Anàlisi del 8è Informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional.

Realitzat per Sergi Cutillas -membre de l'ODG-.

L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional analitza quins són els possibles escenaris en els que es trobaria Catalunya en els àmbit monetari i financer, en el cas de donar-se la independència.

Des de l’Observatori del Deute en la Globalització volem comentar en especial l’anàlisi del Consell de Transició dels diferents escenaris monetaris i de la creació d’un nou banc central català. Deixem per a un possible proper text l’anàlisi de la supervisió bancària proposada en l’informe del Consell de Transició.

En l’àmbit monetari l’informe analitza les tres alternatives possibles: la sortida de l’euro i la permanència en aquest règim monetari, estant dins i fora de la Unió Europea.

Dins del primer escenari de sortida de l'euro l’informe valora molt positivament poder gestionar la pròpia política monetària amb un banc central i una moneda propis, que permetessin adaptar-se als requeriments específics del context macroeconòmic del país. El banc central sense requeriments externs, diu el text, podria exercir de prestamista d’última instància del sistema financer. L’informe especifíca que caldria un mandat clar i independència per part del banc central per evitar la interferència política curt-terminista que generi inflació.

Cal fer algunes apreciacions respecte aquestes afirmacions. Primer de tot cal comentar que estem d’acord amb la primera part del text que fa una valoració positiva de l’autonomia macroeconòmica que suposa tenir un banc central que gestioni la política monetària del país i en sigui el prestamista d’última instància. Tot i això, volem remarcar que els actuals bancs centrals, ja actuen de fet com a prestamistes d’última instància, com hem vist en els darrers anys, tot i que ho fan d’una manera que no afavoreix per igual a tota la ciutadania.

És en aquest sentit on volem expressar el nostre desacord amb la segona part del paràgraf, en el que es comenta que la independència del banc central és essencial per evitar la inflació. Cal esclarir què s’entèn com a independència dels bancs centrals des del marc teòric que transmet el present informe. L’informe (pàg. 10-11) defineix la independència com que cap membre del Banc de Catalunya hauria d’acceptar o sol•licitar instruccions del Govern de l’Estat o de qualsevol altre organisme sobre com exercir les seves funcions i aconseguir els objectius encomenats.

Cal entendre d’on sorgeix el concepte d’independència dels bancs centrals per posar-lo en context. Aquest sorgeix de la doctrina monetarista promoguda per acadèmics de tradició liberal de renom com Milton Friedman, qui concretament afirmava que en el llarg-termini l’efecte de la política monetària sobre el nivell d’activitat econòmica és neutre, ja que els agents econòmics podrien preveure l’augment de la massa monetària i s’hi anticiparien amb pujades de preus coordinades sense que això doncs, afectés al nivell d’activitat econòmica. Per aquesta raó segons aquesta corrent de pensament, la tasca d’un banc central s’ha de limitar a controlar la inflació, al considerar que la política monetària només tindrà efectes distorsionadors si s’usa per a motius de política macroeconòmica. Per aconseguir que aquests efectes distorsionadors no es produeixin, diu la teoria, els bancs centrals han de ser independents respecte els governs electes. Val a dir, que l’evidència refuta àmpliament la visió monetarista de la política monetària.

En Friedman compara, per il•lustrar-nos, aquesta independència del banc central amb la independència que el sistema judicial té respecte el sistema legislatiu. En realitat, el concepte d’independència és confús i sovint malentès i l’evidència empírica que demostra que els resultats d’aquesta independència són millors per a l’economia són febles (Howells 2009). Cal preguntar, per exemple, ‘independència de qui?’, ja que un alt grau d’independència respecte el govern i l’electorat genera problemes de responsabilitat i representativitat. 

L’evidència empírica ens demostra que és veritat que els bancs centrals poden generar efectes distorsionadors en l’economia provocant inflació, així com que la independència del banc central (el primer banc central independent va ser el de Nova Zelanda, 1979) no ha sigut necessària en el llarg procés històric de desinflació de l’economia global des que hi ha sistemes bancaris en democràcia (any 1776), tot i que hi pot haver contribuit en alguns casos. L’experiència també ens demostra que no és veritat que el resultat de la política monetària sigui sempre i només el control de la inflació com afirmen els monetaristes, ja que durant la història s’han usat les polítiques monetàries amb èxit per reactivar l’economia o frenar-la, donades unes determinades circumstàncies. Els estudis que demostren la relació entre la independència del banc central i els baixos nivells d’inflació estan sent revisats i criticats en els darrers anys pels seus problemes metodològics. Aquests estudis estan basats en les correlacions estadístiques simples dels índexos d’independència i la taxa d’inflació. Els índexos d’independència són índexos altament problemàtics que són generats amb diferents criteris. Aquests índexos han de fer moltes suposicions i basar-se en els estatuts del banc central i les seves normes, suposant que no hi ha desviació entre el seu comportament en la realitat respecte d’aquestes normes i estatuts. Aquesta suposició podria ser més o menys vàlida en estats amb democràcies desenvolupades i premsa amb alts nivells de llibertat, però no queda tan clar en estats on la democràcia estigui poc consolidada i les nivells de corrupció i discrecionalitat de les institucions siguin molt elevats.  Alguns estudis demostren que ni a les economies avançades aquest seguiment dels estatuts i les normes es compleix (Forder 2003).

Un altre problema molt important és la diferència de criteris que els diferents investigadors atribueixen al considerar la independència. En realitat aquesta teoria que advoca per la independència dels bancs centrals és sospitosa de tenir a veure més aviat amb una tendència ideològica neoliberal imposada en favor dels grans capitals, que intenta evitar que els governs electes democràtics tinguin control sobre la política monetària, evitant l’exercici de polítiques de reactivació econòmica, de redistribució, per exemple desinflant el deute mitjantçant graus raonables d’inflació, o fins i tot gestió pública del crèdit. Una cosa que apunta en aquesta direcció és que de fet els bancs centrals en les darreres dècades no han sigut independents respecte els interessos de les elits (Navarro 2011).

Estem d’acord, en que cal generar una credibilitat de bon criteri i coneixement robust orientat en favor del bé comú, acotat per un mandat clar i unes limitacions i mecanismes de representativitat i responsabilitat en l’exercici de la política monetària que evitin la incertasa provocada per un possible abús de les eines monetàries en el curt-termini amb objectius electorals. Però com deiem hem de diferenciar entre quins són els factors que generen inflació. En general, quan es parla de bona reputació del banc central s’entén que el banc central té una reputació antiinflacionària. En aquest sentit els estudis que s’han fet demostren certa correlació entre la reputació antiinflacionària i la baixa inflació, però la reputació antiinflacionària no va necessàriament lligada a la independència del banc central tal i com ens vol fer creure el consens neoliberal en les darrers anys. Posen (Posen 1998) en un estudi empíric de 17 països de la OCDE entre 1950 i 1989 trobà que el fet que un banc central sigui independent no genera cap reputació extra que accentui els processos de desinflació ni redueixi els costos d’aquesta –anomenats costos de sacrifici–.

L’informe també ens diu que el gran inconvenient de sortir de l’euro és que suposaria uns riscos de transició importants per als agents econòmics. En aquest sentit explica que el principal risc serien els dubtes que generaria la nova moneda entre els estalviadors i inversors internacionals, que podrien endur-se els diners de Catalunya, anticipant-se a una possible redenominació dels seus dipòsits a la nova moneda i a una depreciació d’aquesta respecte a l’euro que dificultaria el pagament del servei del deute. Ens diu també que les empreses podrien també trobar-se en dificultats a l’hora d’accedir al crèdit, per aquesta i altres raons.

Aquesta afirmació es realitza sense donar més detall sobre els contextos específics que podrien generar aquesta situació, pel que la afirmació no és rigorosa. Seria possible imaginar també escenaris en els que a pesar de la sortida de l’euro un govern amb un pla sòlid apliqués polítiques econòmiques i financeres destinades a amortir el cop de la transició assegurant el crèdit evitant una fugida bancària i posant els fonaments per a una recuperació econòmica sòlida en el curt-mig termini facilitant una devaluació monetària controlada que atreies la inversió i generés una dinàmica econòmica positiva. Com diem no és fàcil valorar els resultats d’una sortida de l’euro si parlem en el nivell de detall general de l’informe del Consell de Transició, degut a que l’adopció d’una moneda pròpia suposaria només una mesura que s’hauria de valorar dins d’un context polític multifactorial que podria donar lloc a molts escenaris diferents, alguns més favorables que altres.

L’informe parla d’inversors internacionals, dels estalviadors i de les empreses, sense fer cap més matís. Com diem, caldria analitzar més profundament quines serien les mesures polítiques plantejades acompanyant la sortida de l’euro, i quins en serien els possibles escenaris resultants per poder definir més conscisament quins serien els agents econòmics més perjudicats i els que en podrien sortir més beneficiats. Tenint en compte els beneficis que atorgaria tenir una política monetària autònoma els agents menys perjudicats per aquesta transició serien per tant els que es podrien beneficiar de les millores que podria oferir aquesta autonomia monetària.

L’informe també esmenta els costos d’adaptació que suposarien els canvis de les monedes, els bitllets, la redenomicació de preus, salaris i de les retribucions pecuniàries. Aquests costos, tot i ser molestos, no suposen cap perill ni cap problema logístic excessiu. Aquest procés és un procés conegut que ja s’ha dut a terme fa relativament poc, pel que l’experiència el faria molt menys difícil. Trobem que no tindria sentit argumentar en contra d’assolir la independència en política monetària només perquè és logísticament farragós canviar de moneda.

L’informe ens diu que tampoc tindria sentit la sortida de la unió monetària si en pocs anys s’hagués de tornar a la moneda única. És obvi que si es sortís de l’euro no seria una opció raonable tornar-hi entrar, a no ser que hi hagués un pla coordinat pels països de la Unió Monetària per a que estats que ho necessitessin sortin i tornin entrar després d’haver realitzat devaluacions de les seves monedes, com proposen alguns economistes (Pettis 2014). De fet, la majoria de països membres de l’euro hi romanen en gran mesura pels alts costos de sortida, donat que l’euro ha provat ser un projecte molt problemàtic, com admenten molts economistes àmpliament reconeguts (Lapavitsas et al. 2010, Krugman 2011) i com ha havien predit molts d’altres (Eichengreen 1991), ja que Europa mai ha complert amb les característiques de les Àrees Monetàries Òptimes.

L’informe analitza també la hipòtesi de que Catalunya mantigués l’euro i continués dins la Unió Europea després d’assolir la independència. En aquest cas, a nivell financer els canvis serien insignificants.

El darrer escenari és el de no-permanència a la UE, mantenint l’euro com a moneda oficial tot i no ser membres de l’Eurosistema. Això suposaria, en principi, que Catalunya no tindria representants en els òrgans de govern del BCE, les entitats bancàries amb seu a Catalunya no tindrien accés directe al crèdit oficial del BCE i el nou deute públic del nou Estat català no podria ser usat com a col•lateral bancari per a demanar crèdit. Aquest darrer escenari seria bastant probable si no s’arribés a un acord amb l’Estat espanyol respecte a la independència de Catalunya, cosa que sembla certament difícil. La Catalunya independent que sortís de la UE però que volgués mantenir l’euro com a moneda única també s’enfrontaria al risc de possible fugida de capitals que s’esmentava abans en el cas de sortida de l’euro, ja que els inversors i estalviadors estrangers podrien perdre la confiança en l’estabilitat de l’economia catalana.

El nou Estat català que volgués mantenir-se dins l’euro hauria d’intentar aconseguir arribar a un acord ad hoc que permetés a Catalunya mantenir-se dins l’euro per aconseguir accés al crèdit del BCE per als seus bancs, així com que el deute públic del nou Estat sigués acceptat com a col•lateral creditici mentre es reincorpora dins la UE. Mantenir-se a l’espera d’aquests acords, si no s’hi arriba de forma ràpida, podria generar incertasa i pressió difícil de suportar sobre el sistema financer català creant un risc de fugida bancària i d’assecament del crèdit similar al de l’escenari de sortida de l’euro, però amb la impossibilitat d’aplicar polítiques financeres com els controls de capitals per evitar-ho, ja que la UE s’oposa en principi a aquest tipus de polítiques, tot i haver-les aplicat de forma específica a Xipre en els darrers mesos. L’informe ens diu que aquests acords amb el BCE es podrien aconseguir amb acords bilaterals semblants als d’Andorra i Mònaco, i considera aquest context el més probable ja que això es podria aprovar des del BCE amb majoria qualificada (sent possible l’acord tot i l’hipotètic vot en contra espanyol) i facilitaria la reintegració suau de Catalunya dins l’euro.

Estem d’acord en que aquest seria l’escenari preferit des de les institucions europees, així com per les elits financeres, econòmiques i polítiques a Catalunya i a la resta de la UE si Catalunya no pogués entrar-hi directament. Però com deiem, no tenim gens clar que aquest sigués el millor acord per a Catalunya, donat que als impediments generats per l’euro que anomenavem anteriorment, se li sumarien les dificultats afegides de no ser membres de ple dret de la UE i de l’euro. 

Si es donés l’escenari en el que l’acord amb el BCE no fos possible, que per poc probable que sigui s'ha de considerar, Catalunya s’hauria d’enfrontar per tant als desavantatges de ser fora la UE descrits anteriorment, afegits al fet de no controlar la política monetària pròpia. Aquest seria, sota el nostre punt de vista, l’escenari més negatiu, que ens deixaria amb les pitjors característiques de cada món, tant de la sortida de l’euro, com les de romandre-hi. Veiem per tant que l’estrategia de mantenir-se dins l’euro té dos escenaris possibles, el segon amb dues variants, una d’elles molt negativa. El primer és en el que Catalunya es mantindria com a membre de ple dret, pel que les coses continuarien tal i com estan. Com ja hem dit i afirma el mateix informe és un escenari molt poc probable, pel que caldrien acords ad hoc ràpids per evitar que es generés una incertesa semblant a la de la sortida de l'euro. Usar l'euro com a moneda i no aconseguir aquests acords deixaria en una situació molt negativa a Catalunya, cosa que el BCE i la resta de països de la UE saben, situació que deixaria el nou estat català en una posició molt dèbil en aquesta negociació amb el BCE i la UE si no es prepara una estrategia alternativa creíble per a la sortida de l’euro abans d'aquestes hipotètiques negociacions.

Creiem per tant, que Catalunya necessita una anàlisi més profunda i rigorosa de les conseqüències financeres de la independència, que presenti un pla seriós i creible de sortida de l’euro, així com una bona planificació de quin seria el seu model de desenvolupament d’un sistema bancari, que fes possible una economia més justa i pròspera, en l’interès de la majoria de catalans i catalanes. Caldria dins d’aquest explicació definir bé quines serien les característiques i les tasques del Banc de Catalunya més enllà dels conceptes poc rellevants empíricament i amb una càrrega ideològica clarament neoliberal com la ‘independència del banc central’, per a trobar un model de banca sota control democràtic que fes possible la credibilitat d’aquest sistema bancari més just i solidari.

Etiquetes: 

Temàtiques: 

  • Deute