Podem ser sobirans vivint en la financiartizació?

Reflexions sobre el seminari Financiarització vs Sobirania dels Pobles. Sergi Cutillas. ODG. 

Tot i que els termes sobirania i financiarització sonen feixucs s’ha de reflexionar sobre el terme sobirania en un moment en el que a Catalunya s’utilitza des de la dreta a l’esquerra alternativa. Per altra banda, el concepte que engloba el fenòmen que es contraposa a la sobirania dels pobles en les darreres dècades és la financiarització. Per obrir aquestes reflexions l’Observatori del Deute en la Globalització va organitzar darrerament el seminari “Financiarització o Sobirania dels Pobles”. En Joan Subirats comentava en el mateix seminari que el capitalisme financiaritzat ens presenta una trinitat impossible, en el que només són compatibles dues de tres opcions a l’abast. Les tres opcions són la integració econòmica internacional, la sobirania dels estats-nació i la democràcia. Les tres opcions representen els poders de l’elit global, de les elits nacionals i dels pobles, respectivament. Tot i  que la sobirania del poble ho té difícil convivint amb les oligarquies nacionals, possiblement ho tingui magre si no  frena o modifica el tipus d’integració econòmica global.

La financiartizació és precisament aquest procés d’integració econòmica. A partir dels 70s, les desregulacions en el món de les finances, el trencament del patró or i l’evolució tecnològica permeteren que el capitalisme passés a una nova fase centrada en les finances. Segons autors com Hilferding, la financiarització és una fase de maduresa dels imperis, en la que perden la seva força productiva i desenvolupen domini financer sobre la resta de països, abans de la seva caiguda. En Jim Costanzo, d’Strike Debt USA, ens explica que aquest és el cas dels EEUU, i mostra llaços entre el complex industrial-militar i el poder financer en el seu país.

Altres definicions com la d’en Harvey defineixen la financiarització com la tendència a tractar-ho tot com un actiu financer; d’en Christophers, que diu que no és res més que prioritzar el valor de canvi de les coses respecte el seu valor d’ús; o d’en Keynes, per qui és “el malson d’un comptable, en el que el culte a la comptabilitat ens fa capaços d’apagar el Sol i les estrelles perquè no donen dividends”. En Lapavitsas en fa una anàlisi mol·lecular, situant en les transformacions de les relacions dels agents econòmics un punt de partida analític des del qual construir teòricament. Aquests canvis són la transformació de les empreses no-financeres en actors financers, desfent-se de la seva dependència dels bancs i passant a financar-se als mercats i  a governar-se segons les seves lògiques; dels bancs, que al perdre les empreses no-financeres com a clientes, es transformen en institucions inversores, a més d’orientar-se també a oferir serveis a les famílies per obtenir beneficis; i de les famílies, que es veuen forçades a recórrer a les finances per abastir-se de serveis bàsics que fins aleshores eren subministrats per l’estat.

És necessari també estudiar la financiartizació des de diferents òptiques. Per exemple, el Quim Arrufat i l’Elena Gerebizza ens comentaven que aquest model canvia els costums socials, introduint lògiques mercantils i competitives en espais abans estaven protegits per llaços de solidaritat i afecte difícilment qüestionables. L’endoctrinament dels nostres sistemes econòmic, polític, educatiu, acadèmic, mèdic, religiós i comunicatiu han permès la introducció de les lògiques del que en Caffentzis anomena ‘economia del deute’, basada en la soledat i la por, en espais abans basats en l’afecte i la força de la comunitat. Per tornar a una economia basada en la seguretat material i l’afecte cal treballar en paral·lel per recuperar el poder estatal que elimini l’amenaça de l’escassetat material i la repressió violenta, alhora que lluitem per recuperar l’innocència i per generar espais d’afecte i solidaritat, revertint les perversions generades per l’ordre actual. En aquest sentit l’Arrufat ens parlava de la necessitat de la separació respecte d’un estat com l’espanyol, que té una naturalesa opressora i antidemocràtica. En Toussaint, per altra banda, ens deia que l’única manera de recuperar la sobirania estatal i popular és tallar amb l’FMI i els poders financers internacionals realitzant auditories del deute i impagant-ne la part il·legítima.

En resum, cal combatre el model actual d’integració econòmica internacional, alhora que lluitem per democratizar els espais de sobirania estatal o en creem de nous, com es vol fer a Catalunya, i potenciem els espais polítics i econòmics de comunitat de petita escala. En última instància la sobirania ha d’incloure un dels reptes més difícils, ser sobirans de nosaltres mateixos, treballant per recuperar la nostra innocència i cuidar la dels infants, creant espais d’afecte, pau i salut en els que la competència i l’agressivitat no pertanyen de forma natural.

Etiquetes: 

Temàtiques: 

  • Deute