appeared first on ODG.

Analitza com les mateixes solucions a la crisi climàtica del capitalisme verd poden amplificar el desplaçament de les comunitats empobrides del Sud global. A més, també s’explora l’impacte de l’auge de l’extrema dreta i el negacionisme climàtic en l’aprofundiment i acceleració dels efectes de l’emergència climàtica i, breument, quin rol té la ciutat de Barcelona.

El capitalisme com a sistema econòmic i polític d’organització social no només ha generat un augment de la temperatura global i ha desestabilitzat els patrons hidrometeorològics, sinó que les seves lògiques de mercat també han disparat la desigualtat, la violència i la depredació del medi ambient. Emergeix un renovat capitalisme verd que pretén estabilitzar l’amenaça climàtica a través d’innovacions tecnològiques que amaguen l’espoli dels béns comuns i la despossessió de terres de les comunitats més vulnerables, majoritàriament als territoris del Sud global, on es concentren gran part dels minerals necessaris per a la fabricació de les anomenades tecnologies netes.

Aquesta transició cap a la descarbonització dels sistemes productius es basa en mecanismes que mantenen les estructures de poder dels països i institucions dominants, i beneficien els interessos corporatius i els sectors més benestants de les societats del Nord global, externalitzant-ne els costos als territoris de producció o extracció, considerats zones de sacrifici. Aquestes zones concentren degradació ambiental, contaminació, desforestació, problemes de salut de les poblacions locals, desaparició d’espècies natives i vulneracions de drets humans. Addicionalment, sotmeten a les comunitats afectades a models de desenvolupament basats en lògiques de mercat, contraris a les seves pràctiques tradicionals i al seu sentit identitari, impedint el seu accés i ús sostenible dels béns comuns i condemnant-les a una situació de pobresa sistèmica.

Considerem que és essencial visibilitzar la complicitat i la responsabilitat dels països del Nord global en les vulneracions de drets ambientals arreu del món, a través d’una demanda de recursos i uns patrons de consum desorbitats, així com pel poder excessiu i la influència que exerceixen en institucions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, entre altres. En aquest entramat pervers de colonització atmosfèrica i neocolonialisme verd, un dels costos més visibles és l’increment en la freqüència i complexitat de les dinàmiques de desplaçament de les poblacions afectades, tant pels impactes sobtats i de generació lenta de l’emergència climàtica com per l’aprofundiment i expansió de pràctiques extractives que obeeixen les noves exigències i oportunitats d’acumulació de capital dins la transició verda.

Desplaçament forçat i capitalisme verd a quatre territoris del Sud Global: Marroc i Sàhara Occidental, Senegal i Perú

Com s’explica a l’informe, i tal com resumeix la CCAR en el seu web, els quatre territoris explorats tenen casuístiques amb similituds i particularitats:

• El Perú és el segon país productiu de coure a escala mundial. L’extractivisme verd a través de l’explotació minera amplifica els conflictes socioambientals del territori, contribuint als desplaçaments forçats i a la vulneració del dret al territori de les comunitats indígenes. Hi ha 117 conflictes socioambientals (la majoria relacionats amb la mineria), els quals han causat 58 assassinats en els últims 11 anys (51% de les persones assassinades eren indígenes).
• En el cas del Senegal, l’impacte de la desertificació es combina amb la sobrepesca industrial, que desmantella els mitjans de vida tradicionals de les comunitats rurals i pesqueres. El 15% de la població viu directament de la pesca. En els últims 40 anys s’han signat acords amb empreses i Estats Europeus que permeten la captura a les costes senegaleses, el 20% de les quals es fan de manera il·legal. Això empeny a milers de persones a desplaçar-se cap a les ciutats o posar en risc la seva vida al mar per arribar a un territori que els permeti tenir una vida digna.
• Al Marroc, la implementació de grans projectes d’energies renovables, com els parcs eòlics i solars, es fa sense el consentiment explícit del poble sahrauí, perpetuant un sistema d’ocupació il·legal del Sàhara Occidental. És un dels territoris més afectats per les conseqüències de la degradació mediambiental pel canvi climàtic, sobretot per les grans sequeres. Es calcula que l’any 2050 hi haurà 17 milions de persones desplaçades forçosament. Es mou en una dinàmica neocolonial bidireccional: es troba subjugat a les imposicions del nord global i perpetua l’ocupació i l’espoli il·legal de recursos sahrauís.

L’estudi no passa per alt els impactes de l’auge de l’ultradreta a escala global, i com els postulats negacionistes climàtics i antimigratoris van agafats de la mà amb els desastres ecològics que causen moviments forçosos de població en el Sud Global. Alhora, també fa una anàlisi de la situació local de Barcelona, com un exemple de ciutat que reprodueix el patró consumista del Nord Global, cronificant les desigualtats i generant vulneracions de drets ambientals i humans.

The post Desplaçament forçat i capitalisme verd appeared first on ODG.

El nou informe «La roda de la fortuna empresarial: Com el BEI augmenta els beneficis en nom de la competitivitat», de Counter Balance, Observatori del Deute en la Globalització (ODG), Observatoire des Multinationales, i Gresea, revela com 7 de les principals empreses que són clients del Banc Europeu d’Inversions (BEI) —Iberdrola, Stellantis, Intesa Sanpaolo, Leonardo, Orange, Nothvolt i la Alianza Gavi— reben milers de milions en préstecs públics malgrat els seus importants beneficis i els seus preocupants historials d’impactes socials i mediambientals.

Des de 2020, aquestes 7 empreses han obtingut en conjunt 100.000 milions d’euros en beneficis, una quantitat superior a la meitat de les necessitats anuals d’infraestructura social de la UE. Més d’11.000 milions d’euros en préstecs del BEI han reforçat aquestes empreses, que des de llavors han distribuït 38.700 milions d’euros entre els seus accionistes, han gastat 11.900 milions d’euros en recompra d’accions i han pagat 146,7 milions d’euros als seus consellers delegats.

Iberdrola received €3.5 billion from the EIB since 2020 while reporting profits of €4.8 billion in 2023. At the same time, the company is linked to 13 socio-environmental conflicts in Central America, Brazil, and Europe, primarily due to large-scale projects with significant ecological and social impacts. One of them is the largest European solar plant in Spain financed by the EIB, which did not deliver promised local jobs, illegally expropriated the main landowner and is being investigated for fraud by the European Public Prosecutor’s Office.

Iberdrola ha rebut 3.500 milions d’euros del BEI des de 2020 mentre que ha registrat uns beneficis de 16.600 milions d’euros entre 2020 i 2023. En el mateix període, l’empresa ha desemborsat 4.700 milions d’euros de dividends als seus accionistes, i 25,2 milions d’euros al seu conseller delegat, en concepte de salaris i primes. Al seu torn, Iberdrola està vinculada a 13 conflictes socioambientals a Amèrica Central, el Brasil i Europa, principalment a causa de projectes a gran escala amb importants impactes ecològics i socials.

Un d’ells és la major planta solar europea, que es troba en l’Estat espanyol, i finançada pel BEI, que no va generar els llocs de treball locals promesos, va expropiar els terrenys il·legalment al principal propietari i està sent investigada per frau per la Fiscalia Europea. A més, Iberdrola va rebre més de 919 milions d’euros en diners públics d’institucions governamentals espanyoles entre 2020 i 2023. D’aquesta quantitat, 899 milions d’euros són subvencions a fons perdut de les administracions central, autonòmica i municipal espanyoles, 8,8 milions d’euros són préstecs, 11,4 milions d’euros en garanties financeres i 1.019,33 euros en avantatges fiscals.

El finançament del BEI a grans empreses i institucions financeres privades no ha deixat d’augmentar a mesura que es converteix en una institució central de la UE per a millorar la competitivitat en sectors estratègics. L’informe posa en relleu una tendència preocupant: s’estan utilitzant fons públics per a fer encara més lucratius els projectes d’empreses capaces d’autofinançar-se, moltes de les quals tenen impactes socials i mediambientals perjudicials, s’enfronten a investigacions per frau o subministren armes a països que violen el dret internacional. Les proves demostren que el Banc dona prioritat a l’augment dels beneficis econòmic enfront dels beneficis socials i mediambientals, la qual cosa desvia recursos d’inversions que serveixin al bé públic.

En lloc de canalitzar milers de milions per a subvencionar els beneficis de les grans empreses, el BEI hauria de convertir-se en un banc públic que doni suport a un mandat veritablement públic. Per a això, el BEI hauria de:

• Finançar projectes i empreses que atenguin necessitats socials i mediambientals
• Treballar amb entitats públiques sense ànim de lucre
• Millorar les seves normes per a garantir el finançament de projectes sostenibles que respectin els drets humans i el medi ambient
• Introduir condicions socials, econòmiques i mediambientals clau per a les empreses i institucions financeres que es beneficiïn del finançament del BEI

LLEGIU L’INFORME AQUÍ

The post Iberdrola ha rebut 3.500 milions d’euros del BEI des del 2020, mentre registra beneficis de 16.600 milions d’euros appeared first on ODG.

El deute i la desforestació són problemàtiques importants amb impacte ecològic, social i polític; són reconegudes pels moviments socials i per l’acadèmia arreu del món. Tot i això, la connexió entre les dues està poc estudiada i hi ha poca teoria elaborada al voltant d’aquesta qüestió. Aquest informe presenta un mètode mixt d’estudi de cas, basat en entrevistes semiestructurades i una intensa recerca documental. L’informe descriu set mecanismes pels quals el deute públic extern de Colòmbia impulsa la destrucció de l’Amazònia colombiana; dos són directes –incloent la construcció d’infraestructures com les carreteres, que es financen a partir del deute–, i cinc són indirectes.

L’estudi estableix que existeix un cercle viciós entre el deute públic extern i la desforestació a l’Amazònia colombiana. També argumenta que el deute públic extern hauria de ser considerat una peça del “passat colonial”, el qual l’Estat colombià ha de superar per tal d’aturar la destrucció de la regió. En la seva proposta de recerca i a la pràctica, aquest informe és una crida perquè l’acadèmia adopti l’activisme. Podeu llegir la recerca completa aquí.

Hi ha moltes raons per les quals pressionar per una cancel·lació incondicional del deute –des de la lluita contra el patriarcat (Yahaya, 2021), a l’autodeterminació (Jubilee South Manifesto, 1998), o els arguments pels quals calen reparacions pels deutes ecològics i colonials (Pacto Ecosocial e Intercultural del Sur, 2023)–, però és molt poc habitual que s’inclogui la desforestació com un dels motius per cancel·lar el deute.

Això és perquè la connexió entre deute i desforestació, una de les problemàtiques més greus que afronta l’ecosistema amazònic, ha estat poc investigat i reflexionat. L’àmplia literatura sobre desforestació reiteradament falla a l’hora d’explorar el rol que hi juga el deute (Busch & Ferretti-Gallon, 2023), malgrat que la recerca acadèmica és extensa i usualment estableix el vincle amb els combustibles fòssils (Woolfenden, 2023b) i les problemàtiques socials (Kentikelenis & Stubbs, 2023). Per això, hi ha un buit important a l’hora d’entendre que, donat el context estratègic i els objectius dels moviments socials per als pròxims anys, seria útil omplir. A més, la reduïda evidència qualitativa i quantitativa que existeix actualment suggereix que és un vincle al qual cal parar atenció (Cavallero & Gago, 2021; Kahn & McDonald, 1994; Shandra et al., 2008).

Les troballes d’aquest estudi poden ser útils pels col·lectius afectats i interessats, i pels líders polítics involucrats en l’activisme al voltant del deute, a més de ser d’interès per investigadores especialitzades en desforestació, i de rellevància per un ampli ventall d’activistes socials i per la justícia climàtica. L’autor de l’estudi espera que la distinció entre categories d’activisme i acadèmia es dissolguin, per tal que lluitin plegades cap a un alliberament respecte del capitalisme colonial.

La destrucció de la natura no-humana, especialment en els boscos tropicals, és un element fundacional de l’actual policrisi (Jayasuriya, 2023). La cancel·lació del deute és un objectiu tangible i assolible, que està en línia amb l’arrel de les causes d’aquesta crisi múltiple, i que respon a la magnitud d’aquesta. Pot semblar una idea ambiciosa, però a través de l’activisme, creem esperança (Loach, 2023).

Actualment, la recerca està disponible en castellà,
anglès i portuguès.

____________________________________________

En col·laboració amb:

Aquesta publicació ha estat cofinançada per la Unió Europea. Els seus continguts són responsabilitat única de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) i no reflecteix necessàriament les opinions de la Unió Europea.

Amb el suport de:

The post Com impulsa el deute públic extern la destrucció de l’Amazònia colombiana? appeared first on ODG.