La hipocresia renovable de CiU.

El passat dijous 23 de juliol es van presentar a Barcelona les bases del Pacte Nacional per a la transició energètica amb la participació del Conseller d’Empresa i Ocupació, el sr. Felip Puig. La convocatòria a l’acte proclamava que la transició energètica ens havia de dur cap a un model basat en les energies renovables, en l’autoabastament, en l’estalvi, l’eficiència i la contenció, i en la producció descentralitzada. El conseller Puig va repetir nombroses vegades la importància cabdal de les renovables i de construir marcs legislatius que les fomentin. De fet, el 3r eix estratègic del Pacte Nacional té per títol “maximitzar les fonts renovables autòctones” impulsant, per exemple, l’autoconsum i la generació distribuïda, i aconseguint el 100% renovable per l’any 2050. Ara bé, Puig també va deixar clar que l’Estat espanyol impedia constantment aquesta transició.

La rotunditat i el convenciment del discurs del conseller contrasta fortament amb el paper que el seu partit està jugant a Madrid. Per exemple, el govern del Partit Popular vol aprovar l’esborrany sobre l’autoconsum que convertiria la producció d’electricitat per part dels consumidors en  inviable econòmicament donat que inclouria el pagament de peatges per instal·lacions noves i existents. Sense anar més lluny, la Plataforma por un Nuevo Modelo Energético (Px1NME)  ha promogut un manifest de compromís perquè els partits polítics deroguin el Reial Decret d’autoconsum. Tots els partits a l’oposició l’han signat excepte CiU i PNV. A més, ni CiU ni PNV van donar suport a la declaració per una veritable reforma elèctrica (desembre, 2013) i, amb UPyD, tampoc van signar el compromís per prohibir el fracking a proposta de les plataformes anti-fracking i de Px1NME (maig, 2014).

En aquest mateix acte de presentació es va fer referència repetides vegades a l’Informe número 9 “L’abastament d’aigua i d’energia” del Consell Assessor per a la Transició Nacional com a document base pel nou procés. L’informe però, obre la possibilitat a la prolongació de la vida de les nuclears  (pàg. 106), les prospeccions marines d’hidrocarburs (pàg. 113), i vincula la seguretat energètica de Catalunya al fet de constituir-se com a hub europeu del gas (pàg. 72), a més de situar a les grans empreses com l’actor central i principal d’aquesta nova etapa.

Així doncs, aquest és el paper que està jugant CiU en matèria energètica, fent promeses de futur, sobretot en els horitzons més llunyans com el 2050, i alhora donant suport al règim no renovable. Aquesta hipocresia manifesta no atura però, la transició energètica impulsada per entitats com la PAH i l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), que han aconseguit portar la ILP per acabar amb els desnonaments i la pobresa energètica al Parlament perquè fos aprovada per unanimitat. Ni tampoc atura a Som Energia i el seu nou projecte Generació kWh que pretén generar els kilowatts hora d’energia verda necessaris per proveir 4.000 llars espanyoles. Ni a la proposta municipalista de la Xarxa per la sobirania energètica, que vol recuperar el dret a decidir en l’àmbit energètic des dels municipis. Potser el més important doncs, és que el futur model energètic, també transiti de la hipocresia renovable a la legitimitat, coherència i convicció d’aquelles entitats i plataformes que, amb energies renovades, posen en el centre de qualsevol proposta futura el dret a una vida digna.

Alfons Pérez
Observatori del Deute en la Globalització.
Xarxa per la sobirania energètica.

Temàtiques: 

  • Energia