Jornalers de l’'Almeria marroquí' denuncien els abusos laborals de les empreses espanyoles

Publicat al Setmanari La Directa, el 11 desembre 2013

La regió de Souss-Massa-Drâa ha produït més del 80% de les hortalisses exportades per Marroc els darrers dos anys

Fa més d’un mil·lenni, els pobles amazic del Sud del Marroc van dissenyar un espai comunitari destinat a preservar l’alimentació, el “graner col·lectiu fortificat” o agadir. Allà s’emmagatzemava no tan sols el gra, les llavors i les eines agrícoles, sinó també reserves d’aigua, i s’hi refugiaven amb els seus animals per resistir als setges. S’han trobat textos del segle XIV que estipulen minuciosament els drets i sancions entorn al manteniment d'aquest recinte fortificat. Els graners col·lectius van ser construïts amb una gran solidesa i perduren no sols físicament sinó també com a institucions en algunes localitats.

Des d’aquesta perspectiva, avui, la moderna ciutat d’Agadir porta un nom que no li escau. Juntament amb la seva veïna Inezgane, totes dues situades a les costes atlàntiques de la regió del Souss-Massa-Drâa, constitueixen plataformes intermodals per a l’exportació dels productes agrícoles. D’allà van sortir, durant les dues darreres campanyes agrícoles una mitjana del 82% del total de les hortalisses exportades pel Marroc. El tomàquet representa un 55% d’aquestes exportacions, destinades en un 85% als països de la Unió Europea. Tota la Vall de Souss es dedica a l'agroindústria, en una còpia del model del “mar de plàstic” (hivernacles) vigent a Almeria, amb una pressió creixent sobre els recursos naturals i hídrics en particular, i una greu explotació laboral.

A la Vall del Souss, hi treballen al voltant de 100.000 persones com a jornaleres agrícoles, de les quals 4.000 pertanyen a sindicats. Són en gran part persones d’origen rural que es van veure obligades a deixar les seves terres. La majoria dels contractes són temporals. Treballen vuit hores al dia, sis dies a la setmana, per un salari de 0,69 euros per hora (7,8 Dírham). Aquest és el Salari Mínim legal Agrícola. La seva aplicació es va aconseguir a partir de la lluita de les treballadores, agrupades en la Federació Nacional del Sector Agrícola (FNSA-UMT). Però les condicions de treball segueixen sent molt dures. En H.I., obrer agrícola, les relata: “Quan treballem als hivernacles, podem sortir només un cop al matí i un altre a la tarda, i per un màxim de deu minuts. La pausa de migdia és d’una hora. La temperatura pot pujar fins a 50 graus i l’empresa ens dóna aigua, però no sempre és potable, és de pou; per això preferim gastar i portar-nos la nostra pròpia ampolla a la feina”.

Una de les reivindicacions sindicals té relació també amb els mitjans de transport. D’acord amb un altre jornaler, “els obrers són portats a la finca en camions molt antics, dels anys 60, que es troben en condicions pèssimes. Posen a les persones dempeus al camió, hi van fins a 60 persones, homes i dones junts. El trajecte dura una mitjana d’una hora. Hi solen haver accidents en el trajecte, amb ferides i fins i tot morts”. E.T., treballadora agrícola, explica que l’assetjament sexual és molt freqüent a les finques, malgrat que gràcies al sindicat han aconseguit anar millorant la situació.

Empreses franceses i espanyoles controlen la major part de la cadena productiva, que inclou el transport i la venda en centres com Mercabarna a Barcelona i Saint Charles International a Perpinyà. Un dels conflictes oberts té com a protagonista l'empresa espanyola Douna Export, filial de Fruca Marketing, amb seu a Múrcia. Segons l'FNSA, l’empresa està violant els drets sindicals i, de fet, va acomiadar tres dels representants sindicals amb raons injustificades. Davant les oficines de l’empresa a Biugra, des d’octubre 2013 hi ha una acampada permanent de les treballadores exigint la reintegració de les persones acomiadades. Podeu veure aquí l'acció completa. No és el primer cas d’aquest tipus. Les pràctiques d'hostilitat per part de l'empresariat són recurrents davant l'obertura d'una secció sindical en les empreses i, en la mesura que poden, els empresaris intenten evitar contactes entre els jornalers que formen part d'un sindicat i la resta. Un membre del sindicat comenta: "la nostra experiència amb les empreses espanyoles és molt dolenta. No és la primera vegada que tenim problemes amb elles. Aquí són conegudes per la seva crueltat amb els obrers". Un jornaler afegeix: “els empresaris espanyols, aquí, són els pitjors (...), no els agraden els sindicats”. Paradoxalment, el govern espanyol dóna suport amb diners públics a la millora de les condicions de vida en aquesta regió -una de les tres prioritàries per a la cooperació espanyola al Marroc- però no intervé quan el capital espanyol genera conflictes d'aquest tipus.

Malgrat ser una regió productora d'aliments, La Vall del Souss és, paradoxalment, la quarta regió més empobrida del país d’acord amb les últimes dades del govern. La realitat s'allunya cada vegada més del model de “graners col·lectius fortificats”. De forma general, l’increment de producció d’hortalisses al Marroc no arriba a compensar el dèficit comercial alimentari d’un país que importa cada vegada més aliments. En aquest sentit, cal recordar dues pautes temporals importants. Als anys 80, els hivernacles del Souss es van començar a instal·lar coincidint amb l’aplicació del Pla d’Ajust Estructural del Fons Monetari Internacional. Es va iniciar llavors una política que afavorí la concentració de la terra en mans de grans inversionistes, centrant-se en el sector de les hortalisses i la fruita (essencialment cítrics) per a la exportació. La segona pauta s’ubica en l’any 2000, moment en què entrà en vigor l’Acord d’Associació entre el Marroc i la UE, que facilita encara més les exportacions cap a Europa. Aquest desenvolupament agroindustrial, a més de basar-se en l'explotació laboral, no és rendible del punt de vista macroeconòmic. Més aviat s'estan desviant recursos productius vitals per a l'autosuficiència alimentària del país. No obstant això, tal com va comentar S.R., empresari català que compta amb diverses finques a la regió, amb pous que ja arriben als 200 metres de profunditat, "quan s'acabi l'aigua, canviarem d'activitat, o ens n'anirem al Senegal".

Traducció a càrrec de Nahuel Martino Gonzalez

Olivier Chantry i Mónica Vargas són membres de l'Observatori del Deute en la Globalització

Temàtiques: 

  • Terra