Els gasos de la casta

Article escrit per David Llistar i Mònica Guiteras, publicat a eldiario.es el 15 d'octubre de 2014

 

Plouen aquests dies manifestacions del concepte "vergonya" que la crisi ens ha destapat: la casta i el deute-estafa. Aquest cop la història va d'en Florentino Pérez i d'una sèrie de ministres socialistes i populars d'indústria i energia, de gustos megalòmans i dubtosa capacitat tècnica, política i moral. La casta en aquest cas s'escriu així: "PSOE-PP-ACS". Fins i tot s'hi poden afegir els fons d'inversions internacionals, el BEI i la Comissió Europea. I tenen "honorables" presidents i ministres com ara Florentino Pérez, Rodrigo Rato, Joan Clos, Josep Piqué, José Montilla, Miguel de Sebastián y José Manuel Soria.

A aquestes alçades ja tothom coneix l'avortament del "Proyecto Castor", un projecte que els errors de càlcul faran que mai es posi en funcionament (o això esperem!). Després d'ocasionar els prop de 500 terratrèmols induïts a la zona d'Alcanar i Vinaròs, es ventilarà amb un cost de més de 4.000 milions d'euros (el que resulta dels 1.350 milions d'euros a un interès del 4,2% anual) a pagar a 30 anys, que no seran assumits responsablement pels "senyors dels errors" sinó per nosaltres, la ciutadania consumidora de gas de l'Estat espanyol que no ha obert la boca. La xifra és equiparable a més de la meitat del pressupost per Sanitat de la Generalitat de Catalunya per a 2014 (8.200 milions d'euros). Aquests se sumaran a altres errors megalòmans com el de les centrals nuclears que es van construir i deconstruir a l'Estat als anys 80, les autopistes, aeroports i línies d'alta velocitat ocioses, de l'època de la "España va bien!". Quan faci un ou ferrat amb gas natural, sàpiga que estarà pagant el iot d'en Florentino i una mica de finançament lleig al bipartit.

Si bé és fàcil argumentar que es tracta d'errors tècnics flagrants (a l'estudi d'impacte ambiental del Projecte Castor la concessionària oblidà el capítol sobre possible risc sísmic) i polítics (apostar al gas en un país que té sol i vent), també volem analitzar aquí per què es tracta d'un deute-estafa a favor d'alguns agents de la casta. Fem doncs un breu repàs històric de com va gestar-se aquest “megaprojecte imposat i inútil” com dirien els moviments socials de defensa del territori:

Corria la primera meitat dels anys 2000, quan Florentino Pérez (fill d'una família de la casta franquista) observà que a mesura que l'imperi ACS s'anava engreixant amb la construcció d'infrastructura privada i sobretot pública, resultava perillós concentrar-se en un sol sector econòmic que en un moment o altre podria punxar. I així va resultar. Florentino va decidir avançar-se a l'esclat de la bombolla, i diversificar el seu negoci cap al sector energètic, començant per controlar Iberdrola. Es tractava, el sector energètic, d'un oligopoli lligat també al BOE de Madrid. Les relacions del president del Reial Madrid amb Aznar, Zapatero i Rajoy i els seus ministres, deuen haver estat estretes, a la llum dels contractes aconseguits i la influència desencadenada sobre clàusules, lleis i decisions judicials, tant en el camp de les infraestructures, com de la banca i l'energia.

En el cas Castor s'alineen com a mínim tres estrelles que Florentino sap aprofitar intel·ligentment. En primer lloc, l'aposta que decideixen fer les companyies energètiques i el bipartidisme (amb CiU d'acompanyant) pel gas com a matriu energètica de transició. En segon lloc, l'interès d'un inversor canadenc procedent de la mineria d'or amb excedent de capital per invertir a la cerca d'altes rendibilitats, amb ganes de trobar algun soci local ben relacionat (com en Florentino). Aquest inversor posaria un terç de la capacitat operativa d'Escal UGS mentre que ACS en posaria dos terços.  En tercer lloc, un finançament amb gran volum de capital per assolir un megaprojecte d'aquesta categoria (que al principi es valorà en 500 milions, tres vegades menys del que va acabar costant) i que no tingués risc privat. Això succeïa just quan la Comissió Europea decidí assajar una forma de bypassar la dificultat de les administracions públiques europees, endeutades per la crisi, i d'atraure grans sumes de diners, procedents d'inversors privats internacionals que volien apostar per les infraestructures com a actiu financer, això sí, inversions apuntalades amb diner públic.

La CE creu que aquesta és la millor manera de que l'economia europea guanyi competitivitat. Enguany, el  focus de la inversió del nou pack de 300.000 milions d'euros que Juncker ha anunciat apunta cap a les infraestructures, especialment les energètiques i les de transport, però no és la primera vegada que la UE confia en les infraestructures com a recepta màgica per sortir de la crisi. El juliol del 2013 el projecte Castor es convertí en el primer megaprojecte de la Unió Europea on el Banc Europeu d'Inversions podia assajar un nou mecanisme de finançament, els Project Bonds. Florentino va aconseguir que el BEI posés en marxa una emissió de bons per valor de més de 1.400 milions d'euros, de la qual el BEI se'n va quedar 300 milions, acceptant cobrar l'últim. Per si no quedava arrodonit el tracte, el banc aportava també una línia de liquiditat de 200 milions per si fallava alguna cosa.  De fet, per a iniciar la construcció del projecte, en el seu moment es va demanar un primer préstec a un consorci de 19 bancs, a pagar durant 7 anys. El 2013, amb aquest refinançament del BEI, el pagament era molt més còmode: a 21,5 anys. Ara, la mesura aprovada comporta que el deute es (re)refinanciï i que el pagui la ciutadania a 30 anys, mentre els interessos el van engreixant any rere any. I en tota aquesta operació en Florentino i el fons canadenc a penes han exposat un sol duro de la seva butxaca. Tot crèdit, i com hem vist, una operació sense risc, per molt horriblement que s'executés l'obra faraònica.

Les possibilitats de que estiguem davant un deute-estafa creixen quan sembla que no s'hagi explorat l'opció del desmantellament de les instal·lacions: escenari més lògic per a una infraestructura que ja ha mostrat els seus riscos, i que és l'únic escenari que permet la no-indemnització milionària. Un desmantellament que només hauria de pagar l'Estat (i la ciutadania) si es demostra que no hi ha hagut negligència o dol per part de l'empresa (difícil de creure a aquestes alçades) i que ascendiria a 200 milions d'euros, bastant menys que els més de 4.000 milions d'euros dels que es parla ara.

Creixen també les possibilitats d'estafa en entendre la pressa per aprovar el Reial Decret Llei que blinda el pagament de la indemnització a ACS: si la planta no està operativa a 30 de novembre, els bons del projecte s'han de retornar en la seva totalitat. No fos cas que haguessin de fer front a aquest pagament sense haver cobrat primer. De nou, cap risc. Si a en Florentino li hagués sortit bé la jugada, el lucre per a ACS seria clar. Ara bé, quan la cosa s'ha posat negra, ha estat el primer en abandonar el vaixell. Un vaixell que s'enfonsa però que caldrà que algú refloti, tapant-li el forat. Esperem que en aquesta ocasió no sigui la ciutadania.

 

Autor imatge: Ferran Martín (@ferranmartin) / Font imatge: http://ferranhumor.wordpress.com/

Etiquetes: 

Temàtiques: 

  • Deute
  • Energia