Disponible solo en catalán.
El metabolisme energètic de Barcelona requereix una gran entrada de productes energètics, tant d’electricitat com de combustibles fòssils, i aliments. Aquesta es distribueix per cobrir la demanda interna d’energia exosomàtica (menys d’una quarta part) i per a activitats relacionades amb l’exportació i l’obtenció de beneficis als mercats financers. Es pot deduir llavors que la poca generació interna d’energia no és el principal motor de les entrades sinó l’activitat econòmica associada als fluxos energètics, tant endosomàtics (aliments) com a exosomàtics.
La combinació dels fluxos d’energia que entren i surten de la ciutat, i l’emissió de contaminants atmosfèrics, constitueixen les principals vies de connexió amb l’exterior del metabolisme barceloní, massa sovint en termes d’impacte negatiu per a les poblacions dels llocs de procedència o destinació. El metabolisme té d’aquesta manera una dimensió que excedeix àmpliament les seves fronteres i que es relaciona amb l’exterior en termes de anticooperació. Les possibilitats de les polítiques locals per eliminar els efectes negatius del seu metabolisme depenen de les dinàmiques d’expansió del capitalisme en una època amb unes característiques molt definides (globalització, lex mercatoria i financiarització) i de la resta de nivells de la governança de caràcter públic (UE, Estat, Catalunya).
La utilització coherent de l’enfocament del metabolisme urbà en la reducció dels seus efectes negatius permet dissenyar i planificar l’estructura i el funcionament del metabolisme desitjat, i detectar les limitacions i barreres estructurals, competencials, polítiques, tècniques, socials i econòmiques. El potencial es basaria en la combinació de: un canvi cultural en les relacions entre ciutadania i administració pública des de l’individual cap a visions col·lectives, la promoció de facilitats administratives de gestió i de finançament, la planificació activa de les actuacions energètiques, i la creació de nous actors que puguin vincular al sector públic i a la ciutadania, i ser agents de redistribució de la riquesa a partir de l’autonomia energètica i la recuperació de l’economia local, la qual cosa reduiria la dependència no solament física sinó fonamentalment econòmica de l’exterior.